Tens 0 productes a la teua cistella
Una distopia és una representació d’un futur on la societat ha degenerat en un règim opressiu, injust i deshumanitzat. La conjuntura política i econòmica actual presenta alguns elements que recorden els advertiments formulats per diverses distopies clàssiques del segle XX. L’ascens de lideratges d’extrema dreta, exemplificat per figures com Trump, Milei i molts altres, coincideix amb una concentració de poder econòmic sense precedents en mans de grans corporacions tecnològiques, les anomenades Set Magnífiques (Apple, Microsoft, Alphabet –abans Google–, Amazon, Nvidia, Meta –abans Facebook– i Tesla). Aquest context pot ser interpretat a la llum d’obres literàries que van imaginar societats dominades pel control, la tecnologia i la manipulació social.
Una de les primeres d’aquestes advertències apareix a Nosaltres (1924) de Yevgeny Zamyatin. En aquesta novel·la, la societat està completament organitzada segons criteris matemàtics i tècnics; els ciutadans viuen sota una vigilància constant i cada moment del dia està regulat per l’Estat. La idea central és que la racionalitat tècnica pot convertir-se en una eina de dominació si elimina la llibertat individual. En l’actualitat, la dependència de plataformes digitals i algoritmes, controlats per un petit nombre de corporacions, recorda aquesta possibilitat: la tecnologia no només facilita la vida quotidiana, sinó que també pot ordenar comportaments, influir en el consum i orientar opinions polítiques.
Un model diferent, però igualment inquietant, apareix a Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley. En aquesta obra, la societat sembla estable i feliç, però està basada en una jerarquia biològica de castes, des dels alfa fins als èpsilon, i en un consumisme constant que impedeix qualsevol crítica. El control no s’exerceix principalment per la força, sinó per la satisfacció permanent i la distracció. Aquesta visió resulta especialment suggestiva si es relaciona amb el capitalisme digital contemporani: l’economia de les grans plataformes es basa a captar l’atenció dels usuaris, convertir el consum en una experiència contínua i generar dependència de serveis tecnològics.
El model de control més explícit és el que descriu 1984 (1949) de George Orwell. En aquesta distopia, el poder totalitari controla la societat mitjançant la vigilància, la manipulació del llenguatge i la reescriptura constant de la història. Conceptes com el Gran Germà o la neollengua s’han convertit en metàfores habituals per a descriure la propaganda i la manipulació informativa. En l’era de les xarxes socials, la difusió massiva de desinformació i la polarització política poden recordar aquesta lògica: el control de la informació i la construcció de relats es converteixen en instruments fonamentals del poder.
Una altra dimensió essencial és la del coneixement. A Fahrenheit 451 (1953), Ray Bradbury imagina una societat on els llibres són prohibits i cremats (451 ºF és la temperatura a la qual crema el paper) perquè fomenten el pensament crític. La cultura és substituïda per entreteniment superficial i immediat. En el franquisme i el nazisme es cremaren llibres, i ara en les societats actuals torna la censura explícita, als EUA o ací mateix, on volen eliminar llibres de literatura catalana en el batxillerat. I, a més, la saturació d’informació, l’algoritmització de continguts i la cultura de la immediatesa poden reduir l’espai per a la reflexió profunda.
Finalment, El conte de la serventa (1985) de Margaret Atwood posa l’accent en el retrocés dels drets civils i en la instrumentalització de la religió per a legitimar un règim autoritari i patriarcal. S’hi planteja l’obligació de les dones de servir com a eines reproductores de la societat dominant, proposta que ara defensen fonamentalistes religiosos i l’extrema dreta. Aquesta obra ha recuperat una gran actualitat en debats contemporanis sobre els drets reproductius, la igualtat de gènere i el paper de les institucions religioses en la política.
En conjunt, aquestes distopies no descriuen exactament el nostre present, però ofereixen marcs interpretatius útils per a analitzar-lo. La combinació d’una forta concentració de poder econòmic en el sector tecnològic i l’auge de moviments polítics autoritaris o populistes planteja preguntes semblants a les que aquests autors ja formulaven: fins a quin punt la tecnologia pot reforçar el control social? Com es poden preservar la llibertat i el pensament crític en una societat dominada per grans plataformes i fluxos massius de desinformació?
Les distopies, en definitiva, no són només advertències pessimistes sobre el futur. També funcionen com a instruments de reflexió crítica sobre el present, tot recordant que la democràcia, la llibertat d’expressió i els drets civils són conquestes fràgils que exigeixen una vigilància constant.
Revista Saó, pàgs.12-13. Abril 2026.
