La revista degana en valencià

“La Cuba dels qui no entenem de política”

22/07/2021

Vaig ser regidora a l’ajuntament del meu poble i possiblement per això encara continue dient que no entenc de política. Les persones que ens guiem per l’instint i pel que ens marca la lògica i el cor, no podem entendre de política. Almenys, no de la política «en gran», entre països, dels interessos que s’amaguen al darrere de les relacions internacionals. Se’ns escapa. A mi, se m’escapa.

Tenia 11 anys quan una imatge i una frase en un clauer em van despertar la meua passió per l’illa: «Preferible morir de pie que vivir arrodillado». Jo encara no sabia què era ser de dretes ni d’esquerres, i no tenia ni idea d’on parava Cuba. Aquella frase em va impactar i la imatge famosa del Che de Korda em va enamorar. Me’n vaig anar a casa amb el clauer i inquietud per saber. Des d’aquell moment, no he parat de llegir i de preguntar sobre Cuba. No sé què em va remoure aquell dia per dins, però 32 anys després tinc el mateix sentiment. Estic enamorada de Cuba. Tant, que em fa mal. Possiblement tinc la mateixa quantitat de llibres sobre Cuba que de literatura, que ja és dir.

No obstant això, a pesar d’haver llegit tant, a pesar de la passió… encara no hi he pogut anar. No he pogut xafar la terra cubana ni veure amb els meus propis ulls què passa allà. És per això que sempre em mossegue la llengua quan opine. I, ara, més encara. Molta gent no entén què passa a l’illa perquè se’ns escapen les qüestions de política internacional. També és cert que la llengua no té os i és molta més gent la que opina sentenciant i avant.

Modestament, m’oferisc a explicar un poquet el que entenc jo que passa allà (com dic, pel que he llegit i pels pocs contactes que he tingut a l’illa des de la distància), però ho explicaré, com indique en el títol, per als que no entenem de política.

Des de l’any 1952, Cuba vivia una dictadura encapçalada per Fulgencio Batista, que va accedir al poder amb un colp d’estat just abans de les eleccions. Batista va instaurar un govern favorable i incondicional als Estats Units, amb fortes repressions a qualsevol ciutadà contrari al govern. Els Estats Units sempre han estat interessats en l’illa. Crec que no cal entendre molt de política per a saber per què.

La dictadura de Batista va propiciar el naixement de la revolució del poble cubà, que va dir prou. I ací no hi havia cubans contra cubans en una guerra, com va passar ací, sinó que va ser el poble de Cuba contra el govern i l’exèrcit. L’1 de gener de 1959 les tropes revolucionàries entren victorioses a l’Havana i el govern fuig (per cert, Batista fuig a Marbella, on va viure fins que va morir en els anys 70).

Des d’aquell moment, el govern de Cuba el conformen els revolucionaris que van enderrocar el règim de Batista i que van alliberar el poble de Cuba de les opressions dels Estats Units. Ara bé. Els Estats Units no podien admetre aquella derrota, així que des d’aquell precís moment, van imposar un bloqueig unilateral i visceral a Cuba. Molt bàsicament, el bloqueig consta de prohibir a qualsevol empresa dels Estats Units fer negocis amb Cuba sota multes brutals i amb l’amenaça evident. Quina empresa pot viure d’esquenes al seu govern? Per fer negocis amb una illa com Cuba? A qui li convé, això? Doncs ací ho teniu. A aquest bloqueig se sumen, evidentment, tots els països que volen estar a bé amb els Estats Units. Els països que fan negocis amb Cuba, que s’obliden de fer-los amb els Estats Units. O siga, que la potència més gran del món li fa la creu a una illa tan menuda com Cuba i la sentencia en el moment en què veu que se li ha acabat fer i desfer com li ve en gana i com fa a amb la resta del món.

A l’ONU, any rere any, Cuba demana que s’alce el bloqueig. Any rere any, guanya la votació. I any rere any, els Estats Units se’n riuen. Ni Barak Obama va alçar el bloqueig. Sí que és cert que va millorar algunes coses, però Donald Trump les va revertir i va endurir encara més el bloqueig. Veurem què fa Joe Biden ara…

Per a mi, el govern de Cuba instaurat en el 59 com a victòria de la revolució és una preciosa utopia. I les utopies serveixen per a seguir caminant. De fet, en certa manera ho continua sent, i continuen caminant, com poden. Educació, sanitat pública i vivenda públiques, plans econòmics en què tot és de tots, tots tenen faena i ningú passa fam. A Cuba no hi ha desnonaments i la gent no ha de demanar un crèdit perquè els fills puguen estudiar o menjar. Ara bé. Com es pot seguir aconseguint això hui dia amb un bloqueig tan brutal? Doncs no es pot. Les mesures que s’ha vist obligat a fer el govern perquè l’illa no haja d’acatxar el cap davant dels Estats Units també són brutals i, després de més de 60 anys, és insostenible.

Possiblement, Cuba podria seguir sent Cuba si la resta del món no li besàrem el cul als Estats Units. Possiblement, Cuba no hauria d’apretar-se el cinturó com es veu obligada a fer. Possiblement, si visquérem en un món on el primer són les persones i no els negocis, Cuba podria seguir sent Cuba. Però en un món en què hi ha governs còmplices d’amagar el seu rei corrupte en un país on decapiten gent per ser homosexual, ho tenim ben cru. En un món on un rei d’un país suposadament democràtic s’enriqueix a base de fer negocis amb armes amb un país en què governa una dictadura, ho tenim ben agre. En un món on hi ha govern capaços d’inventar que hi ha armes de destrucció massiva en un altre país com a excusa per a entrar en una guerra per interessos econòmics, ho tenim impossible. Seguiu vosaltres els exemples, perquè són innumerables.

Jo entenc que Cuba ha intentat viure amb dignitat sense haver de dependre de grans superpotències, sense entrar en negocis bruts ni corrupteles indecents. Quin país pot dir això amb la cara alta?

No sé quant de temps li queda a Cuba de ser Cuba. Evidentment, els cubans i les cubanes tenen tot el dret del món a demanar el que necessiten, i entenc que la situació de bloqueig no permet al govern cubà oferir-los tot el que demanen. La situació és insostenible, és cert, però abans d’assenyalar el culpable, fem-ne un pensament.

No estem nosaltres ni per a assenyalar ni per a parlar des d’un Estat on tenim gent a la presó per una baralla inventada i per posar urnes perquè la gent vote. No estem nosaltres per a parlar molt quan tenim un rei emèrit fugat de la justícia per corrupte, i mitja família acusada de delictes de corrupció. No podem parlar en absolut mentre continuem presenciant desnonaments, amb gent dormint al carrer, dones assassinades cada dia per violència masclista, xiquets i xiquetes que només mengen de calent en el menjador escolar, amb gent immigrant que ve desesperada demanant ajuda i els tanquem les portes. Ho té Cuba, tot açò? Pregunteu quin és el primer país en enviar metges quan hi ha un desastre natural o, com ara, una pandèmia.

Al món ens ha de caure la cara de vergonya per donar l’esquena a Cuba tants anys.

Si tinc ben clara una cosa sense entendre de política és que un país s’hauria de mirar molt a l’espill abans d’assenyalar qualsevol altre. Com passa amb les persones, però en gran.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top