Tens 0 productes a la teua cistella
El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. Foto: Generalitat.
Les ajudes públiques no poden ser eines de discriminació. El govern valencià trenca el principi d’universalitat i alimenta el relat de l’extrema dreta.
L’extrema dreta ja no només marca l’agenda política, sinó que l’escriu a bolígraf gruixut i amb la complicitat dels qui governen. Aquesta setmana hem conegut que VOX ha forçat una nova esmena als pressupostos de la Generalitat Valenciana perquè les ajudes públiques només arriben a persones amb nacionalitat espanyola. El Partit Popular, lluny de plantar cara, ha acatat la condició sense vacil·lacions.
Aquesta mesura suposa una fractura greu en la garantia dels drets socials. No parlem d’un detall tècnic, sinó d’una línia vermella: s’exclourà del sistema de protecció a persones que viuen, treballen, contribueixen i participen en les nostres comunitats, simplement pel fet de no tenir un document concret. És una redefinició perversa del concepte de ciutadania.
Amb aquesta esmena, el govern valencià renuncia a una de les funcions essencials de les institucions públiques: protegir les persones més vulnerables, sense distinció de nacionalitat. La proposta parteix d’un fals relat: que les ajudes són massa generoses, que hi ha un abús generalitzat, que cal “protegir” als d’ací enfront dels de fora. Però la realitat és que la majoria de les persones migrants ja pateixen condicions de vida més precàries, amb més dificultats per accedir a l’habitatge, al treball digne o a la regularització administrativa.
Aquesta no és una política de justícia, sinó de càstig. Es pretén transformar els drets en privilegis, i fer de la nacionalitat una arma de classificació social. I el més perillós és que aquest discurs cala: en lloc d’assenyalar les autèntiques causes de la precarietat i la desigualtat —les retallades, la privatització, la desinversió en serveis públics—, es culpa a qui menys té i més rep.
És legítim preguntar-se: què ve després? Negar l’accés al sistema sanitari? A l’educació? A l’empadronament? Quan deixem que es vulneren drets fonamentals d’unes persones, obrim la porta que més avant es vulneren els de totes.
Aquesta és una deriva ideològica i política que ens interpel·la a totes. No és només una qüestió de pressupostos, sinó de quin model de societat estem disposades a permetre. Com a feminista, com a ciutadana, com a persona compromesa amb els drets humans, no puc callar davant aquesta vergonya institucional.
Les polítiques públiques han de garantir igualtat i dignitat per a tothom. No es poden utilitzar com a moneda de canvi per a pactes amb forces reaccionàries. No podem normalitzar la discriminació. Per això, cal dir-ho ben alt: aquesta exclusió no es fa en el meu nom.
