La crisi citrícola: cap a un nou model sense llauradors?

L’última campanya de cítrics està resultant especialment desastrosa per a molts llauradors, els quals presencien impotents com la seua producció es queda a l’arbre, fins i tot els qui prèviament han tancat un tracte de venda de la collita. S’argumenta que al darrere hi ha una coincidència d’un fort augment de la producció, l’increment de les importacions de tercers països i les relativament elevades temperatures a Europa que haurien retardat el consum de cítrics. En realitat, som testimonis de l’agudització d’una situació que ve de lluny. El sector s’està dessagnant des de fa ja moltes dècades amb l’abandonament de les terres, l’eixida dels llauradors i la falta de relleu generacional. La causa última de tot això és la falta de rendibilitat de les explotacions, vinculada al contrast entre uns costos de producció creixents i uns preus percebuts pels productes estancats o fins i tot a la baixa.

Malgrat tot, aquesta situació no ha fet reaccionar col·lectivament els llauradors-propietaris. Des de fa un quart de segle, sembla existir un sostre al percentatge de cítrics comercialitzats via cooperatives i altres formes col·lectives al voltant del 30-35 %. L’agricultura a temps parcial, l’envelliment dels llauradors-propietaris i l’escàs atractiu de l’agricultura i del treball en aquest sector per a les noves generacions dificulten l’organització i l’acció col·lectiva dels llauradors. La falta d’unanimitat de les organitzacions de productors agraris en la defensa de les fórmules col·lectives de comercialització tampoc no ha contribuït a l’articulació d’aquesta resposta conjunta.

Mentre molts citricultors sospesen l’abandonament de la seua explotació, desorientats i farts davant d’aquesta situació, molts comerciants privats porten si més no una dècada llogant o comprant les terres d’aquests llauradors. I aquest procés s’està intensificant any rere any, a mesura que empitjora la situació dels primers. A més, la introducció sistemàtica en el sector de la propietat intel·lectual en les noves varietats fa que resulte més costosa i complexa la via tradicional emprada pels llauradors per a millorar la rendibilitat de les explotacions.

Tots aquests processos condueixen inexorablement a una concentració vertical del sector citrícola, per la via de la integració entre la producció i la comercialització. El comerç privat controla una part cada vegada major de la producció en el cor mateix de la zona costanera citrícola. Açò suposa ni més ni menys que la fi del model citrícola tal com l’hem conegut fins ara. Cercar fórmules distintes d’integració entre la producció i la comercialització, amb la participació dels llauradors, i alhora amb un repartiment més equitatiu dels riscos amb el comerç resulta més necessari que mai. A més, la progressiva extensió del comerç cap a la propietat de les explotacions comportarà un aprofundiment en la realització i organització empresarial de les tasques agràries. Aquests elements, juntament amb la privatització de les varietats, defineixen alguns dels contorns bàsics d’un nou model citrícola que ja s’albira.