La revista degana en valencià

La corrupció que volen

Deia Montserrat Roig que només el nom de les coses és innocent. Potser ni això, ben mirat. I menys encara en política. En aquest punt i a aquestes alçades de la pel·lícula, sembla evident que la ingenuïtat es paga o es cobra, però mai és debades. Pensar que les coses són com són, i punt, per exemple, és una idea molt còmoda i innocent però també suïcida a nivell neuronal. Dic açò perquè des de fa un temps, contemplem astorats i amb certa dosi de desídia l’allau de notícies referents a la corrupció que inunden pantalles, pàgines i ondes. Corrupció ací, corrupció allà, normalment, això sí, puntualitzada com a política.

Els polítics, ja se sap, que tenen la mà molt llarga, que són molt pícaros –concepte castellà de llarga i patrocinada trajectòria literària però de dubtosa legitimitat democràtica– i que per això cal regenerar tot votant a Albert Rivera. Els grans empresaris, per cert, no tenen res a vore en tot açò ni paguen als polítics corruptes; tampoc l’Estat i les seues lleis molt justes tenen cap culpa, i per descomptat el sheriff ho fa bé sempre.

Estúpid? No ho sé, el fet és que així podríem pensar, efectivament, si som del bàndol de “les coses són com són i punt”.  Tampoc no tindríem cap problema en deduir que hem sigut informats del tot transparentment pels mitjans menys fiables d’Europa –la pèrfida Universitat d’Oxford, coneguda anti-Rafa Nadal i ancestral partidària de Joan Carles d’Àustria, en va fer un informe on ho concloïa. A mi, però, el fet que la corrupció mediàtica estiga centrada reiteradament i de manera quasi privativa en la figura del polític, i que aquesta idea siga repetida dia rere dia per mitjans amb publicitat institucional, en mans de bancs i/o grans corporacions empresarials, em fa sospitar. Per què? Perquè  n’hi ha dos beneficiats principals, de tot aquest discurs: els grans empresaris, que mantenen els privilegis, i les autoanomenades Forces de Seguretat de l’Estat, que augmenten el prestigi i la il·lusió que ens defenen sense màcula de lladres i pícaros.  El que es beneficia d’aquest discurs és, doncs, l’ordre.

L’ordre, sí, ja sabeu, l’organització sociopolítica actual: els rics dalt, els pobres baix, el poder en Madrid (Bèlgica) i els diners en Panamà, etc. I res, circulen, aquí no ha pasado nada, estamos trabajando en ello, ja ve Soralla, tranquils, mentrestant voteu Ciudadanos, com ens recorda El País cada matí i els telediaris cada nit.  Millor no fer preguntes, clar. No hi ha ni un gram de corrupció policial en un dels Estats més corruptes d’Europa? Per què no s’informa ja dels desnonaments, promoguts pels bancs, autoritzats pels jutjats i materialitzats per policies rebentant portes amb masses de ferro?  Què hi ha d’unes “Forces de Seguretat” que acumulen 6.600 casos de tortures o mals tractes des de 2004, segons el diari Público, conscientment silenciats? I dels abusos de l’abusiva i dictatorial Llei Mordassa? Què passa amb els grans empresaris? Per què Carlos Fabra el primer que va fer en eixir de la presó fou reunir-se amb… empresaris? I Florentino Pérez i els seus foscos projectes que ens han costat milers de milions públics, com la plataforma de gas Castor?

Tot això és només un exemple. Hi ha moltes altres preguntes, clar, fins i tot menys amables. El fet, però, és que no ixen mai per televisió, ni en les portades dels grans diaris, ni en els programes de ràdio líders. Són coses sabudes, sí, però al final de la partida, la materialització verbal última i més estesa de tota aquesta situació, el comentari de barra de bar, compartit per milions de persones, és que “els polítics són tots uns xoriços” i que cal més “mano dura” –de qui i contra qui? Això mai ho diuen.

L’Ordre queda intacte, per tant. Canviar uns polítics coents per uns altres és senzill, al capdavall, sempre hi haurà el personatge lamentable de torn que, amb ànsies de poder i un feix de bitllets a la butxaca, ens regale converses telefòniques antològiques. Sempre hi haurà yonquis del dinero disposats a immolar-se, a ser carn de canó del vertader poder, el que se sustenta en els Mercats i l’Estat còmplice, amb lleis, tribunals, institucions i repressors sol·lícits. Sempre, o almenys així ha sigut fins ara. Eixe és, potser, el drama. La vida, mentrestant, va passant. I els telediaris també.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top