Tens 0 productes a la teua cistella
On acabem ensopegant amb l’amor
Louise DUPRÉ
D’entre les múltiples maneres que pot tenir l’individu d’acarar-se a l’obra, de l’àmbit i gènere que siga, potser la més exigent és aquella que compartien Maurice Blanchot, Paul Valéry i Alberto Giacometti i que responia a la premissa que una obra mai no s’arriba a concloure. Però no s’ha d’entendre la inconclusió com a feblesa de l’artista o procrastinació o tedi, sinó que cal veure la impossibilitat de concloure com a conseqüència de fer-se evident sobtadament la mimesi parcial o nul·la amb la realitat –entre fet i representació, la paraula, al seu torn imatge-, per la incapacitat de traslladar el que entra pels ulls, pel tacte i per la resta de sentits a la paraula escrita. Aquesta implacable circumstància és aquella que podríem trobar després d’una lectura de la trajectòria poètica de Ramon Guillem, a la qual no me’n puc estar d’afegir també el cas del poeta Jaume Pérez Montaner, però es podria fer també extensiu a altres grans poetes valencians, com Joan Navarro: l’obra, sempre fent-se i refent-se, ressegueix, forma i reforma el mateix discurs i trena i cabdella una constel·lació d’imatges que és la pròpia de l’autor. En llegir La febre dels dies, darrer llibre de Ramon Guillem i guanyador del Premi Ciutat de València el passat 2017, hom té aquesta sensació sobretot si recorda l’antepenúltim llibre publicat, Abisme i ocell (Bromera, 2010). Tots dos tenen una estructura de díptic i ambdues seccions dels llibres superposen imatges enfrontades d’una manera dialèctica: abisme i ocell –alhora contràries i complementàries-, amor i desamor –o solitud-, memòria i record –la memòria com a intenció i el record com a imatge.
En el cas que ens ocupa, la temàtica del llibre és fonamentalment l’amorosa. Sorprén el primer poema amb uns primers versos absolutament guillemians, és a dir, l’eclosió de lirisme i musicalitat que el caracteritzen: “Amor,/ cau el sol endins del caliu/ del vespre, i no sé què dir-te/ si no és aquest somni fet de mort i tenebres.” Però també ací, talment va fer tant a Abisme i ocell com a Terra d’aigua (publicat el 1992 a Edicions 62 i reeditat el 2017 per El petit editor), els títols i els poemes –per tant, la intenció- poden ser idees contraposades: allà on el poeta diu oasi, terra o ocell no vol dir calma, perfecció o comoditat, ans al contrari, més bé es tracta en moltes ocasions d’escriure allò a punt d’ocórrer o allò a punt d’escapolir-se’n. En aquesta al·legoria de l’amor hi ha lloc per als llocs, les cases plenes, l’espai íntim dels amants –el poeta fa l’ullet a Vicent A. Estellés al penúltim poema de la primera part, quan diu: “Ah, sí/ i l’amor, l’amor/ que omplia/ totes les mars/ de vaixells en flames/ trepanant/ la fosca”-, els viatges i el record, així com un subtil acostament a la concepció que té l’autor sobre el fet poètic i que enllaçarà amb diversos poemes de la segona part del llibre i amb la darrera cita del llibre, del grec Iannis Ritsos. Guillem diu en aquesta primera part que “per què escriure/ quan ens lliura la vida/ tota la llum necessària”. Aquests versos que en un primer moment poden fer pensar que es tracta d’una imatge plena de romanticisme o d’histèria tràgica, realment m’atreviria a dir que haurien de conformar el nucli de tot fer artístic: sense tenir res a dir perquè no hi ha cap buit, fractura o inquietud, per què dir-ho? I aquesta és la diferència entre la religió del poema, per acostar-ho d’una forma ben esclaridora, o el poema com a religió, i la figura del poeta que, molt sovint, es confon precisament amb això: vocació, intenció o passió per figuració. Ramon Guillem ho té ben clar, tot resseguint Pessoa: el poeta, fingidor, copia el que han dit els altres, no us en refieu. Tanmateix, el poema, i per extensió la poesia, tot i que no es poden prendre com a artefacte immòbil, talment una ideologia o un credo, sí que possiblement són, de tant en tant, aquell aixopluc sota el qual ens arrecerem. El poema com a casa, el poema com a lloc de records, homenatges –Jaume Pérez Montaner, sobretot- i recapitulacions. Així ens ho mostra Ramon Guillem a la segona part de La febre dels dies, on l’amor, el cos de l’amor, el cos de la persona estimada dona pas al cos de la terra, a la fascinació que sent qui contempla allò que l’envolta amb tots els sentits oberts. Ara és la terra coneguda del poeta -tornem a l’olor de la tarongina-, els viatges i les ciutat que han marcat d’una o altra forma els llocs coneguts i els imaginats. Del cos individual passem al cos col·lectiu dels paisatges i de la llum, a allò que finalment es refà mitjançant paraules que transiten tan a prop del record, tan sobreres de memòria. N’és exemple bellíssim aquesta imatge que és capaç d’englobar diverses realitats elementals percebudes per vies sensitives diverses, i de com la literatura té també la virtut d’exposar-les d’una manera implacable mitjançant rapidíssimes sinestèsies que demanen la presència tant de les pròpies experiències del lector com de la sensibilitat estètica fent que, tot plegat, emocione: “Salada, la font./ Vibrant, la llum. I un aroma/ acabat de nàixer,/ com si fos el primer cop,/ com si cada any no tornés,/ sol de tarongina/ que en l’ombra dels llavis s’arbora.”
I és que la poesia és precisament això que ens recorda Guillem amb la cita de Ritsos, on apareix una casa en ruïnes que finalment fa veure al jo poètic aquella possibilitat de creure en el poema: la poesia comença quan ja no queda res, quan alguna cosa de nosaltres ha fugit o ara tresca perduda pel camí o, simplement, naix del desig d’evocació d’allò que roman en la distància. El poema que aglutina el cos volgut, real o imaginat, i allò de fora on van quedant fragments de nosaltres. El poema com a casa –buida o plena-, el poema com a determinisme assumit per aquell que ensopega o malda per construir alguna cosa enllà de si mateix, “pletòrica flama encesa”.
