La revista degana en valencià

LA FESTA O LA RAÓ: LES CONDICIONS PER A UNA REPÚBLICA

  1. Professió de fe: sóc republicà perquè considere que la política i la societat seran tendencialment millors si s’organitzen racionalment, i ho és també que els càrrecs d’acció política siguen electes en comptes de dependre de presumpcions irracionals com la genètica que, ateses les circumstàncies, sol fer males passades. Aquesta posició és coherent amb una perspectiva de la democràcia que evita la concentració de poder en una sola persona.[1]
  2. La convicció no m’indueix a la ignorància històrica. A pesar de l’onada de revisionisme –a vegades exercit de mala fe en nom d’alts principis– considere que, en conjunt, la Transició va ser una obra raonable i positiva. Fou, abans que res, una Restauració, i a aquest objectiu se’n van subordinar d’altres.[2] Però restauració no arbitrària: des de la tomba, Franco continuava imposant-se, però, al mateix temps, propiciava l’estabilitat que desitjaven els actors principals del procés, començant per la gran majoria del poble espanyol, ja que la reconciliació no era una mera entelèquia, sinó una aclaparadora necessitat. Això provoca la paradoxa de la Transició: la monarquia és un límit objectiu a la llibertat dels constituents, però, alhora, és un fre material als sectors disposats a tallar el procés que, gràcies a aquesta dialèctica paradoxal, acabà desbordant-los, igual que a les previsions del franquisme. Hui és fàcil criticar açò, però no conec cap opinió que explique quina alternativa hi havia.
  3. L’altra cara és l’acord pel qual el monarca no tindrà capacitat decisòria material. Ho va voler l’esquerra republicana i la dreta monàrquica, temorosa dels excessos borbònics que acabaren amb la institució: si la monarquia havia de salvar la democràcia, la democràcia havia de salvar la monarquia. Aquell pacte tàcit, el 23-F, el silenci dels corders de la premsa –convençuda de contribuir a la consolidació democràtica– i la posada en funcionament de les institucions constitucionals, que van anar convertint el rei en peça cerimonial, i en costum, van fer que la Corona guanyara prestigi: segons Toharia, un 78 % dels espanyols creu que té un deute de gratitud amb Joan Carles I pel seu paper en la Transició.[3] La renascuda Corona aconseguia el que permet la pervivència de democràcies parlamentàries: el sentiment col·lectiu de ser legítimes[4] i que presten legitimitat a l’estructura política. Les monarquies occidentals són agències de publicitat amb un sol client: elles mateixes. Un poc de tacte, no cometre grans errors: a la Corona li bastava amb això per a ser símbol del sistema. Els problemes comencen quan la sagrada família es torna una família desestructurada, amb rufians, panolis i iaio libidinós. No traspassen el límit dels seus avantpassats: no vulneren el sistema constitucional. Però la crisi econòmica, que posa en dubte el significat de l’Estat com a social i democràtic de Dret, posa la societat en la tessitura de buscar culpables. Per a alguns, aqueixa mescla de supèrbia, error i de ser signe de la Constitució, basta per a acusar la Corona de molts mals. Trampes del passat atrapen ara la Casa Reial:[5] l’absència de normes reguladores i de transparència no han fet sinó aportar-hi sospites i acudits.
  4. L’abdicació de Joan Carles I propicia el vendaval. Cosa curiosa, ja que el fet no deixa de ser anecdòtic. S’equivoquen els qui se centren en aquesta qüestió per a demanar la república: és òbvia que l’arribada del nou monarca ha alleujat grups que estaven fatigats de la caça i del llit de son pare. També s’equivoquen els qui invoquen les virtuts de la II República: a) no és cert que en tot –ni tan sols en una majoria d’aspectes– aquell sistema fóra millor que l’actual; b) defendre una república futura en nom del passat no té racionalitat. Els republicans de la nova hora també l’erren en altres assumptes: la comparació amb altres estats que sembla suggerir que la crisi és més benigna en les repúbliques o que la despesa de la Corona siga superior al de moltes repúbliques. El que queda, i és molt raonable, és defendre la república com a signe d’un canvi general de sistema. ¿És això compartit per la majoria social? Segons l’últim estudi del CIS (Baròmetre de juliol de 2014), el 0 % dels espanyols consideren la monarquia com el primer problema, el 0,3 % el segon, el 0,1 % com el tercer. El 0,4 % de preocupats prioritaris contrasta amb el 77 % que consideren que el més preocupant és la desocupació, el 44,5 % la corrupció, i el 26,4 % esmenta la política i els polítics.[6]
  5. Que una immensa minoria no parega prioritzar la qüestió no lleva als republicans urgents el dret a defendre la seua proposta. Però, els mitjans triats potser provoquen un efecte pendular o dificulten que la societat n’aprecie les dificultats. El que per a alguns és una autoevidència –quelcom que no hauria d’existir per als defensors d’una democràcia deliberativa–, per a la majoria pot ajudar a trastornar la malparada democràcia espanyola. Demanar un referèndum és legítim. És molt dubtós que poguera ser constitucional, però estic segur que seria favorable a la monarquia, que n’eixiria reforçada:[7] com a republicà, per tant, no puc estar-hi d’acord. I més encara quan aprofundiria la fractura social. No hauria de ser un argument la por, però existir, existeix, amb la seua força irresistible. I no és veritat que com pitjor, millor. Sobretot per als més fràgils. D’altra banda, una elecció abstracta monarquia/república obliga a optar entre la monarquia concreta actual i una república indefinida: si fóra presidencialista, jo hi votaria probablement en contra, perquè, com he dit, és un requisit de preferència la no-concentració de poder.
  6. S’ha de renunciar, doncs, a la república? No, però seguint la via de reforma constitucional. És complicada, perquè el Títol dedicat a la Corona requereix el procediment de l’article 168: a) aprovació del «principi de reforma» per 2/3 en Congrés i Senat; b) dissolució immediata de les Corts i noves eleccions; c) ratificació de la decisió anteriorment adoptada per 2/3 de cada cambra; d) aprovació en referèndum. En realitat, crec que mai es desenvoluparà aquest procediment per a canviar la direcció de l’Estat únicament, però sí que crec que podria desplegar-se per a una reforma més àmplia, que incloga aspectes que poden ser, fins i tot, més importants: actualització dels drets, sistema econòmic i model de repartiment territorial del poder. Una variable seria una crisi de tal gravetat que obligara a forçar la situació reformant prèviament el mecanisme descrit, per la via d’aplicar prèviament al 168 el «simple», previst en l’article 167 i molt més senzill.
  7. En tot cas, em decante perquè l’adveniment de la república es realitze en aqueix marc de reforma constitucional. ¿Per una pruïja formalista derivada d’una visió procedimental de la democràcia? No, encara que no és un assumpte que haja d’abocar-se en sac foradat, ja que la consideració forta de la Constitució com a Norma Jurídica Fonamental hauria de ser essencial en una Constitució nova o reformada, perquè els elements propis de l’Estat de Dret no defallisquen per a aconseguir un voluntarisme ideològic de curt recorregut, amb el qual sembla que combreguen moltes opinions republicanes precipitades. Però, per damunt d’això, concedisc a la direcció de l’Estat un caràcter instrumental, no essencialista: instrument simbòlic de cohesió social; per tant, l’adveniment de la república hauria d’atraure un acord entre les principals forces representatives que, molt probablement, només s’aconseguirà amb una acumulació d’impulsos, assolida amb paciència, per part d’un pol progressista amb vocació de majoria social perdurable, no conjuntural. La cerca de travesses i les presses no hi contribuiran, mentre que l’acumulació de reformes constitucionals, definides en diversos blocs d’intensitat i prioritat variable, seria un programa factible. Per descomptat, ho repetisc, hi cap una crisi imprevisible que, per cert, pot ser imprevisible d’una altra manera, per exemple amb el creixement d’un espanyolisme histèric o l’aparició de tascons d’autoritarisme en la bipolarització que pot temptar més d’un partit, de diversos colors.
  8. En el fons, allò que més em molesta és que alguns pretenguen que la república serà el resultat d’una festa dels sentits, en comptes de l’obra d’una estratègia de la raó.

[1]. «La idea de una república democrática en el sentido ateniense clásico no fue nunca una alternativa en el republicanismo clásico (…) porque la república fue concebida, ya desde Aristóteles y Cicerón, como una alternativa al imaginario democrático ateniense y, por consiguiente, bajo presupuestos explícitamente demofóbicos. El ‘republicanismo democrático’ al que se alude con cierta frecuencia es, pues, una concepción moderna, factible a partir de dispositivos sociales (sociedades post-estamentales) y conceptuales (soberanía, derechos del hombre, representación, sociedad civil, ilustración)». FORTE, J. M. «Republicanismo: el legado clásico», en MUÑOZ, J. (ed.) Los valores del republicanismo. Ante la crisis de la representación política. Biblioteca Nueva, Madrid, 2014, p. 31. La citació prevé sobre la necessitat de no rebutjar una perspectiva històrica en l’anàlisi filosòfica d’allò republicà i, sobretot, de no escindir l’anàlisi entre la forma de la institució i l’actualitat i la vigència dels dispositius socials esmentats.

[2]. PÉREZ ROYO, J.: «Por qué en España no se reforma la Constitución», en LÓPEZ GARRIDO, D. (dir.), MARTÍNEZ ALARCÓN, M. L. (coord.) Reforma constitucional y estabilidad presupuestaria. El artículo 135 de la Constitución española. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Madrid, 2013. Pàssim.

[3]. GALLEGO-DÍAZ, S.: «Una institución abandonada en manos del rey», en Claves de Razón Práctica 233 (2ª època), Madrid. Març/abril 2014, p. 37.

[4]. BLANCO VALDÉS, R. L.: «Monarquía, ¿para qué?» en Claves de Razón Práctica 233 (2ª època), Madrid. Març/abril 2014, p. 25.

[5]. GALLEGO-DÍAZ, S. Op. cit. p. 35 i 36. Una dada: no hi havia un mecanisme que habilitara en general el Príncep d’Astúries per a representar l’Estat en missions a l’estranger: per tal que tinguera una consideració protocol·lària diplomàtica, el Govern havia d’aprovar un decret que l’assimilava a ambaixador; quan es va publicar l’article, s’havia usat el procediment 76 vegades.

[6]http://www.cis.es/cis/export/sites/default/Archivos/Marginales/3020_3039/3033/es3033mar_HTML.html  

[7]. És cert que el suport a la república creix: en 1999, el saldo percentual entre monarquia/república era de 53/16, mentre que just abans de l’abdicació de Joan Carles I és de 53/37. GALLEGO-DÍAZ, S. Op. cit. p. 36 i 37.

Manuel Alcaraz Ramos. Professor titular de Dret Constitucional a la UA

Article publicat al Quadern del nº 397, corresponent a octubre de 2014

Inscriu-te al nostre butlletí

Top