Tens 0 productes a la teua cistella
Sembla que “El Vell Roure” pot ser la darrera pel·lícula del director britànic Ken Loach, almenys això ha dit el mateix Loach, segons declaració del guionista, que de nou en aquest cas ha estat l’habitual, l’escocès Paul Laverty; es tracta d’una producció de vàries entitats que podem veure als cinemes aquests dies, inscrita en la ja tradició d’aquests dos personatges, cine social de qualitat, al voltant d’uns fets situats l’any 2016 quan arriben al Regne Unit -aleshores encara en la Unió Europea- els grups assignats de refugiats siris, donant-se la circumstància que el govern conservador els portà a pobles en procés de despoblament de les antigues mines. A través d’unes famílies de refugiats i de la població britànica, les seqüències del film recuperem la memòria d’allò que passà a la mineria anglesa, quan Margaret Thatcher i el seu govern van acabar amb el sindicalisme miner, fent ús de tots els mitjans: repressió, esquirols, infiltració de policies provocadors. Llavors, el tancament de les mines es va imposar, a costa de provocant el trencament i degradació de la vida social, quedant comarques senceres condemnades a la degradació urbana i l’atur.
Com ja he avançat, la situació que el 2016 es produí al Regne Unit, va ser una arribada inesperada, sense cap previsió ni preparació de la població, de famílies procedents de la guerra de Síria amb allò que portaven damunt, que era ben poca cosa. Aquesta arribada de gent forastera, amb costum i creences diferents, com era de preveure, es trobarà amb hostilitat i problemes de tota classe. No vaig entrar al detall, sí que vos recomane que anem a veure-la, i sobretot trobe que en aquesta ocasió els dos creadors de la pel·lícula han tractat d’explicitar un missatge de més esperança, puix de les cendres de la derrota dels miners es recuperarà la solidaritat obrera, amb l’esperit que els miners van crear, per mantenir unes vagues i una lluita durant mesos allà pels anys del tancament imposat per la Thatcher. En aquesta ocasió, com en tantes altres, recordareu la Cançó de Carla, Terra i Llibertat, o Jo Daniel Bleke, entre moltes altres, de nou la pantalla recupera valors i ideals. Hi ha doncs molts detalls que n’inviten a no defallir i buscar la suma voluntats i complicitats, expressant estima envers els nou vinguts. Tal vegada a hores d’ara amb la pèrdua de la identitat de classe amb dissortadament l’individualisme present, aquesta història filmada és com una crida a recuperar la solidaritat, com deia aquella vella cançó sindical “solidarity foreved”.
