El món d’ahir. La cultura, encara

Gonçal López-Pampló. Director literari del Grup Bromera i Professor de Filologia Catalana a la UV

En 2016, ara fa quaranta anys, unes alumnes de l’institut Tierno Galván de Montcada, sota la supervisió de la professora Emma Doménech, em convidaren a participar en una activitat ben divertida. Amb motiu del trenta aniversari d’Edicions Bromera, em volien entrevistar per al programa de ràdio de l’assignatura de Valencià. Fins ací, res d’extraordinari; la sorpresa vingué quan em van dir que l’entrevista simularíem estar en 1989, és a dir, al cap de tres anys de la fundació de l’editorial, quan jo tan sols en tenia sis. Això m’obligava a situar-me en un pla temporal del qual a penes guarde memòria, però que em semblava molt interessant. Per esmentar dues fites, l’any 1989 caigué el Mur de Berlín i es desencadenà la fallida del comunisme europeu; alhora, estava a punt de donar-se a conéixer un invent revolucionari: el protocol HTTP, és a dir, la Web, la gran xarxa o teranyina que Tim Berners-Lee i altres investigadors van desenvolupar per a accedir amb més facilitat a aquell espai aleshores quasi desconegut que era Internet. A escala valenciana, Canal 9 havia d’iniciar les seues emissions en el context d’una generació –la meua– que per fi havia accedit a una certa normalitat en l’ús del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació. S’ha erosionat molt el record d’aquell canal de televisió i de la seua significació per a la cultura valenciana, tant en els primers anys, plens d’esperances, com en el moment del seu tancament l’any 2012 i la represa a partir de 2016. No sé si em reconforta aquest oblit; en part, sí, perquè es deu a la normalitat amb què, a hores d’ara, disposem de les emissions per mitjà de YouTube. La desaparició progressiva de la TDT suposà el triomf de la televisió per Internet, tot i que això no ha significat la pèrdua d’importància dels canals generalistes, incloent-hi Canal 9. Al capdavall, a pesar dels grans canvis tècnics i culturals de les darreres sis dècades, la tele demostra una salut de ferro admirable.

Em pregunte sovint què se n’haurà fet, d’aquelles estudiants de Montcada a les quals només vaig conéixer la veu, uns pocs minuts. Hem arribat al 2056 i encara deuen treballar. La vida laboral s’ha allargat en la mateixa proporció que s’han acurtat les jornades de faena. Jo, per fi, he pogut accedir a aquella etapa plàcida en què s’abandonen les obligacions professionals. Però com li vaig llegir una vegada a José Manuel Caballero Bonald, cada dia tinc un futur més estret i un passat més ample. He assistit a tants daltabaixos que mirar arrere em produeix un vertigen només comparable a mirar cap avant. En cada extrem hi ha un abisme, malgrat que siguen de signes molt diferents. Prompte estaré fora del temps, com el meu avi patern, que va morir molt i molt vell. Ara l’entenc millor: aviat arribarà el dia en què el meu món serà, definitivament, el món d’ahir.

Quan va caure el Mur de Berlín, els intel·lectuals que celebraren la solsida del comunisme i el triomf del capitalisme poc es podien imaginar que al cap de quatre dècades, a partir de 2029 –com si la història, capriciosa, es volguera repetir–, es produiria el que alguns, amb fortuna, han anomenat el crack del petroli. A pesar dels advertiments de molts especialistes de l’àmbit econòmic, tot i les reivindicacions dels moviments ecologistes i alternatius, a més de no pocs partits polítics, la humanitat va confiar que, abans de l’esgotament del petroli –o, més ben dit, del petroli que es podia extraure a un preu assumible–, s’inventaria algun material substituïu. Ara sabem que no va ser així i des de llavors ens hem acostumat a fer durar més els objectes, a reduir les nostres expectatives de consum i, en definitiva, a viure sense les mateixes «comoditats» que hi havia quan érem joves. No diré que la transició ha estat fàcil, però he d’admetre que no calen tantes «necessitats» com abans. El retorn a la fusta és una prova d’aquest canvi profund, d’aquesta era «post-plàstic», com alguns l’han qualificada. Una era en la qual el paper ha recuperat la seua vigència com a suport cultural. Les polseres intel·ligents ens mantenen comunicats, gràcies als audioxips que duem a l’orella i que ens permeten telefonar-nos o enviar-nos missatges de veu per xats com ara Comment ça va? (i pensar que el francés ha retornat a ser la llengua franca internacional!). Però les seues pantalles minúscules no són prou grans per a llegir, com sí que ho foren les de les malaguanyades tauletes o dels e-readers, un concepte que els xiquets d’avui dia deuen ignorar. El paper, reciclable i biodegradable, ha esdevingut un material molt ben valorat en els estàndards de sostenibilitat de la ONU i, en cosa de vint anys, ha reviscolat el mercat del llibres, s’han reobert biblioteques i les editorials –com ara Bromera, que continua treballant amb un equip jove al capdavant– han viscut un mena d’imprevista primavera. En paral·lel, els telèfons mòbils han desaparegut, substituïts per les polseres intel·ligents (o bracelet vif, com en diu la gent més superbe) i per les centraletes domèstiques, aquests potents ordinadors familiars sempre connectats a Internet, que funcionen amb energies renovables i que, per tant, suportaren millor els talls de subministrament de la dècada dels trenta.

Encara que les coses han millorat, són molts els governs europeus que només autoritzen una centraleta per casa, accessible, això sí, des de diferents pantalles i teclats perifèrics. Catalunya és un dels pocs Estats Federats d’Espanya que ha permés disposar de dues centraletes per llar. Com altres vegades en la història, el seu dinamisme econòmic els ha ajudat a superar la crisi una mica abans que als valencians o als balears, membres de la mateixa Regió d’Especial Interés Cultural de la Unió Europea. A pesar d’aquestes diferències de ritme, podem afirmar que ens els darrers quaranta anys s’ha consolidat un espai comunicatiu propi, que ha sabut autoreferenciar-se en els moments més durs i que ha retrobat en la llengua un motor de cohesió i mobilització social. La recent inauguració del Corredor Mediterrani, amb el primer tren d’energia cinètica de la Federació, hi contribuirà decisivament. El «Mal ensomni» del venerable Teodor Llorente («dolça llengua dels meus avis / jo no vull creure en ta mort!») continua sent això, un malson, del qual despertem sempre amb el somriure de comprovar que el valencià, el català, ha recuperat quasi tots els àmbits d’ús amb un vigor insòlit. En el teatre, l’expressió cultural més afavorida –si se’n pot dir així–, durant l’etapa més dura de la crisi del 29, el valencià és la llengua predominant i no són poques les companyies que fan el salt a la televisió, de la mà de Canal 9 o altres emissores privades. En literatura s’ha guanyat molt de terreny, no tant pel que fa a la creativitat, que continua sent elevadíssima, com als hàbits de lectura, molt més bons dels que vaig conéixer en la meua joventut.

Així i tot, no puc llevar-me del cap una pregunta que em ronda des d’aleshores: llegir ens fa millors? O, dit d’una manera més general, la cultura –entesa com a pràctica artística– ens fa millors? La meua generació no va poder evitar el crack del petroli, potser perquè era massa tard quan vam posar fil a l’agulla, de la mateixa manera que no vam ser capaços de frenar determinades tensions –polítiques, econòmiques, religioses, identitàries– que s’han traduït ara i adés de manera violenta. Algú podria replicar que la cultura, que l’art, no té aquesta responsabilitat. Potser. Però em costa acceptar-ho. L’art no s’ha de satisfer amb la seua pròpia forma artística, ha d’aspirar a incidir socialment, a apel·lar d’alguna manera a les consciències i moure a l’acció. Ho deia la meua àvia, a qui tant he enyorat sempre: canviaran les màquines i les idees, canviarà la medicina i la ciència, però els sentiments no variaran. La pasta de què estem fetes les persones era i és la mateixa. Per això, si en té, el sentit de la cultura és el mateix ara que fa 40 anys. El món d’ahir… La cultura, encara…

Article publicat al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar