La cursa armamentista nuclear

15/12/2022

Peu de foto:

Míssil nuclear en coet MK6 TITAN II

Domini públic: https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=409463

El desenvolupament de la bomba atòmica per part dels Estats Units (EUA) representa l’inici de la Guerra Freda i de la carrera nuclear, que prossegueix en ser produïda a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) el 1949. Encara que disposaven d’un notable grup de físics, encapçalats per Kurtxatov, van trigar quatre anys perquè la seua capacitat industrial era menor que la dels EUA. El secretisme dels EUA sols els va permetre mantenir el monopoli nuclear eixos quatre anys. Al Regne Unit la van aconseguir en 1952.

La rèplica nord-americana a la bomba atòmica soviètica va ser l’autorització el 1950 pel president Truman d’un nou programa de recerca per a desenvolupar la bomba d’hidrogen. La idea bàsica d’Edward Teller i Stanisław Ulam és l’ús d’una bomba atòmica de fissió com a disparador col·locada a prop d’una quantitat de combustible de fusió, i l’ús de la «implosió de la radiació» per a comprimir el combustible de la fusió i aconseguir-ne l’encesa. Els EUA van assajar la bomba H o termonuclear el 1952, amb una potència de 10,4 milions de tones de TNT, unes 1.000 vegades més potent que la d’Hiroshima. Això portà els soviètics, en un projecte dirigit per Andrei Sakharov, a produir la seua bomba H el 1953, un any després. El 1962 es produeix la crisi dels míssils a Cuba, que porta els EUA i la Unió Soviètica a la vora de la guerra nuclear. I després començava la proliferació: els anglesos aconseguien la bomba H en 1957; França l’atòmica en 1960 i la H en 1968; la Xina en 1964 i 1967, respectivament.

En vista de l’oposició dels científics, com veurem en un pròxim article, es tractava de convéncer l’opinió pública mitjançant campanyes com la d’ «àtoms per a la pau», iniciada en 1954 per Eisenhower, mostrant que la investigació nuclear feia contribucions no bèl·liques. El primer reactor nuclear l’inventà Fermi, en el marc del projecte Manhattan. Els primers reactors van ser el nord-americà de Hanford (1944) i l’anglofrancés de Chalk River (Canadà) de 1947. La seua finalitat bàsica era la producció de material físsil (plutoni), que es va fer servir en la bomba de Nagasaki (1945). El 1955 va entrar en servei el primer d’una sèrie de submarins de propulsió nuclear, el Nautilus, però fins al 1956, onze anys després d’Hiroshima i dos anys després de l’inici de la campanya propagandística, no s’engegà la primera central nuclear productora d’electricitat a Calder Hall (Gran Bretanya) i el 1957 la de Shippingport (EUA). Fins al 1966, el Regne Unit era el productor d’energia nuclear mundial més gran. Fins i tot Walt Disney va col·laborar activament a la campanya amb el film El nostre amic l’àtom, molt didàctic, amb la brillant metàfora entre el geni i el nucli atòmic, però amb un evident caràcter propagandístic, ja que afirma que qualsevol problema es pot solucionar amb l’energia nuclear, dins de l’enfocament tecnocràtic que qualsevol problema humà es pot resoldre amb tecnologia.

En 1963, després de més de 500 explosions nuclears de 10 tones de plutoni a l’atmosfera i de moltes manifestacions en contra, se signà el Tractat Parcial per a la Prohibició de Proves, que les prohibia a l’atmosfera, a l’espai exterior i sota l’aigua, però no les subterrànies. Ni França ni la Xina no ho van subscriure i van continuar la seua experimentació a l’aire lliure. Les proves franceses van cessar el 1974, després de les protestes dels països del Pacífic Sud, els més directament afectats per la radioactivitat.

El 1968 se signa el Tractat de No-Proliferació d’armes nuclears, que només n’autoritza la possessió als països que havien realitzat proves abans de 1967 (EUA, URSS, Regne Unit, França i Xina), els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (que tenen poder de veto en qualsevol resolució del Consell). Entre els no signants hi ha el Brasil, Espanya, l’Argentina, el Pakistan, l’Índia, Israel i Sud-àfrica, tots ells amb capacitat de desenvolupament de bombes, en disposar de centrals nuclears. El 1988 van signar el Tractat de Forces Nuclears d’Abast Intermedi els presidents R. Reagan i M. Gorbatxov, en què accedien a destruir els míssils tàctics. En 1991, els presidents Gorbatxov i G. Bush signen el primer Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques, START. Per aquest acord es destruirien un terç de les armes estratègiques.

El 1996 se signa el Tractat de Prohibició Completa de Proves Nuclears, excepte l’Índia, després de més de 2.000 detonacions, de les quals 1.054 corresponien als Estats Units, unes 800 a la Unió Soviètica, 210 a França, 45 al Regne Unit, 45 a la Xina, 5 o 6 a l’Índia, entre 3 i 6 al Pakistan i 2 a Corea del Nord. Aquests acords han permés passar d’uns 50.000 caps nuclears al món el 1985 (amb 20.000 megatones) als 17.300 caps, 7.700 dels EUA, 8.500 de Rússia i la resta de França (300), Xina (250), Regne Unit (25), Índia (100), Pakistan (110) Israel (80) i Corea del Nord (<10). Però encara són suficients per a provocar la desaparició de la civilització humana i, més si es té en compte que la pols i el fum provocarien un hivern nuclear, com hem vist en l’article anterior. Per cert, és interessant de conéixer que Ucraïna va cedir a Rússia 1.900 caps nuclears que havia heretat de l’antiga URSS, que la convertien en la tercera potència nuclear del món, a canvi que Rússia garantira la seua independència i fronteres.