La revista degana en valencià

La decadència de la ciència occidental?

18/11/2021

Un dels aspectes preocupants per al futur desenvolupament d’Europa i de les altres potències occidentals és la clara competència que els gegants asiàtics emergents, sobretot la Xina, comencen a exercir a escala econòmica mundial i la seua creixent influència en àrees en desenvolupament com l’Àfrica i Llatinoamèrica. L’evident avanç tecnològic en solitari que representen les missions espacials tant xineses com índies o les avantguardes de les noves tecnologies de la informació desenvolupades en els dos països ens haurien de fer reflexionar sobre què està passant a «la vella Europa», com deia un mandatari nord-americà fa uns anys tot ignorant que, per extensió, el seu món també s’estava quedant obsolet. És una paradoxa que el bressol de la ciència occidental, bàsicament Europa i els EUA, córrega el perill de quedar al darrere de la cursa pel predomini tecnològic d’aquest i, potser, de segles a venir.

Alguns pensadors han posat de manifest que hi pot haver causes objectives per a explicar un declivi inqüestionable de la ciència occidental. Juntament amb un abandó progressiu de l’alumnat que, tan prompte com pot, fuig de les àrees científiques, diguem-ne dures, com la física i la química, i dels estudis tecnològics, es constata que països com la Xina experimenten el fenomen contrari i sembla que als estudiants xinesos els encanta estudiar matèries científiques. L’ensenyament de les ciències hi tindrà alguna cosa a dir, juntament amb el gènere (les xiques trien menys físiques i enginyeries), l’estatus de la ciència al nostre sistema educatiu (poques hores i optatives) o la imatge pública de la ciència. https://roderic.uv.es/handle/10550/20927

Segons les reflexions del professor Carlos Elías (2019), de la Universitat Carlos III de Madrid (explicades amb detall al seu llibre Science on the ropes. Springer), el suport explícit a la ciència al món occidental es pot donar per acabat una vegada assolit l’objectiu de guanyar els russos l’any 1969 amb l’arribada dels humans a la Lluna. Alhora era una fita del president Kennedy, que per desgràcia no va poder contemplar, també en aquella època es consolidava l’emergència d’un poder com l’expressat a través del llenguatge dels mass media, gràcies als quals, per cert, Kennedy guanyà Nixon en les eleccions de 1960 contra tot pronòstic.

D’altra banda, a finals del segle XX es detectaven sentiments anticientífics en la població, i especialment en grups minoritaris però amb influència en els mitjans de comunicació. En l’àmbit acadèmic, els filòsofs anomenats relativistes, que sostenen que no hi ha cap forma racional d’elegir entre teories rivals i que, per tant, la ciència no aporta cap veritat sobre el món; o sociòlegs del programa fort, que pensen que la societat no sols influeix en els aspectes no cognitius de la ciència, per exemple, la seua organització social, sinó també en els aspectes cognitius.

Hi ha sectors d’opinió que manifesten una visió negativa de la ciència, com els grups que sempre s’han oposat a la ciència, els creacionistes i fonamentalistes religiosos. També alguns grups antiglobalització, que consideren els científics responsables de les noves tecnologies de la comunicació i la informàtica que l’han feta possible i, en última instància, dels problemes associats a la globalització, com la desocupació estructural o la desigualtat creixent entre rics i pobres. O alguns grups pacifistes i ecologistes jutgen que la ciència és culpable dels nous armaments nuclears, químics o biològics i dels problemes de contaminació i esgotament de recursos. Finalment, certs grups feministes i ètnics consideren que la ciència és masclista i pro-occidental. En resum, aquests grups coincideixen a considerar la ciència com una aliada del poder. No obstant això, cal no oblidar que durant segles han sigut els grups progressistes de la societat els principals defensors de l’empresa científica.

Però, actualment, a començaments del XXI, els principals enemics de la ciència, excepte la constant històrica dels fonamentalismes religiosos, en són uns altres, com els negacionistes de tota mena (del canvi climàtic antròpic, de les vacunes, de l’Holocaust, de la repressió franquista, etc.), els conspiranoics (terraplanistes, els de la covid, barrejats amb els 5G i els chemtrails, etc.), tots ells molt amplificats pels partits ultradretans i per les TIC, en particular, per les xarxes socials.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top