La dona de les nostres vides

Imatge de Gisèle Pélicot.

No m’ho puc ni imaginar. Portes una vida que es podria qualificar de normal. Sense massa sobresalts i, a voltes, la podries qualificar, fins i tot, d’anodina. Eres una jubilada templà, però, al cap i a la fi, una jubilada més en un poblet de poc més de 6.000 habitants, enclavat en un punt intermedi entre muntanyes altíssimes de cims blancs i la mar ben blava, amb un riuet que travessa part del terme i un monestir amb l’encant que donen les ruïnes que sabem quasi irrecuperables. Eixos claustres emmarcats amb columnes fines i elegants que no tornaran. Tampoc no saps ben bé com vas acabar allí, tu que vas nàixer fora del país que et dona la nacionalitat per una circumstància del destí i que has viscut en un barri d’una de les ciutats més importants i encisadores del món. Allà, a prop de les avingudes i edificis plens de llum, criares els teus tres fills. Però també t’agrada el poble. És menut, però té tot el que necessites: pau.

La teua infantesa no va ser idíl·lica, perquè ta mare va morir quan només tenies nou anyets. El colp va ser fort: el càncer se l’emportà als 35, amb tota la vida per davant. D’eixe primer trasbals, te’n vas refer com vas poder. No va ser fàcil convertir-se en una dona sense tindre al costat a qui et va donar la vida. Però, vas tornar a caminar.

I en eixe camí, quan encara no feies la vintena, el vas conéixer a ell. No era especialment guapo, però tampoc tu. Això sí, era encantador i molt tranquil, a pesar d’haver tingut una infantesa també difícil, en aquest cas per ser víctima d’abusos sexuals. La seua personalitat forta, segura i afable, t’havia captivat. Amor a primera vista. Un electricista racional i simpàtic, un home normal.

Poc després, us vau casar i van vindre la xiqueta i els dos xiquets, que et van ocupar gran part del temps, fins al punt d’aparcar la teua carrera professional fins que van ser un poc més majors. També això entra dins de la normalitat: et vas dedicar a la teua família en cos i ànima. En tots eixos anys, vau fer el que fan les famílies: viatges, aniversaris, excursions, sessions de tele, sofà i manteta, diumenges de pollastre rostit i pa acabat d’enfornar. Com t’agradava mirar les fotos! Fins que ho vas saber tot, molt de temps després. Però no ens avancem.

Quan les criatures ja anaven soles, vas decidir treballar fora de casa. Teníeu problemes de diners i hi havia una vacant a la mateixa empresa on treballava el teu marit, i t’hi vas llançar. Ja teníeu una cosa més en comú. Et va anar tan bé que vas aplegar a ser-ne directiva. També s’ampliava la família i venien els nets. La teua vida, tan normal, era feliç. T’era feliç.

Poc abans de retirar-vos, els dos junts, com tantes coses que compartíeu, vas començar a tindre dolors de cap. Et passaves gran part dels dies festius dormint, molt cansada. Res preocupant. Tot, també, normal: a partir de certa edat i certs canvis fisiològics, a les dones ens passen eixes coses.

Traslladar-se a la terra de la lavanda, a una casa gran, amb contrafinestres violeta, amb jardí assolellat, i fins i tot amb piscina, era el somni que millor podia culminar una vida tan plena com la que pensaves que tenies. Però els dolors de cap no marxaven, i s’hi afegien pèrdues de memòria.

A aquestes molèsties normals, se’n van afegir d’altres. Contratemps ginecològics, com el virus del papil·loma. Perdies molt de cabell i pes. A més, les llacunes de memòria es feien cada volta més llargues. El cansament es va convertir en fatiga, i necessitaves dormir a totes hores. Les proves mèdiques que et van prescriure no concloïen cap cosa: ni una malaltia definida ni cap causa concreta que explicara aquells símptomes. Encara sort que tenies el teu marit per acompanyar-te en el viacrucis de consultes i hospitals. No t’expliques per què, però quan anaves a visitar la teua filla o els teus fills, que no vivien al mateix poble que tu, et trobaves millor. Tampoc hi vas donar massa importància.

Un dia, anàveu a fer-vos una cerveseta a casa. Tu estaves en la cuina i ell te la va posar en un got i va anar al menjador. Que bona, tan fresqueta… De sobte, la vas mirar i tenia un color diferent, com més verd. La vas abocar a la pica sense tastar-la. Vas tindre un punxada al cor i vas intuir. I si m’havia posat alguna cosa? Li ho vas preguntar a ell, tan resolta com sempre. Se’t va posar a plorar. Mira que pensar això d’ell… Et vas sentir paranoica i profundament injusta: havies dubtat del teu company. De l’home de la teua vida.

En la tardor de 2020 ell et va confessar que havia comés una estupidesa: l’havien descobert gravant per sota de les faldes en un centre comercial. Quan vas superar l’estupor, el vas perdonar: mai havies pensat que poguera fer una cosa així, però n’estava tan penedit… El que no sabies és que un psiquiatre forense, en haver-lo entrevistat per aquest assumpte, va detectar alguns patrons sospitosos. Van anar estirant fils i van descobrir al seu ordinador més de 20.000 vídeos on apareixies tu sent violada. Per ell i per altres setanta homes.

La teua vida sencera s’havia esvaït, com si haguera estat construïda a la platja, amb sorra, i una onada ferotge se l’haguera engolida. No quedava rastre de res bonic; només records desfigurats de moments que ara resultaven irreals en tant que passaven mentre altres coses ocultes també passaven… desapercebudes. Això ho canviava tot. Ara quadraven les peces de malalties inexplicables, per formar un trencaclosques tan inesperat com desconegut. Amb tu com a protagonista involuntària.

Perquè, sí. De tot açò, la protagonista eres tu. Aquell dia de 2020, a la comissaria, quan et van ensenyar una imatge on no et vas poder reconéixer al principi, el terra se’t va partir en dos, ben fondo, i vas veure allò més tenebrós i vomitiu. Un tros de l’infern. La teua vertadera normalitat. Hauria estat perfectament comprensible que les ombres se t’emportaren. Però no, a tu no.

Vas decidir tirar endavant. No només per fer-te justícia a tu mateixa, sinó per servir d’avís i exemple per a altres. El que t’ha passat, li pot passar a qualsevol altra. Sí: és així de dur. Si no, com s’explica que l’home normal drogara la seua dona i que ell i setanta homes normals la violaren sabent que estava inconscient? La vertadera normalitat és que el masclisme està tan a dins de les nostres vides que atrocitats així són possibles. Eres meua, faig amb tu el que vull, i et llogue perquè altres també ho facen.

Històricament, en una violació, la culpa i la vergonya han sigut sempre nostres. Què portàvem, on estàvem, amb qui havíem ballat. Però amb tu, tot s’ha capgirat. La responsabilitat, la humiliació i, també, la por han canviat de bàndol. Tu has anat amb la cara ben alta, sense amagar-te, perquè no tens res a amagar. Crec que mai et podrem agrair tota la valentia que has mostrat i has abocat en les nostres vides. Crec que mai et podrem pagar tota la llum que ens has regalat: l’esperança de no defallir, de mirar la foscor a la cara i, amb això, tornar a la llum. Eres, sense dubte, la dona de les nostres vides.

Viu en pau, Gisele, que gràcies a dones com tu guanyarem la guerra.

 

Revista número 509, pàgs. 46-47. Gener 2025.