Tens 0 productes a la teua cistella
Ascens pel balcó de l’Ajuntament d’Oriola del Penó o Ensenya de l’Oriol. (Wikimedia Commons, accés lliure).
Sempre que parle sobre el sud valencià, siga d’educació, llengua o, com en aquest cas, festes, m’agrada primerament definir a què em referisc amb aquesta marca geogràfica. En realitat, es tracta d’un territori històric que ve definit pel que es coneixia antigament com a Governació d’Oriola i que comprén les comarques actuals del Baix Segura, el Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i l’Alacantí (també sumem l’Alt Vinalopó, encara que la seua incorporació a l’àrea de l’antic Regne de València és bastant posterior). Aquesta zona, que esdevé plenament valenciana amb el regnat de Jaume II, gràcies al Tractat d’Elx de 1305, posseeix un conjunt de trets que la diferencien de la resta del país, vinculats a la situació de frontera amb Castella i a la llunyania amb el cap i casal. En aquest sentit, la llengua és un exemple paradigmàtic: d’una banda, hi trobem un dialecte propi dins del valencià (l’alacantí), amb unes característiques que han sigut ben estudiades pels professors Vicent Beltran i Carles Segura (Els parlars valencians); i, d’una altra, un castellà farcit de valencianismes que denoten, no sols que estem al limes més permeable de tot el País Valencià, sinó un passat en què l’extensió del català abastava una zona més àmplia.
De tota manera, amb l’especificitat del migjorn valencià, que s’estén a altres àmbits (recomane l’acostament des del punt de la sociologia que ha fet Andreu Cañadas en Temptacions de frontera. Identitat, política i territori al sud valencià), no s’ha d’inferir que és una zona que trenca amb allò que considerem valencianitat, encara que, a moltes persones al nord de la línia Biar-Busot, els parega que sí i tracten el sud injustament com una zona més identificada amb Múrcia que amb València. Bé, no és exactament així, encara que la proximitat geogràfica i la continuïtat entre les dues zones unides per la ribera del Segura estan al darrere d’unes relacions pròpies d’un lloc de frontera, com pot passar amb el Maestrat valencià i aragonés. No debades, les festes de les comarques del sud valencià –i els elements culturals que s’hi adhereixen– palesen les arrels valencianes de manera estentòria i sense vergonya.
La capital, València, ha funcionat com un model a imitar des d’antic, i en el cas de les festes no és diferent. En aquest sentit, el Corpus, amb una gran càrrega litúrgica i devocional, però també amb un seguit d’elements festius tradicionals –roques, danses, personatges bíblics, etc.–, que es remunta al segle XIV, ha esdevingut un referent en el qual han begut, entre d’altres, i per posar només dos exemples molt coneguts, el Sexenni de Morella o la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Pel que fa al sud, a pesar que moltes d’aquestes processons s’han transformat modernament –i, especialment, durant la dictadura franquista–, històricament se’n documenten de semblants a la de la capital.
Tot i això, València marca encara la pauta en dues festivitats de reconeguda antiguitat i tradició: la processó de l’Oriol i el Misteri d’Elx. En el primer cas, l’Oriol és el nom que rep la bandera o penó de la ciutat d’Oriola, antiga capital de la governació homònima, considerada insígnia reial i, per aquest motiu, com passa amb la reial senyera de València, no pot ser inclinada davant de ningú i, quan es trau en processó, ha de ser baixada pel balcó de l’ajuntament. El segon, més conegut, es tracta d’un drama religiós medieval de temàtica assumpcionista que s’ha representat sense interrupció des de l’últim quart del segle XV dins de l’església de Santa Maria gràcies que ha esdevingut la festa major i identitària del poble d’Elx. El que molt poca gent sap és que aquesta celebració s’inspirà –sobretot pel que fa a la tècnica escènica– en el misteri sobre la mort i assumpció de la Mare de Déu que es feia a la Seu de València durant el segle XV. En certa manera, la valencianitat no sols estava definida pels Furs o la llengua, sinó que el que hui denominem cultura festiva era un aglutinant més, i gens menyspreable, en un regne amb una diversitat de població molt gran.
En certa manera, les Fogueres d’Alacant, però ja modernament, també aprofità els recursos festius que oferien les Falles de València i ha fet de la crema dels monuments un element propi i central: en lloc de celebrar amb el foc purificador la victòria de la llum sobre la foscor de l’equinocci de la primavera en la festivitat del patriarca sant Josep, commemora un altre moment cabdal en el calendari primitiu i també cristià, el solstici d’estiu, representat en el precursor sant Joan Baptista. En tot cas, la festa històrica i d’origen medieval alacantina –fortament identitària i viva–, vinculada amb el calendari lunar de la Pasqua, és la romeria de la Santa Faç, que s’uneix a molts altres pelegrinatges valencians que creuen les comarques de sud a nord i que esdevenen fonament de multitud de festes que recorden miracles i aparicions divines.
Amb el pas dels segles i la influència i confluència de tradicions, el País Valencià, hereu d’aquell regne, ha establit un mínim comú denominador festiu que ens pot servir com a marcador de valencianitat, i que el sud comparteix amb la resta del territori. Segurament els dos elements més reconeixibles siguen la pólvora i la música, sense els quals no s’entén cap festivitat. Des de traques, coetades, cordades o mascletades fins a castells de focs artificials, la població necessita el soroll de la pólvora per a trencar els sons de la quotidianitat o la seua incandescència per a il·luminar la nit, ja no tan fosca com antigament, com és el cas de la Nit de l’Albà a Elx. D’altra banda, la música de banda es converteix en el contrapunt del tro sec d’un masclet o d’un coet amb les melodies de centenars de pasdobles compostos per valencians per a les nostres festes, i sense deixar de banda les marxes cristianes o mores, i interpretades per milers de músics que es mouen de comarca en comarca. El tercer element comú de la festa valenciana és la beguda i el menjar: en aquest cas, cada localitat tria l’àpat identitari i el dia que toca menjar-se’l en companyia de la família o dels amics, com ara la coca amb tonyina i les bacores de la Nit de la Plantà a Alacant, per posar només un exemple.
Cada població s’identifica amb la seua festa pel context històric o emocional únic que arrossega, però també és cert que moltes comparteixen celebració. I entre aquestes potser la més estesa en les comarques del sud, juntament amb les centrals, siga la de Moros i Cristians. Els estudiosos sobre aquesta festivitat –com bé recullen Antonio Ariño i Sergi Gómez en La festa mare: les festes en una era postcristiana, lectura que recomane vivament– en situen l’origen en les localitats al voltant de la serra de Mariola i a la vall del Vinalopó, on trobem algunes poblacions amb una tradició que es remunta al segle XIX o, fins i tot, la segona meitat del XVIII, algunes de manera ininterrompuda i altres que l’han perduda al llarg del segle XX. A aquests referents de les festes de Moros i Cristians, com són Villena, Elda, Petrer o Mutxamel, cal afegir la gran quantitat de pobles que se sumaren a organitzar-les a partir de la transició democràtica, després que la dictadura impedira la proliferació de la cultura festiva. Aquesta nova època comportà que es deixara arrere l’exaltació ideològica de la Reconquesta: en aquest sentit, les ambaixades es basaren a partir d’aquest moment en fets històrics més o menys rigorosos i introduïren el valencià en els textos dramàtics, fet en què foren precursors el Campello, Crevillent i Elx (on encara s’utilitza com a senyera de Jaume I la del Consell Preautonòmic del País Valencià).
Aquest repàs, per força incomplet, no pot acabar sense citar la Pasqua, que el poble valencià –i, per tant, també les comarques del migjorn– celebra amb uns trets diferenciadors respecte d’altres territoris de la península Ibèrica. No és necessari estendre’s en aquesta qüestió de sobra coneguda: en resum, som més de festejar la resurrecció de Crist, amb les eixides a la natura per a menjar-nos la mona, que la seua passió, concentrada en la major part dels casos en una processó general el Divendres Sant en què es representa de manera lineal les escenes més importants que conduïren a la crucifixió de Jesús. La pujada al Calvari que té lloc a Crevillent i la processó amb les imatges de Marià Benlliure, d’una banda, i els actes litúrgics d’Oriola, com a cap de la diòcesi, amb la figura destacada del caballero cubierto i la imatge de la Diablessa, d’una altra, esdevenen referents d’una tradició popular arrelada i antiga.
És evident que la cultura festiva al País Valencià és d’una gran riquesa, no debades som un dels territoris europeus amb més declaracions de béns Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO (el Misteri d’Elx, la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les Falles o les tamborades d’Alcora i Alzira), i, com no podia ser d’una altra manera, les comarques del sud hi participen de ple dret i amb orgull ben conscient de tot allò que ens uneix des del Baix Segura als Ports i el Baix Maestrat. No obstant això, hi ha una necessitat que se’ns presenta ineludible actualment: ens hem de conéixer els uns als altres si volem que les nostres festes siguen valorades i conservades com a part de la nostra identitat com a valencianes i valencians.
Palmera de la Mare de Déu llançada des de la torre de la basílica de Santa Maria, Nit de l’Albà d’Elx. (Indigo Rhodes, amb permís de l’autor)
Figura de la Mahoma al castell de Villena en les festes de Moros i Cristians. (Wikimedia Commons, Enrique Íñiguez Rodríguez, CC-BY-SA)
