La revista degana en valencià

La Coronació

Josep Franco. Escriptor, mestre i traductor

Fa deu anys, gràcies a un homenatge que la bona gent de Saó va dedicar a Francesc de Paula Burguera, vaig tindre l’oportunitat d’escriure unes paraules a propòsit del meu paisà, un exemple de fidelitat i de constància. En fa uns quants més, el dia 22 d’octubre de 1998, vaig tindre l’honor de fer-ne un breu discurs de lloança, al saló de plenaris del nostre ajuntament, en l’acte d’entrega de la Medalla d’Or de la Ciutat a un dels seus fills més il·lustres, que feia setanta anys i encara tenia per davant un recorregut vital llarg. Una decisió municipal que, per cert, no va ser presa per unanimitat: els regidors del PP votaren en contra, emparats sota el mant del «mantenella i no enmendalla» que caracteritza la dreta silvestre, valenciana o d’allà on siga.

Ara, per desgràcia i per llei natural, només puc evocar la memòria de Paco, que ens va deixar el passat 16 d’octubre, després d’haver viscut una vida llarga, fructífera i molt ben aprofitada. Quan mor una persona estimada, deixa en la nostra vida un buit que no omplirem mai perquè el seu record, que ens alegra i ens estimula, també fa el buit una miqueta més gran.

Els creients teniu l’esperança de la vida eterna i de la resurrecció de la carn; però els qui no hem estat agraciats amb la virtut de la fe només podem assumir que la vida, en efecte, és eterna, però els éssers vius, no. A nosaltres, els agnòstics, només ens queda gaudir de la vida amb sentit de l’humor i, si podem, fer alguna cosa que justifique el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes.

El dia 13 de juliol de 1928, quan va nàixer Francesc de Paula Burguera i Escrivà, Sueca devia estar a punt d’arribar als vint mil habitants. Segons un resum oral de Joan Fuster, els suecans d’aquell temps, que encara havien d’anar a València en tartana, s’agrupaven en tres estrats socials: una dotzena de famílies riques, uns quants llauradors, procuradors i propietaris, que no vivien malament, i uns milers de jornalers que passaven casa amb més pena que glòria.

Era una taxonomia massa dràstica –un error de Fuster poc analitzat pels experts– perquè la família de Paco no formava part de les dotze fortunes locals, però tampoc no era, només, una família de llauradors benestants. A més de treballar, o de fer treballar, els seus horts i la seua terra d’arròs, el pare de Paco Burguera va convertir un sequer que havia heretat en un garatge i, més tard, en una gasolinera. El suecans que entenen de negocis diuen que va fer diners…

Després vingué la guerra, i Sueca va ser alliberada el març de 1939. Per això, quan el curs 39/40 va començar –amb tota la normalitat del món, segons alguns cronistes–, Francesc de Paula Burguera i Escrivà, que només tenia onze anyets, aixecava el braç dret, amb la palma de la mà mirant cap a terra i contestava «¡Presente!», i, potser, «¡Arriba España!», cada vegada que un mestre passava llista a les escoles de Sant Josep de València, regides pels jesuïtes. Una institució educativa que, salvant les distàncies, podríem comparar amb El Pilar de Madrid.

Però l’enyorança va poder més que la disciplina dels jesuïtes i, al cap de dos anys, Paquito tornà a casa i els seus pares el matricularen en el Politècnic, que abans havia estat propietat dels ateneistes i, en acabar la guerra, requisat pels vencedors, s’havia convertit en el centre d’ensenyament més prestigiós de Sueca. El curs 42/43, el primer que Burguera va passar al Politècnic, també va ser el primer que uns altres dos joves suecans, que tenien cinc i sis anys més que ell, passaren a la Universitat de València, on assistien a les classes de Dret. Fermí Cortés i Joan Fuster ja havien fet una miqueta de caliu al poble, abans d’anar-se’n a la capital, una ciutat que mai no els va atraure amb la força suficient per fer-los abandonar el lloc on havien nascut.

Per a molts dels nostres paisans, Sueca és com un o una amant que ens menysprea sovint, que ens ignora o ens humilia, que no tolera el fracàs i no perdona l’èxit, que ens fa patir… Però ens té tan encisats, tan engatusats, tan aferrats a la seua manera d’estimar, que ni som capaços de negar-li res ni de reconéixer que abusa de nosaltres. Déu sap si això és amor o és vici…

Alguns indígenes, víctimes d’aquesta malaltia endèmica, han deixat escrit que, a mitjan segle passat, Sueca era l’Atenes moderna, encara que alguns altres opinem que s’assemblava més a Esparta, per les condicions de vida. El cas és que aquells tres estudiants, i uns quants més, ja portaven pantalons llargs quan els devots suecans començaren a preparar una festa de les grosses perquè l’arquebisbe de València havia de vindre al poble per coronar, de manera simbòlica però amb una corona de veritat, la Mare de Déu de Sales.

Les festes de la Coronació, celebrades al llarg de l’any 1952, voltaren Sueca cul per amunt amb actes culturals, cívics i, sobretot, religiosos. Els jerarques locals del Movimiento, en un gest de magnanimitat i de visió de futur, van promoure, fins i tot, la construcció d’un barri nou, als afores de la ciutat, per a famílies de jornalers, que es coneix amb el nom de la Coronació, per raons òbvies.

Però aquell any va ser, també, el de la consolidació d’una generació de suecans, i d’algunes pioneres suecanes, que després han resultat fonamentals per a la recuperació de la dignitat, sempre amenaçada, dels valencians.

Els dies de festa, o quan les seues obligacions els ho permetien, pels carrers en blanc i negre d’aquella Sueca que començava a superar l’autarquia, passejaven, orgullosos i ufans, uns quants joves moderns, amb estudis universitaris, alts, ben plantats, cultes, refinats i una miqueta imprudents, als quals la majoria de veïns miraven de reüll perquè els consideraven uns excèntrics.

Fermí Cortés, Joan Fuster, Paco Burguera, Salvador Máñez, Ernesto Lavèrnia i un bon grapat de joves més, tots de casa bona, llevat de Fuster, cultivaven el seu amor a la pàtria, la cultura, la Mare de Déu de Sales i el veïnat a recer de l’Asociación de Jóvenes de Acción Católica i del Frente de Juventudes, perquè no hi havia més cera que la que cremava.

L’any de la Coronació, Paco era el director de Ràdio Sueca, que va durar quasi tretze anys amb un èxit notable; Fermí dirigia una revisteta que els permetia expressar les seues opinions, dins d’un ordre, i era ja un advocat de prestigi; Fuster també intentava exercir d’advocat mentre anava convertint-se en l’homenot que va ser; i tots escrivien poemes més o menys piadosos. Però Burguera, a més, volia ser dramaturg, perquè havia adquirit el vici del teatre mentre estudiava Econòmiques a Madrid.

Així va ser com, aquell any prodigiós, el grup escènic Teatre de Cambra de Sueca va estrenar, a la placeta Fonda, La Bona Nova a Maria, de Paul Claudel, traduïda per Joan Fuster, dirigida per Paco Burguera i censurada per les autoritats valencianes quan estava a punt de ser emesa, en valencià, per Ràdio València.

Aquell dia, tots els implicats van comprendre que l’ús normal de la llengua que havien mamat feia tanta por com les accions clandestines dels antifranquistes i tots es posaren a treballar sense descans per conservar-la viva, fins que els pares de la pàtria ens regalaren una constitució i ens concediren graciosament la democràcia, com si els esforços i les vides de tanta gent com s’hi havia deixat la pell foren només una anècdota que calia oblidar.

No descobriré Catarroja si afirme que aquell grup de suecans i suecanes, i moltes persones més, van perdre moltes batalles en una guerra desigual, amb totes les armes de l’Estat en un bàndol i amb l’única arma de la paraula, escrita o parlada, en l’altre. El nucli principal d’aquell moviment es va desintegrar quan cadascú va continuar el seu camí. Alguns d’aquells homes foren amics fins a la mort; d’altres se n’allunyaren perquè el temps, que cura totes les ferides, també en pot obrir de noves i la condició humana és voluble.

Però ara, quan només ens queda el record i l’obra de tots aquells homenots, la claror que s’albira en la carena ens obliga a pensar que, a pesar d’haver perdut tantes batalles, no van perdre aquella guerra desequilibrada.

Com que el món no para de girar i, a voltes, els giravolts de la fortuna posen les coses i les persones al lloc que els correspon en justícia, al mateix barri de la Coronació que els còmplices de Franco construïren als afores de Sueca l’any 1952, hi ha ara unes quantes cases unifamiliars, de nova planta, i un carrer amb el nom més llarg del món: «Carrer del Periodista Francesc de Paula Burguera».

Article publicat al nº 410, corresponent a desembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar