Tens 0 productes a la teua cistella
En el segon terç del segle XIII va tindre lloc la instauració de la festa cristiana del Corpus Christi, una solemnitat que naixia amb l’objectiu de venerar el cos de Crist i commemorar la institució de l’eucaristia com a sagrament. Una festivitat que encara hui se celebra anualment entre finals de maig i finals de juny, i que, fins no fa molts anys, tenia lloc el segon dijous després de Pentecosta. En terres valencianes, però, s’ha traslladat al diumenge següent.
Al llarg dels segles, a València, la festivitat del Corpus Christi ha configurat un ric univers simbòlic que ha transcendit la seua dimensió religiosa. Elements com les roques, el bestiari festiu, els gegants i cabuts, les danses rituals, els personatges bíblics i les representacions dels misteris han perdurat com a part d’un patrimoni col·lectiu, viu i dinàmic, reconegut com a Bé d’Interés Cultural Immaterial.
Des d’un primer moment, la cavalcada i la processó del Corpus —així com la huitava que se celebrava a continuació— foren una celebració col·lectiva que esdevingué la festa major, la festa grossa en la qual confluïen tots els estaments socials de l’època, així com les institucions cíviques, militars i eclesiàstiques de la ciutat.
Les despeses que ocasionava aquesta gran solemnitat es costejaven majoritàriament amb fons públics, ja que el prestigi i el poder econòmic de la ciutat sovint quedaven reflectits a través d’aquesta. Les autoritats locals en supervisaven escrupolosament els aspectes econòmics i organitzatius, atés que la festa no era sols una manifestació del poder eclesiàstic, sinó també del municipal, i motiu d’orgull del Cap i Casal. Era, a més, un espai de participació i representació social.
Tots els estaments de la societat hi estaven implicats, cosa que feia del Corpus una representació cerimonial del cos social valencià. Però la festa també esdevenia un mitjà de formació religiosa i moral. Roques, danses, figures al·legòriques, misteris i personatges bíblics dramatitzaven la lluita entre el bé i el mal, l’exaltació de l’eucaristia i la història de la salvació. Tot plegat constituïa una catequesi escènica amb un fort component simbòlic, visual i emocional.
Al llarg dels segles, la celebració ha sigut un potent motor de creació artística. Ha deixat una profunda empremta en àmbits com l’arquitectura efímera, la música, la dansa, la literatura i les arts visuals, i els seus espais, músiques i elements festius formen part, sense cap mena de dubte, de l’imaginari col·lectiu valencià.
Precisament, aquesta dimensió artística de la festa és la que s’ha volgut mostrar en l’exposició que, des del 20 de juny fins al 19 d’octubre, han acollit els murs de la Casa Museu Benlliure, una mostra organitzada per la Regidoria d’Acció Cultural de l’Ajuntament de València i comissariada per qui subscriu aquestes línies, autor també del catàleg raonat publicat per a l’ocasió.
La mostra s’insereix en el marc cronològic que abasta aproximadament la vida de Josep Benlliure Gil, pintor que en diverses ocasions incorporà els personatges de la festa al seu univers visual. Tot i establir aquest límit temporal, també s’hi presenten algunes produccions artístiques anteriors i posteriors, amb la finalitat d’aproximar-nos a la rellevància que aquesta visualitat artística i festiva ha tingut tant en el Cap i Casal com en el seu territori d’influència.
En paral·lel a la trajectòria vital de Benlliure, cal assenyalar que el Corpus d’aquell període es caracteritzà per una prolongada decadència, determinada per la progressiva secularització de la societat en què s’inscrivia i pels canvis polítics que se succeïren. Convindrà recordar que ens situem en un període històric en què la ciutat de València va experimentar el seu primer procés d’industrialització i una profunda transformació urbana.
Prop d’un centenar d’obres —entre pintures, dibuixos, ceràmiques, indumentària i distintes publicacions— estructuren aquesta mostra, que ens aproxima a les diverses interpretacions artístiques de la festa grossa com a protagonista. L’exposició es divideix fonamentalment en tres seccions:
Benlliure, Eixida de la Processó del Corpus. Col. Bancaixa.
La primera reuneix obres inspirades en el Corpus de València i en altres festes religioses populars que l’han replicada. Pintures i dibuixos que ofereixen una perspectiva de la processó, dels escenaris urbans que la configuren o de les figures metafòriques que la protagonitzen. Són obres signades per destacats artistes valencians dels segles XIX i XX —com Ignasi Pinazo, Joaquim Sorolla, Josep Benlliure, Antoni Fillol, Manuel Moreno, Juli Peris Brell, Berenguer Coloma o Salvador Tuset, entre altres—, algunes de les quals inèdites fins ara.
La segona secció presenta, per primera vegada i de manera conjunta i excepcional, el Rotllo del Corpus de València i el Rotllo de Santa Bàrbara de Montcada, considerats dos dels documents il·lustrats més complets d’aquestes processons. El primer, conservat a l’Arxiu Municipal de València i datat en la primera meitat del segle XIX és per bona part de la població ja conegut. El segon, en canvi, resta encara pràcticament inèdit. Es tracta d’una insòlita representació de la cavalcada i la processó celebrades en aquesta població de l’Horta Nord el 10 de setembre de 1901, amb motiu de les festes pel segon centenari de la dedicació de santa Bàrbara com a patrona local.
A mesura que es desplega el rotllo, hi van apareixent les diverses figures que prengueren part en la desfilada, moltes de les quals deriven directament del model cerimonial establit per la cavalcada i la processó del Corpus Christi de València: dansetes, capellà convidador, els tres Reis d’Orient, la comparsa de la fugida a Egipte, gropes amb diferents indumentàries tradicionals, carrosses, gegants i cabuts, imatges sagrades, personatges bíblics, músiques, així com autoritats polítiques i eclesiàstiques.
Tanca l’exposició una selecció d’imatges inspirades en el Corpus incloses en publicacions il·lustrades, esbossos de falles i pintures ceràmiques, que reflecteixen l’impacte social i cultural que ha tingut la celebració, entre la segona meitat del XIX i la primera del XX, en l’univers simbòlic valencià.
Tots aquests elements s’integren en un relat que proposa una nova i enriquidora mirada —una visió artística— sobre una de les celebracions més emblemàtiques i estimades del Cap i Casal, patrimoni viu d’una tradició que continua evocant-se cada any.
