La convenció nostra de cada dia

Perquè vull…

Ovidi Montllor

Hom obri els ulls. S’alça. De vegades, aquest ordre no ocorre exactament així… Però ens esforcem per complir-lo. Les coses van com van… Els dies, tots iguals, en una renglera, com una fàbrica en una cadena de producció. Apareixen les matèries primeres. I ells van caient, a dins de capses pulcrament embolicades. Hom s’hi esforça per detectar mínims canvis, deformacions, irregularitats, però sempre en va.

Així, oberts els ulls, iniciem la nostra regular cadena de decisions que ens haurien de conformar el dia. Un jorn. Una acumulació d’instants que acabarem oblidant. I, com no, hi ha qui pretendrà prendre un suc de taronja. Suzanne, si les prenia, eren sempre de la Xina. Com ens contava el bo de Leonard Cohen. Tot i que va passar ben a prop de València. Grècia estant, segur que miraria algun mapa, potser per curiositat. Posaria el dit en el racó desconegut i tractaria de pronunciar un nom. València. Per acabar reprenent la melodia d’aquest amor condemnat al fracàs.

De molts altres amors en podríem parlar. Dels amors que ocorren a hotels. Ràpids i vulgars. O famosos i també vulgars i ràpids, perquè no coneixem a penes la persona que ens entrega el seu cos, però rarament el nom. Som ell, ella, això que es mou o projecta ombres contra la paret. Chelsea fou un hotel emblemàtic. Un hotel on els artistes que creaven les seues obres i sovint baixaven, els ulls entelats per nits sense dormir. L’ascensor era com un espai per confraternitzar. Però les veus sovint ni arribaven a sentir-se. Hi hauria d’haver penjat un cartell: diga bon dia, ni que fora per estimular les relacions artístiques, necessàriament creatives.

Un altre creador, Cat Stevens, ens sorprengué, ja fa molts anys, amb una altra forma de donar-se la benvinguda al món dels desperts: Morning has broken. Una melodia de piano que acarona la pell, quasi com un suau cruixit de teles. El matí, que imaginem badant-se, però d’una altra manera.

Un matí, un matí qualsevol, seria un bon moment per saludar-se.

Hi ha, però, qui llança altres coses. El mal humor dels que viatgen en transports públics. Que s’han de fer un racó per arribar a la feina. A temps. Sempre a temps. I el temps que no arriba, o fa tard. Costa, doncs, donar-se alguna cosa, ni que siguen paraules. Unes poques: bon dia. Perquè temerem que quedaran penjades en el no-res de l’aire, recarregat i dens. Potser cauran a dins d’una butxaca. O acabaran xafades per una sabata en hores baixes. Paraules en perill d’extinció.

I els rostres, miraran les pantalles. Jugaran a jocs absurds. Llegiran missatges d’un context d’abandonament. Perquè tot és urgent i, alhora, sobra. Els quilòmetres passen. I passen els anys.

I recorde encara la cançó d’un grup. Els Pets. Fou, en la meua humil opinió, un dels seus millors treballs. Redó. Cap cançó no sobrava. La cançó ja ens saludava des del títol: Bon dia. Ens duia a imaginar el dia a dia d’un barri de ciutat. Botigues obrint les portes. Veïnes i veïns amb alè pudent que encara tornarien a casa, finestres que abocaven el seu insomni al carrer. O els somnis per complir. La cançó tenia un ritme insistent que s’encomanava als llavis, i hom començava a cantar-la, malgrat la poca veu:

                        ningú ho ha demanat

                        però fa bon dia…

I així, teixint els versos i els compassos, podíem imaginar un món senzill, amb un regust, això sí, més amarg del que aconseguíem d’imaginar. Anys després, podríem interpretar millor cada lletra. Però, per sort, ja estaríem en una etapa distinta. Amb més edat i menys ingenus, les ferides no fan tan de mal.

O potser sí que en fan, i no ens volem adonar.

Perquè de sobte un bon dia pot tindre la forma de míssil. Ja no existeix la cortesia. Hom no crida a les cases per avisar amb antelació. Ni ens és possible de demanar, per un telèfon sense fil, o amb el fil tallat, si estan els de la guerra, si podrien parar una mica de llançar les bombes, que el nadó no pot dormir. Allà sempre hi trobarien una veu amable que diria, cap problema, no, no ens n’havíem adonat, però ara pararem, clar que sí, i demà, si de cas, ja ens avisa quan li va bé, per tornar a començar…

Les notícies no van sobrades, precisament, d’aquest comportament generós. Les bombes cauen, sense avisar, amb traïdoria. Cauen i no en les casernes, sinó en les cases dels ciutadans anònims. Perquè tracten de causar el major mal possible. De vegades cauen dues vegades al mateix lloc, per intentar atrapar també aquells que intentaven salvar les vides. Això és no tindre valors. Però des de quan els valors han guanyat una guerra?

Cansats d’intercanvis constants, ens acostumem a una altra forma de veure l’existència. Hi ha qui ni se sorprén. Cau la bomba. Bufa el café. I fa com que no ha passat res…

Potser perquè ja no hi ha ni persones que decideixen a qui s’ha de matar. Potser perquè és una IA qui ho decideix per nosaltres. I ja tot queda com en un joc d’ordinador. Punts a sumar. Vides en forma de bites. I convencions que lentament ja no seran allò a què ens havien acostumat. I és que els bons dies d’abans ja no són el que eren…