La desmemòria de la marjal

El nostre país és un territori allargassat, abraçat des de sempre a la Mediterrània. Els mal·leables dits del mar i la muntanya s’entrellacen en forma de marjals, llacunes, penya-segats, platges d’arena daurada o còdols de pell finíssima i tibant. El País Valencià no pot explicar-se sense aquestos paisatges, ecosistemes que juguen a l’amagatall amb contrades que no són ni aigua ni terra, sinó una mixtura que s’ha bastit durant mil·lennis gràcies a un atzar fràgil i generós.

D’aquell llegat ens ha quedat ben poc, si comparem mapes i textos de fa només uns segles. Ciutats, ports, passeigs marítims, hotels, ciment i rajoles han desfigurat una façana litoral única. I sense ensucrar els canvis i les cicatrius que guilloixem als paisatges que ens envolten, hi ha ocasions a les quals no només els hem fet un poc més nostres: hem arribat a un acord amable i profitós amb l’entorn. És el cas dels arrossars entre el Xúquer i el Túria, agrosistema fèrtil i bell que es disfressa de marjal, element indispensable d’un espai natural d’importància mundial: l’Albufera de València. Els valencians –i el tòpic és cert- ens hem treballat la terra fins a fer-la nostra, i pensar en una natura salvatge al nostre país és certament impossible. De vegades ha estat un pacte de no agressió i altres una simbiosi en permanent revisió, però sembla que ara el Consell ha decidit acabar amb la treva i passar a una incomprensible ofensiva.

De què parle? D’una d’aquelles modificacions que es fan per la porta del darrere, d’una escletxa legislativa que han eixamplat fins a encabir-hi la desprotecció silent i traïdora de les nostres zones humides. Tot aquell territori abans emparat pel simple fet d’estar amarat d’aigua en un moment o altre (basses temporals, salines, torberes i un llarg etcètera) ha perdut ara eixa garantia de supervivència. El Consell ha aprovat una modificació legal que en restringeix la protecció a aquells espais naturals que es troben degudament catalogats.

Podria parèixer un tràmit parlamentari més, si no fóra perquè la catalogació és justament eixa esquerda legal que permet les barrabassades ambientals. Per què no entrà al Catàleg Valencià de Zones Humides la marjal d’Orpesa, engolida per Marina d’Or? Per què no hi és la singular i meravellosa llacuna interior de La Salzadella? Què passaria si es crea una nova zona humida, per exemple arrel de la restauració ambiental d’una cantera?

Els ecosistemes no són cromos ni bales de guà: si en perdem un, no podrem tornar a comprar-lo. Si colguem un aiguamoll de ciment, no podrem bescanviar-lo, penedits, a cap paradeta del mercat. No deixem que s’escolen pel forat que han excavat uns governants que no saben veure asfalt enllà.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 392, corresponent a abril de 2014