La cultura festiva valenciana

Roques del Corpus de València, foto d’Antonio Cortés

En 2011, el Consell de la Generalitat Valenciana va posar en marxa el Consell de Festes Tradicionals per a promocionar i regular la molt activa trama festiva valenciana. Davant la inoperància efectiva d’aquest nou organisme, en 2022, la Generalitat Valenciana va crear la Comissió Assessora de Festes i Tradicions de la Comunitat Valenciana, la funció de la qual és la promoció, difusió i divulgació de les festes i tradicions valencianes. I és que, més enllà de l’operativitat real d’aquestes iniciatives, la seua creació testimonia que un dels elements etnogràfics més destacats de la identitat valenciana és el conjunt de festes que, en gran nombre, s’estenen al llarg i ample del País Valencià, conformant una cultura festiva excepcional, caracteritzada per un gran arrelament popular i una creativa conjunció de tradició i modernitat, capaç d’activar les identitats locals i la identitat valenciana, tot i que amb narratives diverses i de vegades oposades.

La festa pot ser considerada com un fenomen universal cultural, un fet social i cultural complex, que en celebrar la vida i l’experiència de comunitat mitjançant cicles rituals és capaç de mobilitzar sentiments i emocions, així com d’aglutinar les més diverses formes d’expressió. La festa genera comunicació simbòlica col·lectiva, concentra un gran poder d’afirmació identitària i es reprodueix com a herència cultural transmesa intergeneracionalment. Però, sobretot, els rituals festius són capaços de produir sentit, significat i sacralitat mitjançant una sèrie molt àmplia de relats i pràctiques que anomenem cultura festiva.

La cultura festiva inclou d’una manera flexible i dinàmica encreuaments i préstecs entre la cultura popular, l’alta cultura, la cultura de masses i la cultura institucional. També combina cultura tradicional i moderna, local i global, material i immaterial, de manera que el seu caràcter híbrid i dinàmic és un fet a destacar. La cultura festiva inclou, així mateix, elements històrics, artístics i etnològics reconeguts com a patrimoni cultural, i també elements vius, innovadors i creatius emanats del mateix dinamisme cultural de la contemporaneïtat. En el cas valencià, la densitat d’esdeveniments festius és tal que contribueix a definir una part substancial de la identitat etnogràfica valenciana, de vegades palesa en maneres folkloritzants més o menys essencialistes, i en altres ocasions com a espai obert de creativitat popular i afirmació d’una personalitat col·lectiva diferenciada.

La festa moderna, com s’aprecia clarament en el cas valencià, es constitueix com una celebració reflexiva de la identitat. De fet, la trajectòria històrica de grans festes valencianes com les Falles, les Fogueres, el Corpus Christi, la Setmana Santa, el Carnaval, les Santantonades, els Moros i Cristians, el Nou d’Octubre, les grans fires locals o no poques festes patronals i locals, ha estat definida per aquesta capacitat d’expressió identitària. També han aparegut noves festes, lligades a les expressions reivindicatives de barris, col·lectius socials i nous veïns en un context de creixent multiculturalitat al País Valencià. En elles, les processons, cavalcades i desfilades d’arrel tradicional conviuen amb els correfocs, ludomàquies promíscues, Carnestoltes alternatius, muixerangues, danses, els concerts massius, la recuperació i actualització de rituals desapareguts o la recreació de festes dutes per col·lectius d’immigrants.

L’avanç del procés de secularització, industrialització i modernització, especialment durant el segle XX, va introduir al País Valencià, com també va passar en altres societats occidentals, les festes que celebraven la identitat nacional i regional, alhora que es van reforçar les grans festes urbanes i aparegueren noves festivitats lligades a la societat comercial de consum. Amb tot, en la cultura festiva contemporània conviu la memòria de la festa religiosa tradicional, muntada sobre el cicle festiu que rememora la sacralitat catòlica de Crist, la Verge i els sants, molt important en el cas valencià, en combinació amb els cicles festius lligats a les estacions, al costat de les festes modernes seculars, i també aquelles recents que es formulen des del mercat, la reivindicació patrimonial, l’activisme social o les cultures alternatives. Però sempre amb un pes considerable de la pirotècnia, la música tradicional pròpia, la presència del foc, la indumentària festiva, l’ornamentació floral i la gastronomia local, que tant aporten a la construcció etnogràfica de la identitat valenciana.

Les festes contemporànies, sustentades bàsicament en la sociabilitat popular, la gestió cultural institucional i la tasca dels estudiosos de la cultura festiva, s’han convertit en grans efervescències col·lectives que celebren allò que uneix, la identitat comuna i la voluntat de preservar-la en condicions de canvi permanent i modernitat contemporània, encara que també revelen conflictes socials. Al País Valencià, destaca una potent sociabilitat derivada de l’activitat de nombroses associacions festives, que dibuixa una singular i amplíssima xarxa de comissions, penyes, colles, confraries, germandats, corporacions, comparses, filades, altars, gremis, bandes de música, muixerangues, grups de dansa i grups informals, que recluten una gran part de la població en les seues variades activitats culturals, socials i artístiques. Es tracta del món de la societat civil festiva valenciana, que reuneix recursos materials, treball voluntari, força col·lectiva i il·lusió per tal de posar en marxa el complex engranatge de l’organització popular de les festes. Les institucions públiques, especialment els ajuntaments (regidories de Festes o Cultura Festiva), també han dinamitzat la producció de festes i han augmentat els recursos destinats, al mateix temps que es diversificaven els programes d’activitats per a convertir les festes «de tots» en festes «per a tots». A més a més, des de diverses disciplines i entitats especialitzades (universitats i centres d’estudis comarcals, locals i especialitzats) ha proliferat l’interés per investigar, estudiar i divulgar les dimensions històriques, antropològiques, sociològiques, econòmiques i artístiques de la cultura festiva.

Paral·lelament, tot i que de forma connectada amb la referida trama associativa, la festa valenciana començà a experimentar un important procés de patrimonialització. Així, al nostre territori existeixen ja unes quantes festes declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, cas del Misteri d’Elx (2001), la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (2011) o les Falles (2016), a més de múltiples festes valencianes reconegudes com a Bé d’Interés Cultural (BIC) o Bé de Rellevància Local. De fet, estan ja reconegudes com a BIC diverses manifestacions festives, com les Fogueres d’Alacant, els Miracles de Sant Vicent, el Corpus Christi de València, el Betlem de Tirisiti i la Cavalcada de Reis d’Alcoi, el Sexenni de Morella, la Romeria de les Canyes de Castelló, l’Entrada de Bous i Cavalls de Sogorb, la Cavalcada dels Reis Mags d’Alcoi, la Santantonada de Forcall, el Ritual del Pa Beneït de la Torre de les Maçanes, les Peregrinacions pels Camins del Penyagolosa (les Useres i Culla), la Processó Cívica del Nou d’Octubre de València, els tocs manuals de campanes d’Albaida, València, Sogorb i Castelló, les Tamborades d’Alzira i l’Alcora (també incloses en la declaració de les tamborades i els rituals de tocs de tambor com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO de 2018, que afecta diverses comunitats autònomes), la Baixada del Crist i Ambaixades de les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent, el Cant de la Passió de la Setmana Santa d’Oriola i danses com la Moixiganga de Titaigües, les de Guadassuar o les de Bocairent.

La cultura festiva inclou elements històrics, artístics i etnològics reconeguts socialment i institucionalment com a patrimoni cultural, alhora que conté elements innovadors, emanats del dinamisme cultural de la contemporaneïtat. En aquest context, cal destacar la rellevància i popularitat dels museus valencians de cultura festiva, museus de caràcter etnològic centrats en la conservació i divulgació dels béns culturals materials i immaterials de la cultura festiva que, com les mateixes festes, han esdevingut importants pols d’atracció turística. És el cas dels museus de Setmana Santa (València, Torrent, Alzira, Torrevella, Sagunt, Crevillent), els museus fallers (València, Gandia, Alzira, Xàtiva, Cullera, Borriana, Sueca i Museu de l’Artista Faller de València), el Museu de les Fogueres d’Alacant, el Museu Alcoià de la Festa, el Museu del Corpus de València o el Museu de la Festa a Algemesí.

En última instància, la multitudinària participació dels diversos agents socials i el caràcter intensament viscut de la festa valenciana fa que s’hi produïsca una contínua reelaboració i actualització de les tradicions, la qual cosa expressa la plasticitat, l’arrelament i la riquesa d’un patrimoni festiu que en el País Valencià esdevé senyal ineludible de distinció identitària.

La representació d’un miracle en un altar de sant Vicent Ferrer, foto
d’Antonio Cortés

Desfilada Setmana Santa Marinera de València, foto: Museu de la Setmana
Santa Marinera

Mascletà en la Plaça de l’Ajuntament de València, foto d’Antonio Cortés