La cultura dels joves porta vocals obertes

La banda sonora d’aquesta generació te so de vocal oberta i s’escriu amb el dígraf ‘ny’, però és adient dir que aquesta tendència hi és per quedar-se?

En els últims anys, la proliferació de la música catalana ha estat un fet innegable a nivell estadístic. Fets com el recent exhauriment d’entrades per als últims quatre concerts d’Oques Grasses a l’Estadi Lluís Companys en menys de 25 minuts o l’emplenament de dos estadis Roig Arena per part de La Fúmiga després d’anunciar el seu retir definitiu solament reafirmen aquesta dada. En primera instància, pot semblar una obvietat parlar-ne positivament de l’impacte tant cultural com lingüístic, però no tot allò que llueix és or, i pot ser sols n’és el principi d’un llarg camí que encara queda per recórrer.

La introducció de la llengua en la cultura, en especial entre el públic més jove, podria suposar la consolidació de la prosperitat de la mateixa. No obstant, res assegura que aquesta tendència perdure o es vaja a mantenir durant un temps prolongat. La veu d’aquells qui produeixen tota aquesta música n’és clau per desxifrar aquest concepte i descobrir si realment aquesta proliferació no es quedarà soles en un període efímer de la història de la cultura dels Països Catalans. Lluc Planas, conegut més comunament pel seu nom artístic Lluc, és un artista emergent català que compta amb quasi vint mil oients a Spotify, i és un dels molts que afirma que vivim en un “moment de sobreestimulació general”, i que la música es consumeix “en massa, seguint les grans tendències sense un grau d’elecció real”. A més a més, considera que realment la proliferació de la música catalana, des del punt de vista de l’artista, no ha estat tan gran com sembla: “Crec que, si realment volguéssim que això s’instauri, caldria un canvi de mentalitat col·lectiva”. Seguint en la línia d’allò que el futur depara a la música en català, ha esmentat que moltes coses han de canviar: “Tant de bo fos diferent, però aquí a Catalunya es reparteix el poder entre molt poques persones, i fins que això no es trenqui, seguirà sent igual”. Finalment, ha parlat del “problema general” de Catalunya per a la prosperitat de la llengua:

“Manquen discogràfiques per tot arreu, i tot i que puguis tenir molt de seguiment i gent que t’escolta, tot dependrà de si alguna d’aquestes discogràfiques et vol col·locar on sigui”.

És prou innegable que la música, de la mà de, per exemple, l’art, forma part de la cultura d’una localitat, comunitat, nació, país i fins i tot continent. El cas de la música en català no n’és cap altre, i el seu foment és part de la creació d’una cultura idiosincràtica d’una mateixa comunitat. No obstant, són palpables entre la societat una gran quantitat de prejudicis lingüístics, i potser la promoció d’una mateixa cultura des d’una llengua comuna per a tots, la música, siga l’eina d’inici del canvi. Silvia Urenya és licenciada en Filología Catalana per la UV i col·laboradora en articles d’opinió de La Veu del País Valencià i Vilaweb. Com a professora, considera que sovint, la joventut percep el català com a “formal i normatiu”, i que aquesta visió de la llengua per part dels joves té grans repercussions: “Aquesta visió pot generar resistència o distanciament, especialment si la llengua no connecta amb la seua quotidianitat”. Considera, per tant, que tractar la llengua de manera propera amb els alumnes a l’àmbit educatiu pot donar grans resultats: “Per a la joventut és més fàcil connectar amb el català en contextos més artístics com la música, ja que entren en joc els sentiments que poden fer-los sentir part d’un tot diferenciat”. Pel que fa als prejudicis actuals, considera que la situació “ha millorat” respecte a les generacions anteriors: “La joventut hui dia té menys prejudicis respecte al català que els que tenien els seus pares i mares”. A més a més continua amb aquesta idea quan exposa l’efecte positiu de la promoció del català com a llengua artística:

“Per a la joventut més primerenca, el contacte amb la cultura comença amb la música, i el fet de que el català siga normal en aquest àmbit, obri la porta a normalitzar que també ho és en la resta de cultura”.

Parlar de prejudicis existents sembla obvi, així com el paper de l’educació en l’intent de solventar-los. Malgrat que semble un fet relativament fàcil de solucionar mitjançant aquesta eina educativa, és possible anar una mica més enllà i parlar d’altres solucions com a motors de canvi. Així ho ha fet Silvia Zarza, actual redactora cap d’Europa Press a la Comunitat Valenciana i membre de la Unió de Periodistes de la Comunitat Valenciana. La periodista especialitzada en educació i cultura ha posat el focus principal en l’educació de la mateixa manera que Silvia Urenya, però en el cas de Zarza, ha parlat dels mitjans com eina de solvència i ajuda, com a “tercera pota”: “El suport dels mitjans de comunicació és una via principal de solvència de la mà de l’educació i la política”. A més, ha parlat de l’afirmació de que la llengua està “més viva que mai”, posicionant-se a ella mateixa en una postura que ha classificat “d’optimisme prudent”, concloent que “s’ha avançat però, sens dubte, no el suficient”.

Podríem actualment, per tant, afirmar romandre en un punt d’evolució i promoguda de la llengua com a motor i eina principal d’una cultura idiosincràtica, que vela per la pluralitat, connectant amb els més joves mitjançant l’arrel de la música. La presència de la llengua als àmbits musicals, com així ho siga en qualsevol tipus d’art, resulta profitosa i exitosa segons les nombroses opinions de molts professionals tant de la mateixa música com amb formació lingüística, però malgrat el positivisme dels experts n’és ben clarivident concloure que encara resta un llarg camí per recórrer i que no trepitjar en tota la seua durada serà prou complex.