La revista degana en valencià

La democratització de les fake news i la pirueta d’Ada Colau

19/04/2021

Ada Colau ha anunciat que dóna de baixa de manera permanent el seu perfil a Twitter. L’alcaldessa de Barcelona denuncia que la xarxa social del pardalet s’ha convertit en una caixa de ressonància de l’insult i l’odi i que el millor que s’hi pot fer és abandonar. Molts altres comptes verificats de dirigents d’ací i d’allà (per exemple, Pablo Iglesias) encara no han arribat a eixe extrem, però el que fan és limitar les respostes que pot rebre cada piulada o tuit als comptes que segueixen.

Més enllà de les estratègies de comunicació que seguisca cadascú, hi ha diversos aspectes interessants a analitzar que el pas que ha fet Ada Colau fa que adquirisquen rellevància. El primer de tots és aquella cantilena que diu que les xarxes socials han empobrit el debat polític i només que han portat que fake news que s’escampen pitjor que una pandèmia. De veres? Veritat que tots recordem quan el debat polític era una polifonia de veus assenyades i informades que argumentaven el seu posicionament amb solidesa i esperit crític? Que no ho recordeu? Jo tampoc.

I és que el que han portat les xarxes socials no és més que una democratització de les fake news: ara qualsevol pot escampar-ne, però, al mateix temps, qualsevol se’n pot defensar. Amb armes desiguals, per descomptat, però això mateix juga precisament en contra de l’ancien régime. Lluny de cap tipus d’idealització o d’utopia cibernètica, amb totes les limitacions (que en són innombrables), les xarxes socials han posat la premsa tradicional davant de l’espill i la imatge que n’ha retornat no ha estat del gust de la madrastra del conte. Com a conseqüència -descartada de manera fulminant qualsevol indici d’autocrítica- la culpa ha estat centrifugada a l’espill. I qui dia passa, any empeny; mentre les hosts salvatges de la ciutadania sembren el terror a les xarxes.

No, no estic ací defensant una visió idíl·lica de les xarxes, com deia. Però sí que em rebel·le del tot contra una criminalització que passe per una idealització de l’estat anterior. Fins i tot si és de veres que Twitter és un abocador de misèria (que no deixa de ser un reflex de les societats pandèmiques en què vivim), aquell món en què la premsa institucionalitzada tenia el monopoli de la veritat (és a dir, de la mentida; de les fake news de tota la vida) és, ara mateix, el somni més humit de qualsevol sistema totalitari o totalitaritzant (i que se’m perdone la redundància).

Agafem una anècdota al vol. Gemma Nierga, periodista prestigiosa per excel·lència a l’Estat espanyol, entrevista Jèssica Albiach, candidata a la Generalitat per part d’En Comú Podem, partit que governa aquest Estat. Doncs bé, en un minut de conversa no poden mostrar més nivell d’ignorància sobre un fet tan rellevant com el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. No parle d’opinions, parle que la política no recordava ni què hi havia votat (per a què serveix una política que no recorda què vota -ni més ni menys que què vota- en un moment tan clau i definitiu com aquell?) i parle del fet que ambdues confonen si hi havia una pregunta única o doble, com en la consulta del 9 de novembre de 2014. Segurament Twitter té la culpa de tanta incompetència en aspectes tan fonamentals de la professió d’ambdues.

És una anècdota, sí, però categòrica. La diferència entre el món d’abans i de després de les xarxes socials és que ara hauran de passar una miqueta de vergonya en obrir les notificacions dels seus perfils. Abans haurien continuat tranquil·lament el seu camí d’opinadors experts i influents de prestigi i renom.

L’altre aspecte interessant és com Ada Colau (entre d’altres) ha pogut batre tots els rècords coneguts i per conéixer de salt mortal en angle de 180 graus d’aradiublataradiuordisme. No conec cap altre cas en la història -ni clàssica ni contemporània- d’algú que haja canviat tant de discurs entre l’oposició i el poder. De denunciar la màfia (sic) del PSC a governar-hi de bracet i de comparsa; de presentar-se a les eleccions per a guanyar o res i fer la revolució perquè no som polítics professionals a perdre i acceptar els vots d’un expulsagitanos per a continuar en el càrrec; de participar en escratxes digitals (a Twitter, sí) a tancar-s’hi el compte perquè només hi ha que odi i insults.

Són alguns exemples agafats al vol, sí, ho reconec, però, com adés, algú té cap dubte que, si Ada Colau no fos alcaldessa de Barcelona, estaria piulant enfervoridament enmig d’aquesta massa enfurismada de trolls? Això com en tot: el que molesta és la pèrdua del monopoli, no els símptomes. Twitter serà o deixarà de ser el que haja de ser, però que no ens diguen imbècils a la cara. Almenys que dissimulen, per favor.