La festa dels Tabernacles i l’inici de l’any agrícola. De la religió a l’ecologia, i viceversa

El títol d’aquesta secció, «Natura culta i sagrada», al·ludeix tant a l’intent de trobar vincles no sempre transparents entre natura, cultura i religió, com a la seua divulgació. En l’article anterior vam comentar una de les manifestacions culturals jueves característiques del trànsit estiu-tardor, la Festa dels Tabernacles, Cabanyelles o Sukkot, també anomenada Hag Ha-asif, que tanca l’any agrícola i enceta el nou, i que celebren durant una setmana a partir de la lluna plena (dia 15) del mes de Tixrí (setembre-octubre). Unes dates fixes en el calendari lunisolar jueu però variables en un calendari solar de manera similar a com passa amb les de la Pasqua. Concloíem l’article dient: «més enllà dels rituals d’afirmació social i els embolcalls litúrgic i històric, el que potser caldria plantejar-se seria si del que es tracta en realitat és de festejar l’acabament d’un temps ecològic i agronòmic i l’obertura cap a un nou cicle vital»; el triomf sacralitzat d’una adaptació cultural i religiosa als cicles ecològics d’un determinat àmbit.

 

La Interpretació estacional, ecològica i agronòmica

 

El calendari festiu jueu presenta tres moments àlgids, tots relacionats amb el cicle agronòmic tal com es determina en Èxode 23:

 

«14. Tres vegades l’any celebra una festa en honor meu.

15. Celebra la Festa dels Àzims: durant set dies menjaràs pa sense llevat, tal com t’he manat, en la data assenyalada del mes d’aviv, el mes que vas eixir d’Egipte.
16. Celebra la Festa de la Sega quan comences a recollir els primers fruits del teu treball, d’allò que hauràs sembrat al teu camp.

A fi d’any, a la tardor, celebra la Festa de les Collites quan hages recollit dels camps els fruits del teu treball».

 

En termes cristians, eixes festes van ser assumides de la següent manera:

• la sega de l’ordi o civada, la dels àzims: Pasqua;
• la sega del blat: Pentecosta;
• la fi de la verema [i la sembra del nou cereal]: antigament Témpores.

 

La tercera d’aquestes festes, Sukkot, se celebra al mes de Tixrí, un nom que significa ‘inici’, ja que marca el començament d’un nou any agrícola. Es tracta d’una festa d’alegria i embriaguesa que va ser heretada dels antics pagans cananeus. De fet, i com es recull en el Llibre dels Jutges, va ser aprofitant l’embriaguesa i relaxació dels cananeus durant aquesta festa que els hebreus d’Abimelec van assaltar i destruir la ciutat de Siquem (Jt 9,27-49), o quan els benjaminites van raptar i violentar les joves de Siló (Jt 21,19-23).

A mesura que anaven fonent-se les poblacions cananees amb les dels pastors nòmades sinaítics i generant-se la religió jueva, aquesta va fer seues algunes de les festes dels primers. Es pot veure això en les disposicions del darrer dels llibres de la Llei o Torà, en el Deuteronomi 16:

 

«13. Quan hages acabat de batre a l’era i de premsar el raïm al cup, celebra durant set dies la Festa dels Tabernacles.

14. Celebra-la amb els teus fills i els teus servents, amb els levites, els estrangers, els orfes i les viudes que visquen a la teua ciutat.

15 Durant set dies celebra la festa en honor del Senyor, el teu Déu, en el lloc que el Senyor haurà escollit. Ple de joia, agraeix al Senyor, el teu Déu, que t’haja beneït en totes les collites i en tots els treballs».

 

Així, quan es produïa el primer most del raïm era preceptiu que es passaren uns dies al camp aixoplugats en construccions efímeres, pròximes als llocs de la verema i fetes amb rames de tal manera que es podia veure la nit estrellada i la lluna plena en tota la seua magnificència. En hebreu, eixos bastiments reben el nom de sukka (plural, sukkot) i en llengües romàniques algun diminutiu derivat de llatí taberna, ‘lloc on compartir, intercanviar, gaudir de la companyia’. Per eixa raó, Sukkot és coneguda en català com Festa dels Tabernacles.

En l’ambient d’eufòria pel final del cicle agrari, els jueus passaven les nits de festa il·luminats per la lluna plena. I en la processó final eren les exclamacions d’¡Hosanna! (Salm 118,25) les que dominaven l’ambient d’exaltació mística preparatòria del dia en què les pregàries anirien destinades a demanar la pluja per al cereal recentment sembrat per al proper cicle agrícola (en setembre, qui tinga gra que sembre).

Durant l’etapa nòmada del judaisme, la festa incloïa el bastiment d’un espai sagrat, un tabernacle gran i desmuntable per a poder-lo dur pel desert (Èxode 36,8-37). Es tractava de la Mishkan, que allotjava l’Arca de l’Aliança (Ex 25,10-40).

Reconstruccions hipotètiques del tabernacle sagrat o Mishkan fet pels hebreus durant els quaranta anys de vagarejar pel desert del Sinaí.

 

Eixe centre de culte transhumant degué ser el típic de les fases tribals descrites als llibres més antics de la Bíblia, com ara l’Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi, Jutges o Samuel. Més tard va ser substituït per la construcció d’un primer temple a Jerusalem durant la consolidació de la monarquia de Salomó. Eixa entitat política patiria escissions polítiques (Israel-Samària, Judà), captiveris (Nínive, Babilònia), unificacions religioses (Josies), així com les destruccions (babilònica, romana) dels successius temples, fets que van configurar modificacions en les Sukkot. Unes modificacions que han perdurat fins a l’actualitat, en què el calendari civil jueu manté l’inici en el mes de Tixrí tot envoltant la festa major de les Sukkot o Tabernacles. Una festa que sacralitza el canvi d’any agrícola, en un nou exemple de relació entre natura, cultura i religió.

 

Revista número 510, pàgs. 14-15. Febrer 2025.