La revista degana en valencià

La coronació de pedra

16/03/2020

Les comarques del sud del País Valencià tenen una història particular. És un territori que va quedar fora del Regne de València creat per Jaume I en la primera meitat del segle XIII, ja que estan al sud de la línia del Tractat d’Almisrà, però no va quedar fora de les conquestes del rei, que les va conquerir per a Castella i va poblar-les. Açò afavoriria que Jaume II les incorporara, mig segle més tard, al Regne de València. La diferent data d’incorporació al regne va fer que aquestes terres tingueren una governació pròpia, de la qual fou capital Oriola. A la llarga, la ciutat del Segura es convertiria també en capital religiosa del territori en 1564, quan va aconseguir independitzar-se del vell bisbat de Cartagena. El nou bisbat oriolà faria que les noves fronteres religioses coincidiren amb les polítiques.

El segle XV és especialment important en la història política d’aquest territori: Oriola aconseguirà el títol de ciutat en 1437 de mans d’Alfons el Magnànim, i Alacant en 1490 de mans de Ferran el Catòlic. També van nàixer les principals expressions religioses de dues ciutats que, a la llarga, serien les més importants: el Misteri d’Elx i la Santa Faç d’Alacant. Resulta curiós assenyalar que ambdues provenen dels evangelis apòcrifs, és a dir, els evangelis no considerats canònics per l’Església però tampoc, a pesar de fantasies de l’estil Codi Da Vinci, perseguits o refutats. La vivesa hui en dia d’ambdues festes n’és una clara mostra.

El Misteri o Festa d’Elx representa, com és ben sabut, l’Assumpció de la Mare de Déu, tema que ja apareixia en la primera literatura cristiana, com són el llibre de Joan, arquebisbe de Tessalònica, o el llibre de Pseudo-Josep d’Arimatea. Al text de Pseudo-Josep es pot trobar l’escena en què Sant Tomàs arriba tard i, per tant, no ha pogut gaudir de contemplar l’Assumpció de Maria. Al text es narra que Maria li va enviar des del cel el seu cinturó perquè Tomàs tinguera també el seu miracle. Més endavant, la literatura religiosa trauria punta a aquesta escena, fent que Tomàs contemplara un miracle molt més important: la coronació de la Mare de Déu com a reina del món celestial. Aquesta escena es pot contemplar hui en el Misteri d’Elx, quan la tramoia principal, l’Araceli, formada per la Mare de Déu i quatre àngels cantors, deté la seua pujada al cel i des de dalt baixa una segona tramoia amb la Santíssima Trinitat, que fa descendir la corona celestial sobre el cap de Maria. Aquesta escena forma l’apoteosi final del drama litúrgic de la festa il·licitana.

La coronació de la Mare de Déu va ser esculpida a la façana principal de la basílica de Santa Maria d’Elx per Nicolau de Bussy, important escultor alsacià que s’havia traslladat a València l’any 1662 i més tard s’establiria per uns anys a la ciutat d’Alacant. Entre 1680 i 1682, De Bussy va esculpir les façanes de Santa Maria d’Elx, incloent la portada principal, en què Maria apareix dins d’una mena de fornícula de poca profunditat que mostra al fons un semirelleu amb la corona sostinguda per la Santíssima Trinitat. Hi ha una gran diferència d’altura entre els dos elements, cosa que sembla remarcar la distància vertical entre el cel i la terra des d’on Maria és assumpta i on, a mitjan de camí, és coronada.

Aquest conjunt escultòric va ser imitat més tard per l’escultor Joan Baptista Borja en la portada de l’església de Santa Maria d’Alacant. L’artista, nascut a València en 1692 i que havia treballat a la catedral d’Oriola, fixaria per uns anys la seua residència a Alacant, on deixaria una gran i prestigiosa obra hui visitable: la capella de la comunió de la cocatedral de Sant Nicolau, la portada que dona al claustre, la façana posterior de l’Ajuntament o la façana del monestir de la Santa Faç, entre d’altres.

En 1728, Borja va esculpir la portada de l’església alacantina de Santa Maria. Sense cap dubte, va prendre com a model la portada que Nicolau de Bussy havia fet a Elx mig segle abans. Al cap i a la fi, es tractava d’un temple dedicat igualment a l’Assumpció de Maria. De fet, el conjunt és el mateix: Maria puja al cel i és coronada per la Santíssima Trinitat, conservant la mateixa distribució que l’església il·licitana.

Ara bé, Borja va afegir un element nou que no sempre és fàcil de veure i sol passar-hi desapercebut. Per una banda, va fer que la fornícula en què està Maria fora molt més estreta, la qual cosa provoca que l’escena de la coronació quede més compacta. Per altra banda, la figura de Maria està posada exageradament davant del fons de la fornícula, amb una distància considerable respecte del fons en què està el semirelleu de la Santíssima Trinitat. És cert que la gran separació entre Maria i la Trinitat dona més profunditat al conjunt, però també fa que la coronació quede en un clar –i potser excessiu– segon pla. Per què va fer això?

Al nostre parer, Joan Baptista Borja havia creat allò que els francesos diuen un trompe l’œil i en castellà és un trampantojo, és a dir, una construcció que juga amb la perspectiva des d’on observa l’espectador. La peculiaritat de la coronació de l’església d’Alacant és que l’escena no només apareix en tres dimensions, com és lògic en una escultura, sinó que –i ací està la genialitat de Joan Baptista Borja– no representa Maria ja coronada, sinó durant la seua coronació. És una escena amb temps, en què la Mare de Déu està sent coronada. Podríem dir que és una escena amb quatre dimensions, on el temps, la quarta dimensió, és part fonamental de l’escena. Quan ens aproximem a la porta de l’església podem veure com la Mare de Déu està sent coronada a poc a poc, ja que el nostre moviment farà que la perspectiva canvie i veurem la Santíssima Trinitat, tal com passa en el Misteri d’Elx, baixar sobre la Mare de Déu per a posar-li la corona sobre el cap. Quan l’espectador arribe a la porta, podrà veure la Mare de Déu ja coronada: el procés haurà acabat i les estàtues quadridimensionals hauran acabat la seua representació.

Jo recomanaria a qualsevol persona que vulga contemplar la coronació de pedra que ho faça de la següent manera: només cal anar a l’església de Santa Maria d’Alacant, posar-se enfront de la portada, a l’altre costat de la plaça, i caminar en direcció a la porta del temple mirant el conjunt escultòric. Podrà gaudir d’uns efectes especials, potser únics al món, creats per un geni de la perspectiva fa ja quasi tres segles.

 

Article publicat al número de gener 455.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top