La corona no alça el cap

Que ningú no es pense que vull fer menció a la desapareguda moneda danesa o noruega, ni a la pel·lícula “La corona Partida” o a la Corona d’Aragó, ni tan sols a la dels cels o la dels valents. Vull referir-me a la corona de Felip, el que fa sis en la seua nissaga. A aquella que protagonitza dia sí i dia també algun episodi convenientment silenciat pels mitjans informatius proclius a preservar-li honor i glòria.

Si l’abdicació, ara fa uns nou anys, va ser una operació per salvaguardar del desprestigi familiar i de la corona, vora un decenni després, podem afirmar que ha estat absolutament fallida, perquè sota la direcció del seu fill, la monarquia se situa entre les cases reials d’Europa pitjor valorades, per molts cèntims que dediquen als premis Princesa d’Astúries o pels premiats i premiades mediàtics a qui guardonen.

No tinc cap mena de dubte que l’epicentre de la desafecció de la ciutadania cap a la casa del cap d’Estat, es va situar després de l’infame discurs del 3 d’octubre de 2017, en què el sisé Felip avalava la brutalitat policial viscuda a Catalunya arran de la jornada del referèndum d’independència, data en què les enquestes d’opinió van donar les xifres més baixes d’adeptes.

Des d’aleshores, el sisé monarca dels Felip, ha dinamitat la seua popularitat i a cada bugada, els “bombons” han anat perdent llençols malgrat els esforços per ocupar espais televisius a la cadena pública estatal i l’aquiescència dels militants del partit obrer espanyol. Segurament, els febles fonaments democràtics que demostra cada dos per tres l’Estat, és el que encara apuntala la corona.

Per molt que ho vulguen amagar uns i altres i que els mitjans de comunicació hagen dipositat un vel ben opac sobre les qüestions d’estat, el problema del sisé monarca dels Felip es troba en la corrupció de la seua família, amb la carpetada del cas Noos que implicava la infanta, les sospites sobre comissions irregulars i l’ús de paradisos fiscals de son pare, o els públics enfrontaments entre la reina emèrita i l’actual ocupant del cadiral.

La pèrdua de suports és constant i els que manté, estan cada vegada més concentrats entre els poderosos, però limitats cercles polítics, econòmics i mediàtics, alguns dels quals, no acaben de veure amb bons ulls la decisió de la parella, d’haver fet anar la filla primogènita -però menor d’edat encara- a jurar bandera i a fer una estada de mesos en una institució militar.

La pervivència d’un sistema opac, posa la Casa en el punt de mira de les sospites permanents de corrupció i de malestar familiar, fins tal punt, que acabe sent insostenible per al conjunt de l’Estat, ja que encara que no vulguen, es continuen publicant les rabietes de l’adolescent a les cinc de la matinada, la mare del que fos Duc de Palma, ha començat a rajar, s’amaga la malaltia del cap de família, la periodista que ho vol controlar tot, les xiquetes que comencen a voler tenir criteri… i la Constitució que encara no ha canviat la llei fàl·lica i l’agüela que fuma i els mistos encesos i el “bribon” que torna a fer de les seues.