La crisi de la COVID i els desafiaments de la digitalització: escola i treball

05/10/2020

L’emergència de la pandèmia de COVID-19 ha transformat de manera sobtada, inesperada i radical els hàbits de vida, el treball, l’economia i molts altres àmbits de la vida humana i social. Els riscos i l’impacte sobre la salut han sigut elevats i les autoritats en molts països han adoptat mesures de confinament amb canvis disruptius per a la vida de les persones, el seu treball, la seua educació, etc. Les restriccions imposades han suposat noves condicions en diferents àmbits de la vida. Les restriccions de mobilitat i la permanència en el domicili han intensificat la interacció de les famílies en un mateix domicili i han restringit les interaccions externes quasi limitant-les a les de caràcter virtual.

Les noves tecnologies han fet un paper important i han evitat en molts casos la paralització de les activitats laborals i educatives, entre altres. Especialment, el teletreball i també l’ensenyament i l’aprenentatge a distància amb les TIC han jugat un paper primordial, en possibilitar la continuïtat en l’activitat laboral i educativa.

Ara bé, aqueix canvi ha sigut, en molts casos, inesperat, improvisat i sense preparació prèvia, i això ha tingut costos d’eficiència i eficàcia i, per descomptat, personals per l’estrés que ha comportat la realització de les activitats en aqueixes condicions.

Una primera anàlisi posa de manifest diverses qüestions d’interés. En primer lloc, l’ús de les TIC, al nostre país i abans del confinament, per al teletreball i l’activitat educativa estava per davall de la mitjana dels països del nostre entorn. En segon lloc, la tecnologia disponible per a aquesta mena d’activitats era major que la que realment s’utilitzava. En tercer lloc, amb el confinament s’ha ampliat enormement la pràctica del teletreball i el teleensenyament i aprenentatge. Els seus nivells han superat les estimacions de les seues possibilitats i disponibilitat.

Aquest canvi ha significat un impressionant experiment social, atés que moltes persones de totes les edats han hagut de fer, sense cap alternativa, l’experiència de treballar o estudiar en línia. Ara bé, en fer aqueix canvi de forma improvisada i sense preparació, s’han posat de manifest les insuficiències de l’experiència, al mateix temps que la seua utilitat i flexibilitat adaptativa davant situacions crítiques per a la continuïtat laboral i educativa. També ha quedat palés que la realització d’activitats mitjançant les TIC requereix noves competències i habilitats per al maneig de les noves tecnologies. Al costat d’elles, són necessàries competències transversals referides a la pròpia organització del temps i a l’autoregulació d’activitats, així com les de relació social.

L’experiència ha posat de manifest que tant el teletreball com l’estudi mitjançant les TIC no és únicament una qüestió individual en un lloc de casa. El treball mitjançant TIC requereix recursos tecnològics i organitzatius de l’empresa o de l’organització educativa. Un teletreball eficaç requereix que l’empresa replantege els processos i el sistema de treball i les interaccions virtuals entre els altres treballadors aplicant noves formes de supervisió i lideratge. L’empresa necessita documentació i processos digitalitzats, espais virtuals (núvol) on estiguen accessibles documents, programari, eines i altres elements necessaris per a un teletreball eficaç. De manera similar, els centres educatius necessiten plataformes col·laboratives, biblioteques electròniques, programari específic per a l’ensenyament digital i formes organitzatives eficaces per a l’ensenyament-aprenentatge amb interacció entre professorat i alumnat i d’aquests i aquells entre si.

S’ha posat de manifest la necessitat d’alinear diversos components per tal d’aconseguir un teletreball eficaç, flexible i adaptatiu: la tecnologia (en els nivells individual, organitzatiu i social), els aspectes organitzatius del sistema de treball o ensenyament, les condicions ambientals i socials en què es realitza l’activitat i la preparació dels diferents actors per a dur-la a terme.

Les TIC han comportat avantatges indubtables en la situació viscuda. Han permés a moltes persones continuar treballant i estudiant i això ha evitat la pèrdua de l’ocupació o del quadrimestre acadèmic. La possibilitat de fer-ho des de casa ha protegit de la infecció i ha previngut el contagi social. A més, ha facilitat les demandes de conciliació entre treball i família. Tot això ha incrementat la pràctica de la digitalització i ha accelerat la seua implantació, que era lenta i limitada.

Ara bé, l’experiència no s’ha realitzat sense inconvenients, derivats en part de la improvisació, de la urgència i de la falta de preparació. S’ha constatat la ineficiència en els processos de treball o d’ensenyament. Han sigut freqüents els problemes d’estrés i malestar psicològic per la dificultat d’afrontar les demandes i la sensació d’ineficàcia. I per si no fora prou, s’ha fet en llars sovint amuntegats, equipament insuficient, falta de qualificació i nivells d’ansietat a vegades elevats per la situació de confinament.

Tant els avantatges com els inconvenients han augmentat o s’han esmorteït per diversos factors, entre els quals cal esmentar el nivell socioeconòmic, la major o menor adequació de l’habitatge per a les noves demandes, el tipus de treball i els hàbits culturals de les persones i grups. També han influït les oportunitats o limitacions de l’empresa o col·legi i la seua capacitat de resposta.

De tot això, en podem aprendre una sèrie de lliçons davant els desafiaments que se’ns presenten. El principal és de caràcter mental i social. Existeix el risc de concebre la situació com una emergència i quedar a l’espera de la vacuna. Si concebem simplement la situació com una tempesta passatgera, o com un malson, n’hem aprés poc. És necessari anar construint una visió compartida de les oportunitats, i per a això cal revisar els supòsits individuals i col·lectius i elaborar col·lectivament replantejaments innovadors que ens porten a actuacions més adequades en el nou entorn actual i futur. La digitalització, més que una barrera o dèficit, és una oportunitat d’aprendre i practicar noves maneres d’estudiar i treballar amb eficàcia i eficiència, aprofitant noves oportunitats digitals i socials. Lògicament, això no significa eliminar la interacció ni la col·laboració en situacions presencials, sinó optimitzar-ne l’ús i l’ocurrència considerant quan són adequades i aporten valor.

La resposta a aqueixos reptes requereix múltiples actuacions: d’una banda, adequar els equipaments individuals, els de l’organització i també els socials (p.e. accés a Internet) fent-los assequibles per evitar desigualtats de partida. Aqueixos equipaments han d’anar acompanyats de canvis organitzatius i del redisseny dels sistemes de treball. És també ineludible la millora en la preparació i qualificació.

Convé prendre consciència del calat de les noves qualificacions. En primer lloc, estan les competències digitals com el maneig competent del programari, la capacitat per a buscar informació i crear continguts digitals, la preparació en l’ús i maneig de la comunicació en les xarxes socials, la competència en la protecció de dades i de la seguretat i la capacitat de gestionar problemes i dificultats produïts per la tecnologia. Ara bé, l’ús competent d’aqueixa tecnologia requereix competències transversals com la capacitat, en l’entorn digital, de comunicació, lideratge, negociació, cooperació, solució de problemes i gestió de la informació, combinant-les amb les seues homòlogues en entorns de cara-a-cara. Hi ha habilitats que difereixen, a vegades de manera subtil, en un context amb presència física d’un altre amb presència virtual. Per exemple, la interacció virtual durant una negociació porta en major mesura a fer explícites les posicions d’una i altra part, amb els avantatges i inconvenients que això té.

Les necessitats de qualificació no es queden ací. És necessari preparar-se per a l’ús competent de la digitalització en la professió. L’actualització permanent en les innovacions tecnològiques rellevants per a l’activitat professional és, doncs, un repte. A vegades, això implica cedir activitats a les tecnologies (p.e. als robots) perquè «les coses es facen millor» i nosaltres poder fer «millors coses» (innovació). En altres ocasions, caldrà cooperar amb les tecnologies (els anomenats co-bots) que faran més eficaç i eficient el nostre treball i el seu (penseu en un cirurgià realitzant una operació quirúrgica amb l’ajuda d’un robot).

En fi, és necessari calibrar l’abast d’aquesta transformació i també els riscos que implica el seu ús insuficient o inadequat. La falta de competència en la seua implantació i ús pot suposar un afebliment de la formació de xiquets i joves en la nostra societat, en un moment en què aqueixa formació és fonamental per al desenvolupament personal i ciutadà i una palanca de primer ordre per tal d’aconseguir una activitat productiva de valor i competitiva.

A més, les polítiques i les pràctiques en la promoció i l’ús de la digitalització tenen clares implicacions per a l’equitat social. Són reals els riscos d’agreujament de les desigualtats socials, i amb això de la fractura social. Per això, l’ètica i la justícia social han d’estar molt presents en les polítiques i en les pràctiques per al seu desenvolupament i implantació.