La coordinació en matèria de violència contra les dones, un trencaclosques complicat

La Llei Orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, en el seu procés d’elaboració i des dels primers anys d’aplicació, va tenir el propòsit de ser l’eina per a abordar integralment un fenomen que no té una altra manera millor de ser combatut.

Quan l’any 2005 comencen a posar-se en marxa les mesures previstes en la llei, s’evidencia que per fer-la possible íntegrament és imprescindible coordinar totes les instàncies amb responsabilitats. Una llei, elaborada amb un gran consens polític i social, tenia i té el risc de quedar-se en paper mullat si no s’aconsegueix que les diverses administracions i agents amb competències compartisquen protocols d’actuació, procediments de derivació, mapes de recursos i, sobretot, un model d’intervenció que siga també fruit del consens i que s’ha de basar en el treball coordinat.

Fent un repàs succint de la història de l’aplicació de la Llei Integral i de les iniciatives de sistematitzar i coordinar les actuacions, d’entrada ens trobàrem amb un embolic de protocols i procediments diferents (difícilment compatibles) que havien d’analitzar-se globalment, detectant i solucionant encavalcaments, si volíem que no es continuara treballant en compartiments aïllats i victimitzant més encara les dones que pateixen les violències masclistes.

Eixe era el propòsit, almenys en teoria, del protocol interinstitucional, que hauria d’haver sigut un mecanisme per a agilitzar els processos i garantir una atenció homogènia, de qualitat i amb equitat territorial. Construir-lo no fou, ni ho seria actualment, una tasca senzilla: es començà compilant tots els protocols i procediments sectorials que s’estaven desenvolupant i s’intentà posar-los en comú entre les diferents instàncies d’intervenció per tal de, a més de conéixer el procediment de treball intern, ser conscients de com treballen les altres institucions i juntes buscar com integrar els processos. Una tasca descomunal per a una Unitat de Coordinació contra la Violència de Gènere de la Delegació del Govern amb una dotació de personal mínima i una rellevància encara més insignificant. L’Acord Interinstitucional, signat per les parts responsables al novembre de 2014, fou fruit d’un llarg procés d’anàlisi i de negociació, però no va aconseguir, des del meu punt de vista, l’eficiència i l’efectivitat que pretenia. Es materialitzava en un moment de fortes retallades en els recursos públics d’atenció especialitzada, i des de l’àmbit del moviment associatiu de dones (que va estar exclòs de la negociació de l’acord) i de les especialistes en atenció i tractament de les víctimes, es va considerar com un intent de maquillar la falta d’inversió i les retallades.

En l’acord, alguns aspectes estaven escassament previstos, i altres ni tan sols eren tractats: no desenvolupava itineraris de derivació; no documentava les actuacions ni aportava els models de documents; no incloïa models d’informes de derivació; no desenvolupava documents de cessió informada i protecció de dades entre les institucions per a una correcta protecció de la identitat de les dones i per a prevenció de la victimització secundària; no fixava responsabilitats respecte de la formació especialitzada de les persones actuants, ni els continguts i plans d’aqueixa formació; no fixava períodes de revisió obligatòria en els diferents àmbits d’actuació, etc. Però, gràcies a la seua gestació, la coordinació estava en l’agenda política i això va generar, sense dubtes, bones sinergies.

Un dels punts forts de la coordinació ha sigut l’àmbit local. Les comissions municipals, creades en aplicació del Conveni marc de col·laboració i cooperació entre el Ministeri de l’Interior i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies en matèria de seguretat ciutadana i seguretat viària, que permet a les policies locals dels ajuntaments adherits accedir al sistema de seguiment integral de la violència de gènere (VIOGEN) i col·laborar amb els cossos policials estatals en les tasques de seguiment de les mesures judicials de protecció, són el marc on tant els cossos i les forces de seguretat com els serveis d’atenció municipals i autonòmics, l’àmbit sanitari, l’educatiu i la resta d’operadors poden realitzar un seguiment i una valoració al nivell de més proximitat, més immediat.

En els darrers anys també s’ha avançat molt en la coordinació gràcies al Pacte Autonòmic contra la Violència de Gènere i Masclista. El procés d’elaboració del Pacte ha fet una molt acurada dissecció del sistema d’atenció, protecció, prevenció i seguiment de la violència de gènere a la nostra comunitat i, amb una diagnosi en què, per primera vegada, han tingut un paper important les associacions de dones supervivents i sobrevivents, crec que les administracions que l’han subscrit estan en les millors condicions per a avançar en la coordinació, fent efectives les mesures pactades i avaluant tant els procediments i els protocols actuals com les actuacions innovadores que s’implementen a partir del Pacte.

Recordarem el 2018 com l’any en què el feminisme va omplir els carrers amb la força de les nostres reivindicacions, i per l’efectivitat del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, signat al setembre de 2017, entre altres. Ha estat també l’any que l’esmentat Pacte s’ha materialitzat amb les corresponents dotacions pressupostàries destinades a ajuntaments i comunitats autònomes per al desenvolupament de diverses mesures que incideixen en la coordinació, com ara promoure les unitats de suport en l’àmbit local o meses de coordinació local o instruments de cooperació i coordinació similars, regides pels principis d’atenció permanent, actuació urgent, especialització en les prestacions i multidisciplinarietat professional. Em semblen uns bons principis.

Ser conscients del molt que hem avançat no ens pot distraure de constatar quins són encara els punts febles de la coordinació i quins són els reptes a què ens enfrontem:

• Escàs desenvolupament de les instàncies de coordinació en el nivell intermedi, és a dir, el comarcal, que permet l’accés a l’atenció integral, amb criteris d’atenció universal, equitat territorial i flexibilitat, a les dones rurals, ara com ara invisibilitzades i amb pocs recursos i poc especialitzats. En aquest punt és imprescindible el treball conjunt amb diputacions provincials i mancomunitats.
• Necessitat d’una millor coordinació per tipologia dels recursos, que passa per un sistema actualitzat d’inventari i de comunicació àgil. Un exemple són els recursos habitacionals, en què detecte una carència de visió de conjunt i d’itinerari: centres integrals, centres d’emergència, cases d’acollida, habitatges tutelats, habitatge públic… Siga quina siga l’administració responsable, hauria d’haver-hi un conveni o eina similar que facilitara en tot moment l’adequació del recurs a les necessitats de les usuàries.
• L’escenari ampliat amb l’adhesió d’Espanya al Conveni d’Istanbul, l’article 25 del qual recull amb tota claredat l’obligació de prendre les mesures necessàries per a crear «centres d’ajuda d’emergència per a les víctimes de violacions i de violències sexuals, adequats, fàcilment accessibles i en nombre suficient, per a realitzar-los un reconeixement mèdic i medicoforense, i donar-los un suport vinculat al traumatisme i consells», i que, segons l’avaluació de l’Informe Sombra al GREVIO (Group of Experts on Action against Violence against Women and Domestic Violence, del Consell d’Europa) no s’ha materialitzat de cap manera.
• Carència, més enllà del Pla integral de lluita contra el tràfic de dones i xiquetes amb fins d’explotació sexual 2015-2018 (absolutament insuficient i, a més, finalitzat), de recursos especialitzats i de protocols efectius en atenció integral a dones en situació de prostitució, que és una de les violències que patim les dones pel fet de ser-ho.

Les dones, aqueix 51 % de la població mundial, cada vegada més conscients de les discriminacions i violències que arrosseguem, no estem disposades a fer ni un pas enrere del molt que hem aconseguit, i tampoc abaixarem la mirada de l’horitzó encara llunyà «d’aquella perfecta igualtat que no admetera poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per a unes altres».

Referències

http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/profesionalesInvestigacion/home.htm

http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/profesionalesInvestigacion/protocolosAmbitoAutonomico/protocolos/docs/Valencia.pdf

http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/pactoEstado/home.htm

https://www.sumatalpacte.com/

https://www.coe.int/en/web/istanbul-convention/grevio

http://www.violenciagenero.igualdad.mpr.gob.es/planActuacion/planContraExplotacionSexual/docs/Plan_Integral_Trata_18_Septiembre2015_2018.pdf

http://nuriavarela.com/john-stuart-mill-el-marido-de-la-feminista/