La corda i el cor

Feia temps que no hi havia anat. Segurament dos mesos com a mínim, però es fa difícil rememorar el que va passar abans del 29 d’octubre del 2024. La major part del temps, no recorde com era jo abans. Millor dit: no em reconec. Quan em topete amb alguna imatge d’abans de la dana i la compare amb la que em retorna l’espill, no veig que siguem la mateixa persona.

Em costa ara imaginar-me fent la vida que definia com a normal. Segons la norma. Quina norma? Qui o què marca la norma? Quan comença o quan acaba? Em pregunte, no sense un poc d’incredulitat, amb quin propòsit m’alçava cada matí o quantes hores em passava treballant. Si havia de dinar fora o podia anar a casa. A quants actes assistia o quants quilòmetres feia cada setmana d’un lloc a un altre. Si gaudia del temps, lliure o de treball, de la vida pública o privada.

Repasse fotos per fer-me’n una idea, com qui fulleja una revista on s’explica la vida d’altres, sempre més interessant que la pròpia. Em sobta veure somriures permanents en reunions, gestos alegres durant les manis, esmorzars infreqüents amb companyes, gelats compartits amb la família, sopars tranquils en parella, rutes guaridores per la muntanya, caminades lluminoses vora mar, celebracions inesperades a l’estiu, concerts apoteòsics arreu del país, festes despreocupades als pobles, balls espatarrants sense assajos previs. Com podia ser tan… feliç? Em fa molta por el terme, però crec que es podria definir així. Vist amb ulls d’ara, clar. Perquè, en aquells moments, tampoc no n’era plenament conscient. No sé si la teoria de la relativitat es podria aplicar també al que sentia adés i al que sent hui.

La consciència és ben estranya. Igual que la perspectiva. De vegades pensem que en tenim, d’ambdues: que som una miqueta sabedores del món que ens envolta i que l’observem amb un criteri autoritzat, forjat pel nostre bagatge resultant d’anys d’experiència, observació, debat i creixement personal. No cal dir-ho, que això és un pensament tan fútil com estúpid. Quasi el podríem qualificar d’un autoengany per fer front als anys que ens queden, els que siguen, amb un mínim d’optimisme. No importa els anys que tingues; si no has viscut una pandèmia, no podràs ser-ne conscient de veritat. Si no has viscut una erupció volcànica, no podràs ser-ne conscient de veritat. Si no has viscut una riuà o una barrancà, no podràs ser-ne conscient de veritat. I cadascuna d’eixes experiències et proporciona un punt de vista que no tenies i que no podem adquirir de cap altra manera. Pots ser la persona més longeva o sàvia del món, que, sense eixa experiència directa, hi haurà matisos que se t’escaparan. Ara, si ho has viscut, serà quasi impossible que les coses que faces després no n’estiguen, ni que siga en part, mediatitzades. Sempre, clar, que tingues un cor que batega al pit, i que estiga en harmonia amb el cervell. D’exemples contraris a això, per desgràcia, n’hem constatat massa en les darreres setmanes.

La memòria, però, resulta capciosa, i molt. Hi ha voltes que, en el seu afany per ajudar-nos a viure, s’entesta a esborrar selectivament coses que ens llasten. Igual són bones o roïnes; tant fa, si acaben sent un obstacle per continuar endavant. Evocar massa alegria ens pot portar al desassossec si ara no la podem sentir, i evocar massa pena també ens pot portar al desassossec si no ens deixa sentir res més. De fet, la paraula recordar, en origen, fa referència a tornar a tocar el cor, i això pot ser molt dolorós. La solució és o bé bloquejar o bé esmorteir un record, com qui talla una corda que no es podrà ajuntar de nou o estira una cinta de goma fins al punt d’aprimar-la ben fineta ben fineta, però sense que s’acabe trencant.

Tant una opció com l’altra serveixen perquè alçar-nos cada matí no siga un exercici titànic. En bona part, la supervivència humana està vinculada a oblidar algunes coses, a entropessar amb la mateixa pedra perquè, mira tu, no m’havia adonat que continuava ahí. No sabria dir-vos quina de les dues és més benèvola: que l’arxiu concret d’una vivència, un detall, una olor desaparega per complet, deixant un espai buit perquè s’emplene per una altra cosa, o que, en qualsevol moment, et puga tornar al cor de sobte el que havia quedat sepultat entre milers d’altres pensaments. Instants afortunats o dissortats, tot depén de la consciència i la perspectiva del moment concret.

Diumenge, a poqueta nit, després de no sé quant de temps, vaig poder tornar a recórrer el passeig marítim de la platja que tinc la sort de poder visitar (també) fora de temporada. Quan vaig eixir de casa, per enfilar els 600 metres que em separen de l’arena, estava exultant. Em semblava que havia passat una eternitat des de l’última volta i quina ràbia que fa tot el que ha passat, que ha sacsejat de soca-rel les nostres vides i ens impedeix gaudir de la immensa bellesa del nostre tros de món. Intente repassar les sensacions exactes i ja no sé amb exactitud quines eren fruit del moment i quines van ser arrossegades al present per una corda tan forta que no hi ha tisores que la puguen fragmentar.

Estava fent-se ja fosc, però encara es podien veure perfectament desenes de muntons de (sobretot) canyes, branques, troncs, i alguns (pocs) trossos de canonades, bosses i envasos de plàstic. Va ser com una bufetada, un colp que vaig notar no a la galta, sinó directament al cor. Tan fort que encara tremole. Tan sec que pense que em vaig convertir en una estàtua de cristall i em vaig esmicolar.

Vaig continuar caminant per damunt de la sorra, entre la incredulitat i l’angoixa. Durant els primers dies de la dana, em sonava haver vist alguna notícia que deia que algunes platges de la Marina despertaven plenes de canyes. D’això, en fa ja més d’un mes. Però, clar, la meua platja no era a la Marina, no n’havia llegit res, no hi havia anat i, per tant, no sabia directament el que havia passat; a més, havien passat ja molts dies! Durant dos quilòmetres, la línia que separa la mar del cel estava interrompuda per brossa del Poio i el Magre. Una catàstrofe n’havia provocada una altra. El dolor va ser intens, però més encara la ràbia de veure com s’havia silenciat el que estava veient. Com tantes altres coses que continuen passant a les localitats directament afectades.

Recordar i oblidar. Dues cares de la mateixa moneda. Diumenge em vaig adonar que havia oblidat una cosa que em donava pau al cor: estar prop de la mar, observar el color entre rosat i daurat en què es converteix el blau, olorar l’aire salat, escoltar com les ones trenquen. Però també havia oblidat, per uns instants, com de fràgils que som, com d’extensa que és la devastació, com de prop que estem del precipici. Com de gran ha de ser la nostra voluntat per estirar la corda fins que la trenquem.

Al sendemà hi he tornat, al matí. A la claror.

Revista número 508, pàgs. 48.49. Desembre 2024.