La cultura valenciana en un món global

Abans de desenvolupar el meu article, he de dir que treballe com a gestora tècnica de Cultura en un ajuntament de més de trenta mil habitants, i que visc la cultura dia a dia, a peu de carrer, a peu de societat, en contacte directe amb els creadors i creadores, amb les empreses, amb les entitats culturals, amb les institucions, amb la ciutadania. Tal vegada, tot açò em dona una visió diferent del fet de la globalització de la cultura.

Dit açò, per a mi, cal delimitar, centrar què és la cultura, què entenem per cultura. La cultura és tot el que constitueix el nostre ésser i configura la nostra identitat. ¿És per això que fer de la cultura un element central de les polítiques de desenvolupament és l’únic mitjà de garantir que aquesta se centre en l’ésser humà i siga inclusiu i equitatiu? Si estem d’acord amb el que diu la UNESCO, caldrà també pensar que si tots els actes culturals configuren la nostra identitat, hem de tindre molt present què fem i en quina mesura afecta, o no, la nostra identitat. Per tant, ens queda reflexionar què entenem per identitat. La cultura es conceptua com un conjunt de coneixements compartits per un grup d’individus que tenen una història comuna i participen en una estructura social. Val a l’estructura social, però tindre una història comuna ja ens fa entrar en altre camp de discussió.

Es fa cultura quan es donen a conéixer els protagonistes, les idees, les obres que al llarg de la història, i en el nostre present, creen el pensament i la percepció de la nostra realitat. Aquest coneixement ens aporta capacitat d’anàlisi i criteri. D’acord, perfecte. Però em queda per aclarir això d’identitat cultural.

Sé que encetar el meló del terme identitat cultural és també molt complicat i perillós, perquè utilitzant aquest terme s’han arribat a justificar fets socials i històrics, bastant injustificables i difícils d’acceptar per a una persona demòcrata. Però, accepte el repte d’equivocar-me. Podem acceptar que la identitat cultural és com el conjunt de valors, tradicions, símbols, creences i maneres de comportament que funcionen com a elements dins d’un grup social i que actuen perquè els individus que el formen puguen fonamentar el seu sentiment de pertinença.

Ara parlem del Poble Valencià, així en majúscules. De totes les capacitats culturals del nostre país, quina podia ser única, peculiar, molt peculiar, nostra, molt nostra? La música? Les danses? El foc? Per a mi, la llengua és la característica fonamental de la nostra identitat i, per tant, de la nostra cultura. I és fonamental perquè marca les nostres accions. ¿Vol dir això que al País Valencià podem considerar que hi ha dues cultures: la que es fa utilitzant el valencià o el castellà? Jo entenc que sí, sense greuges ni comparacions. Un dramaturg, a casa nostra, escriu en valencià o en castellà i, per tant, formarà part d’una cultura valenciana o castellana. Són excloents? Evidentment, no, però, en el moment de fomentar la cultura valenciana caldrà tindre present aquesta opció.
Per a mi, des de fa molts anys, ho he tingut clar: de les dues cultures que podem gaudir a casa nostra, una té moltes més possibilitats d’audiència, entre altres coses perquè la nostra cultura en castellà és vàlida ací i a Segòvia, posem per cas. Podem afirmar que té més possibilitats, una audiència major i més capacitat de retorn econòmic de la inversió feta. És per això que sempre he pensat que cal apostar decididament per la cultura que utilitza el valencià, perquè, en cas contrari, perdrem la nostra identitat valenciana. Discriminació positiva? Com a mínim.

Ara, però, hem de tornar al concepte identitat. No podem oblidar que tota acció cultural, tot acte cultural, pressuposa el desenvolupament d’una identitat. Quina? Ací tenim un altre cavall de Troia, metàfora que ve molt bé en aquesta discussió. Si donem més suport a la cultura que fa servir el castellà, en definitiva, estem ampliant la identitat cultural castellana; si volem que cresca l’altra, que no desaparega, que no vaja a menys sinó tot el contrari, el que cal fer és apostar decididament per la cultura en valencià, perquè així estarem afavorint que la identitat cultural valenciana vaja a més, que no faça passes enrere sinó cap avant.

Si observem les polítiques culturals que defensen i proposen les diferents opcions polítiques del panorama nostre, també podem arribar a saber quines defensaran unes accions a favor d’una identitat o altra. I ací vull fer una parada per posar en valor com d’important veig jo tant la llengua en l’educació i als mitjans de comunicació. Si jo no conec una llengua, no puc enamorar-me d’ella, no puc usar-la; si no la llig, tampoc. Si jo eduque en valencià i tinc mitjans de comunicació en valencià, estic afavorint la identitat cultural, una concreta, la valenciana. I quan parle de mitjans de comunicació faig una menció molt especial a la presència del valencià a les xarxes socials, bé siga en mitjans de comunicació, com a la resta de les realitats que ens trobem a la xarxa. Si no aconseguim una presència àmplia i contundent del valencià, estem perduts.

Per sabudes, per la seua contundència, afirme que avui en dia no tenim la millor de les opcions de govern valencià i no sé, fins a on, tornarem, retornarem, a finals del segle passat, o a la meitat.

I què passa amb la globalització? Què entenc per globalització? Per als liberals i neoliberals, aquesta expressió estaria molt unida a «la fi de la història», en expressió de F. Fukuyama. El triomf del capitalisme i l’anul·lació d’altres sistemes econòmics i socials faria possible per primera vegada la idea de la pau perpètua. Altres autors veuen la globalització com una etapa més de la història de la humanitat que condueix a un xoc de civilitzacions antagòniques. I hi ha una tercera visió que diu, en definitiva, que la globalització no és més que el fruit d’un procés d’occidentalització del món, una mena de continuació del colonialisme basat en l’extensió d’un pensament únic que defensa els interessos dels grups socials o de les classes socials dominants, una forma d’organitzar els aspectes econòmics, polítics, culturals, militars… Seria una forma de domini sobre la immensa majoria de la població mundial.

On queda la identitat en tot aquest procés que saben que existeix i que l’estem vivint, dia a dia? Pensem, també, com podem definir la globalització cultural, com ens afecta i com podem, si cal, lluitar contra ella.

La globalització cultural podríem acostar-la, associar-la a convertir el món en una mena d’aldea global, com la va anomenar Marshall McLuhan, en la qual es produeix una imparable homologació cultural, una uniformitat, provocada entre altres pel gran poder dels mass media, especialment per la televisió, el cinema i els videojocs. Ens volen, en definitiva, fer a totes les persones iguals, semblants, visques al país on visques. Són solament pels beneficis econòmics que comporta aquesta homogeneïtat i, per tant, l’augment del públic que pot comprar el producte físic que volen vendre o, pitjor encara, la visió del món que volen transmetre perquè totes les persones –com més, millor– pensen el mateix i així siga més fàcil la manipulació real de totes elles. ¿És Donald Trump un apòstol de la globalització econòmica i política? ¿Ha estat capaç aquest senyor de sembrar les seues idees polítiques i econòmiques a la terra fèrtil de molts països i en els cervells de milions de persones utilitzant molts recursos econòmics per aconseguir un guany monetari i personal immens? ¿Ha demostrat com es poden utilitzar els mitjans de comunicació i les xarxes socials per a difondre les seues idees?

Tornem al principi, a casa nostra, a la realitat del dia a dia, del treball en un poble i la gestió de la cultura, la gestió de la realitat quotidiana. Per a mi, és fonamental tindre les idees clares i fer una anàlisi de totes les coses que ens afecten a tu, a mi, a nosaltres. Jo he de programar arts escèniques, audiovisuals, patrimonials, artístiques; he de parlar amb empreses culturals… I sempre, sempre, he de poder elegir, perquè si no ho faig estic renunciant a la meua llibertat i a la possibilitat de mostrar els espectacles que jo considere els millors i els que s’adapten més a la realitat en la qual treballe, el meu escenari natural, el meu terme municipal, les persones que busquen la cultura i totes les seues manifestacions.

Com puc jo afavorir una creació cultural determinada que potencie la identitat cultural valenciana de la meua terra? És clar que a mi mai no em trucarà un comercial de Trump, però jo he de tindre clar els criteris i he de voler lluitar contra la globalització i la uniformitat cultural. Podria també pensar que l’anglés és l’única llengua, la solució definitiva per a la globalització que desitgen. Però no ho faig, evidentment.

Els valencians i valencianes, les institucions oficials i les altres, haurien de tindre present que si perdem la identitat cultural valenciana, com a poble, ja no ens quedarà molt a rascar en el present i en el futur. Si no invertim a potenciar les empreses culturals valencianes, ben aviat sols podrem programar el teatre que ens arribe de Madrid o de Londres, o de Nova York. Si no tenim clar que hem d’afavorir, enfortir, crear, potenciar, els mitjans de comunicació en valencià, doncs, això, fem-ho tot en anglés i punt. Ara que torna a estar de moda per evidents interessos polítics la discussió inacabable de si el valencià i el català, no oblidem que, qui discuteix sobre la llengua, el que fa realment és defensar el castellà. I després del castellà ja solament ens quedarà l’anglés, o el xinés.

Entre altres coses, per tot açò em resulta tan encoratjador el meu treball, perquè, humilment, discretament, pense que estic afavorint la cultura i la identitat cultural valenciana del meu poble i, també, lluitant contra la uniformitat de la cultura, contra la globalització del present i la que encara em dona més pànic, la del futur. Ells i elles pensen solament en els seus guanys econòmics i ideològics. Jo pense, i continuaré pensant, en la llibertat, en les diferències que enriqueixen, en la cultura alliberadora i identitària. La cultura és llibertat, afavoreix el pensament i les idees, la relació entre les persones; és un fet socialitzador total que no et deixa indiferent. Jo vull continuar.