La revista degana en valencià

LA DROGA I LA POLÍTICA

25/10/2022

Saó                  FÒRUM (3)

LA DROGA I LA POLÍTICA

La qüestió de la droga i l’ús que en facen els polítics és un tema delicat, que alguns ens heu demanat que abordem. Des d’Alacant ens recorden “l’espectacle de Rita Barberà en les falles, amb el seu discurs del caloret, perquè era evident que anava bufada; pobra dona”. També amb molta ironia i des de Sagunt, ens escriuen que «si les televisions enfocaren de prop les expressions i comentaris dels diputats, quan estan asseguts a l’escó dels Parlaments, es veuria de manera evident qui s’ha fet més d’una ratlla, perquè la cara els delataria i els ulls encara més, i els comentaris que fan entre ells i que riuen, serien definitius”. Des de Torrent abunden en el tema i aconsellen ser benèvols, perquè “si les ratlles i els whiskys que es prenen les senyories són per a suportar algunes intervencions, que les n’hi ha que inviten a tirar-se a la droga, s’entén, però ja que cobren un dineral per no fer res, què els costaria dissimular un poc?» Un altre corresponsal del nostre Fòrum, des de Madrid ens escriu que “moltes de les intervencions de la senyora Díaz Ayuso, o totes, diuen que han eixit del cap bulliciós d’un famós assessor que té, que ja ho fou d’Aznar. Les intervencions denoten que un o l’altra, o els dos, se n’han passat de dosi…”. Un amic que és psicòleg, ens diu que té feta una llista de polítics drogoaddictes, indígenes d’ací mateix i de l’estranger, “per exemple, Boris Johnson, Donald Trump, Boris Yeltsin, Berlusconi, la reina mare d’Anglaterra… La llista és enorme. Dels indígenes hi ha Aznar, defensor de deixar beure lliurement a la gent; Rus que beuria anís del mono abans de repartir-se la pela: pa mi, pa tu, pa la jefa, pa mi, pa tu, pa la jefa…, dotze quilos!”; el rei demèrit pedir disculpas yo, de què, jo.jo. jo…; el Tejero que se sienten coño… Amb raons paregudes, n’hem rebudes més peticions; moltes gràcies a tots.

Empar Saragossà és partidària del control dels polítics en l’ús/abús de la droga, inclòs l’alcohol, que també és una droga i dura. Si als esportistes els fan controls aleatoris i els prenen mostres d’orina, per què no se’n fan també als polítics, de controls? Qui són més perillosos, els corredors de bicicleta o els polítics? Empar opina que els polítics rebran la proposta malament i no l’acceptaran mai. Els qui ja tenen el poder, no voldran autoprivar-se d’unes quantes ratlletes de coca, que també els poden dur a la “glòria”. Per la seua banda, els polítics de l’oposició, que no tenen més feina que criticar el govern, tampoc voldran renunciar a fer-ne ús quan els toque manar. Així és que, per una raó o per una altra, la proposta no tirarà endavant. I més si tenim en compte que els polítics viuen una vida intensa, massa dies i nits fora de casa i lluny… i que quan la tensió és molt forta, la temptació els pot obnubilar, i mira, una ratlleta no fa mal; per tant, la proposta de l’orina que fa Empar no prosperarà. I no ens referim sols als polítics del Parlament i Senat, ni als de les Corts autonòmiques, ni als de les Diputacions i Ajuntaments. El problema pot saltar a la més mínima ocasió i en qualsevol despatx: sols fa falta que hi haja diners a la vista i un polític fill de puta i sense escrúpols, dels qui es posen en política “para forrar-se”, com diuen que digué Zaplana, per exemple.

Li dic a Empar que hem de parlar d’altra manera, de responsabilitats, d’exemplaritat. Diu que està molt de mala hòstia i que no té ganes de perdre el temps. I que l’únic que es pot fer és proposar que s’estretisca al màxim el control dels polítics, perquè les bones paraules, les crides a la responsabilitat, a l’ètica, a l’exemplaritat, tot això, merda. Per això proposa que s’intensifique la vigilància actual dels béns personals dels polítics quan comencen cada legislatura i després quan l’acaben; que es cree un equip d’inspectors fiscals dedicats a la caça major de les senyories i que o la Guàrdia Civil o la policia porten un control de les evidències de la bona/mala vida dels polítics. Per exemple, de quins cotxes gaudeixen, de quins apartaments disposen, de quins iots, de quants/quantes partenaires (quan hi ha amor, no importa el sexe), i altres idees que es poden aportar.

Ara, a punt de cloure aquest article ens entra el remordiment d’haver estat massa durs amb tots els polítics, de no fiar-nos de ningú i de no presumir-los cap innocència. I és evident que no hem estat justos, perquè la veritat és que no tots són iguals i que hi ha els polítics honestos i de bona voluntat. Lamentablement, passa que els mals comportaments d’alguns dolents ho paguen la majoria que són bons, però la vida és així, perquè els pillards, els xoriços, els immorals es fan més de notar que els qui fan bondat, les persones de conductes rectes. Per tant, tot el que hem suggerit, que està pensat per als polítics negatius, no ha de preocupar els bons, sinó al contrari, perquè és contrastant les conductes d’uns i d’altres que el veïnat podem formar-nos una idea més exacta de quins són els polítics que ens convenen. Així, doncs, i per acabar, el que fa falta és que obrim l’ull, que llegim els programes electorals i les crítiques, que ens refiem dels bons i que anem alerta amb els bevedors, cocaïnòmans, vividors i furtagallines, que qui furta un ou també pot furtar un bou.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top