La desfeta agrària solar

La necessitat de procurar restablir aquest nostre Planeta malfet, a causa de la societat del consum desorbitat en què ens hem instal·lat, resulta més que evident i necessària. Una altra cosa, però, és que per poder vestir un sant, ens trobem amb el fet que ens toque desvestir d’altres altars, sense cap necessitat.

Vinc a dir això, perquè per recuperar paisatge, per restablir geografia, s’ha incrustat dins del nostre vocabulari el mot “territori”, una paraula que ara defugim, perquè ens afegim al carro d’aquells que la utilitzen com a diminutiu, com a una qüestió referida al “gueto”, com un mot caducat, contrari a la modernitat i, res d’això.

El “territori” el compon la geografia estricta, la geografia humana, la social, la política, l’economia, la cultural, la industrial, la geografia dels costums i les tradicions…”Territori” fa referència a tot això, però també a l’espai humà que no disposa de caixers, al qual no li queden més que quatre botigues de poble o de barri, al que no té metges ni infermeres als centres d’atenció primària.

El territori, el nostre territori valencià, està vivint un despoblament creixent que deixa les masies i els habitatges abandonats i es dessagna a poc a poc, sense que ni tan sols l’especulació urbanística tinga cap incidència sobre ell. Un espai geogràfic i humà, que ara pretenen ocupar les grans empreses de les “renovables” a força d’ocupar milers o milions de mestres quadrats, amb plaques solars o plantes convertidores de gallinassa i lixiviats dels porcs, en el que han convingut en anomenar “biometà” per poder recollir bona cosa d’ajudes i subvencions europees.

Una vegada més, les comarques d’interior del nostre País Valencià, tornen a considerar-se territori de conquesta i “terra de sacrifici” perquè la costa i la política de “País Balneari” puga continuar desenvolupant-se sense tocar vores.

Les protestes viscudes i protagonitzades pels llauradors i llauradores valencianes, han tornat a posar sobre la taula, les dificultats que fa dècades suporta el món rural, sense que les administracions (qualsevol d’elles) parara esment sobre la necessitat de tenir en consideració el sector primer; sense adonar-se que “territori” som tots i “país” també.

Però el desarrelament del món rural és evident i fins ara, cap iniciativa política ha estat prou contundent o efectiva per a poder revertir aquesta situació i és per això que, de la nit al dia, ens hem adonat del caràcter depredador de les empreses que se n’aprofiten de les ajudes i subvencions europees, per poder plantificar milions de metres quadrats d’horts solars o de plantes, que tant perjudicarà el paisatge i la qualitat de vida dels nostres pobles d’interior.

Davant aquesta situació, sols ens resta proclamar als quatre vents, que estem a favor de les energies renovables, sí; però no així. No d’aquesta manera, amb què agredeixen el nostre territori, entés en el seu ampli sentit de la paraula.