Tens 0 productes a la teua cistella
Es tracta d’un procés que es basa en l’expansió il·limitada de diners i actius financers, la hipertròfia de les finances i l’absència de connexió amb l’activitat productiva.
A més de l’augment quantitatiu de diners, hi ha un control de les finances sobre l’economia, la qual cosa comporta la primacia de les institucions financeres i la política monetària sobre altres polítiques. És a dir, una absorció de poder i d’influència de les elits financeres en l’àmbit econòmic global.
Els agents del desficaci actual
Els intermediaris financers i les tecnologies han transformat radicalment el sector financer i tenen una influència sense precedents en les nostres vides: han alterat llars, empreses, sistemes monetaris, mercats de productes bàsics i medi ambient.
Fins als 1970, l’intercanvi capitalista consistia a comprar i vendre mercaderies i els bancs, a concedir crèdits a empreses per a produir i a llars per a consumir. Els intercanvis es basaven en els acords de Bretton Woods (1944) que estipulaven que el dòlar es convertia en la moneda de la reserva internacional. Per la seua banda, els Estats Units d’Amèrica (EUA) es comprometien a garantir-ne la seua convertibilitat en or.
Evolució de l’economia postbèl·lica
Bàsicament, hi hagué tres canvis.
El primer, la diversificació monetària europea i japonesa. Quan començaren a recuperar-se dels efectes de la Segona Guerra Mundial, van voler treballar amb la seua pròpia moneda. Això va frenar la convertibilitat del dòlar en or i, davant el problema, Nixon va optar per suspendre-la el 1971.
El segon, un augment de la circulació de dòlars a conseqüència dels beneficis milionaris creixents de les multinacionals.
El tercer, un seguit de crisis a partir del 1973, que provocaren l’augment del preu del petroli. Els qui s’hi enriquiren escamparen els dòlars guanyats cap als mercats internacionals.
El resultat va ser una gran liquiditat dels mercats financers. Els bancs ho aprofitaren per a oferir préstecs en tan bones condicions que el deute començà a créixer.
Incidència de les noves tecnologies
La informàtica i les telecomunicacions li donaren a la liquiditat un ús mai no imaginat abans. Permetien ordres de compra i venda instantànies i a baix cost que impulsaren l’especulació i l’augment d’operacions, que donaven molts més beneficis que no pas la producció de béns i serveis.
S’hi va formar una roda, ja que els beneficis creixents encara atreien més capital a la circulació financera, que va incentivar una «economia del paper». Fins i tot les monedes es convertiren en un objecte més d’intercanvi.
Així mateix, els bancs dedicaven cada vegada més recursos a l’especulació financera i no pas a l’activitat productiva i comercial.
Una de les pitjors conseqüències va ser que la circulació monetària es va expandir i separar de l’economia real endeutant-se fins a nivells insostenibles.
Efectes de la «finançarització»
En primer lloc, un increment extraordinari del deute que limita els recursos disponibles i dificulta l’expansió de la inversió i el consum.
En segon lloc, les abundants crisis financeres que estan produint-se darrerament a causa del creixement del deute.
En tercer lloc, el deteriorament macroeconòmic a conseqüència del declivi dels negocis, ja que frena l’economia productiva en limitar el creixement econòmic, la producció, la col·locació i els ingressos. Sobretot, s’ha notat en el sector de les matèries primeres. Les finances han absorbit els recursos de l’activitat productiva sense reinvertir-los-hi, per això el creixement ha estat inferior al de les èpoques precedents i la situació del sector productiu és cada cop més fràgil.
En quart lloc, una brutal desigualtat de les societats contemporànies que no para de créixer.
En cinquè lloc, l’increment del poder dels grans operadors financers, cada cop més concentrats, que prenen més decisions relacionades amb nosaltres com a societat. De fet, els qui manen en els Bancs Estatals han tingut responsabilitats en les finances privades abans i viceversa. Un exemple ben conegut són les «portes giratòries» i un dels casos més sagnants es va produir durant la crisi del deute grec (2010-2012). L’Institut de Finances Internacionals va mobilitzar els seus membres per assegurar els seus objectius polítics i econòmics particulars. També hi ha proves de la influència de les finances en el poder polític —partits i mitjans de comunicació— i el poder legislatiu. En efecte, després que el 2008 el sector financer perdés en els EUA les tres quartes parts dels seus guanys, el 2009 les va recuperar per complet, mentre que els salaris trigaren deu anys a refer-se.
En sisè lloc, una fractura cada cop major entre les finances i l’activitat empresarial i productiva.
Un «càncer» anomenat «fons d’inversió»
En els darrers anys, s’han produït enormes inversions de capital en els fons vinculats a pensions privades i asseguradores, entitats de crèdit o actius financers. Han crescut de manera extraordinària i s’han estès a universitats, residències universitàries, persones majors, menjadors infantils, hospitals, habitatges de lloguer, serveis de neteja, transports, turisme, serveis personals…
El fons més gran i poderós —BlackRock— posseeix el 88% de les accions de les cinc-centes majors empreses estatunidenques i maneja actius per valor de 9,4 bilions de dòlars: el 10% de l’economia mundial. Controla les accions de Microsoft, Amazon, Apple, Coca Cola, Twitter, PepsiCo, Ferrari, Bank of America, J. P. Morgan, Pfizer, McDonald’s, Uber… El segon és Vanguard, que manejava 8,4 bilions de dòlars el 2022.
Després, venen UBS, Fidelity, State Street Global Advisors, Morgan Stanley, J. P. Morgan Chase, Allianz, Capital Group i Goldman Sachs. En total, gairebé 45 bilions de dòlars, equivalents a la meitat del producte mundial.
Greus són les conseqüències del seu poder. La primera, que les decisions fonamentals de l’economia mundial queden en poquíssimes mans i anul·len la competència, un dels eixos del capitalisme.
La segona és resultat del seu únic objectiu: elevar al màxim, com més aviat millor i per damunt de tot el benefici de les empreses que en formen part i això va en contra del funcionament de les empreses de béns i serveis. Certament, no els importen ni la satisfacció de la demanda, ni la qualitat del producte, ni la responsabilitat social, ni el medi ambient ni el manteniment del contracte social
Quan els fons d’inversió es queden amb empreses productives no busquen impulsar el negoci i perfeccionar-lo, sinó convertir-les en fons de major rendiment i liquiditat. No busquen guanyar més diners oferint un millor servei, sinó expremer al màxim el seu compte de pèrdues i guanys, eliminant tot el que siga prescindible. Llevat del benefici.
«Finançarització» i canvi climàtic
En traslladar el guany de la producció i l’intercanvi de mercaderies a l’especulació pura mitjançant el «money manager capitalism» —més o menys, «capitalisme gestor de diners»— ha produït la desnaturalització del capitalisme.
BlackRock, Vanguard i State Street controlaven el 2019 vora 300.000 milions de dòlars en companyies de petroli, carbó i gas i es van oposar a qualsevol mesura en bé del medi ambient.
La «finançarització», un elevat risc sistèmic per a l’economia
En primer lloc, perquè és insostenible, ja que el deute que genera no pot créixer indefinidament sense provocar volatilitat extrema i crisis cada cop de major dimensió i gravetat.
En segon lloc, perquè produeix un deteriorament progressiu en l’activitat productiva tot afeblint els incentius i generant una enorme apatia en la producció i el comerç, la inversió, la col·locació i la demanda de béns i serveis.
I, en tercer lloc, perquè multiplica els greus efectes de fractures com la inflació.
