Tens 0 productes a la teua cistella
«Els fotoperiodistes no sols documenten; construeixen missatges»
«El backstage s’ha convertit en un espai comunicatiu tan rellevant com el faristol»
Diuen que la història del segle XX es pot contar a través de les seues fotografies: la xiqueta del napalm a Vietnam, la caiguda del Mur de Berlín, el puny alçat de Tommie Smith als Jocs Olímpics. La política, igual que la història, també s’explica amb imatges que acaben definint lideratges i moments. Hui, en ple segle XXI, la fotografia política ha multiplicat el seu poder gràcies a les xarxes socials. Obrim Instagram i trobem el president en una reunió internacional, la candidata prenent café abans d’un debat, o l’alcaldessa fent una visita a una botiga que acaba d’obrir les portes. La política ha entrat a les nostres pantalles convertida en relat visual. En un món on el primer contacte amb els líders és sovint una fotografia, entendre el poder de la imatge política és clau per a comprendre la comunicació contemporània.
Una fotografia recent ho ha demostrat amb força: Donald Trump i Volodímir Zelenski reunits al Vaticà durant el funeral del papa Francesc. Més enllà de la trobada de quinze minuts, la imatge condensava missatges potents: el contrast entre la solemnitat religiosa i la cruesa de la guerra, la possibilitat d’un acostament després de mesos de tensions i la projecció internacional de dos líders obligats a mirar-se cara a cara. Una sola instantània va transmetre diàleg, gravetat i alhora esperança, i es va convertir en símbol de com la fotografia política pot superar les paraules i fixar-se amb més força en la memòria col·lectiva.
En aquest sentit, les investigacions de la professora Nadia Viounnikoff-Benet han subratllat fins a quin punt la imatge del candidat és central en l’era digital. Tal com explica, «la projecció d’una bona imatge política no és aquella que mostra la realitat, sinó la que aconsegueix una visió favorable, encara que estiga molt allunyada d’aquella realitat. Hui en dia, la imatge és el missatge (…) per sobre d’un text, d’un titular; sempre serà la instantània la que millor i més temps quede en les nostres retines». I va més enllà, afirmant que la gestió de la imatge és una nova necessitat per als polítics en l’era digital, perquè quan l’atenció ciutadana és fragmentària i la competició pel relat és constant, la fotografia es converteix en el recurs més immediat i efectiu per a construir identitat.
La imatge d’un líder ja no sols projecta autoritat o credibilitat: també transmet emoció, proximitat i autenticitat. I és ací on les xarxes socials han adquirit un protagonisme decisiu. Instagram s’ha convertit en la plataforma perfecta per a treballar la personalització política. La seua estètica visual permet mostrar els líders més enllà del faristol, i aquest tipus de contingut genera una sensació d’autenticitat i acosta els polítics a la ciutadania en un pla emocional. La story d’un viatge en rodalies, la foto d’una trobada amb ciutadans o un vídeo curt preparant-se abans d’un ple tenen un impacte directe perquè connecten amb experiències quotidianes compartides. La política, en aquest entorn, ja no es percep només com a institució o discurs, sinó com a relat personal que es consumeix de la mateixa manera que qualsevol altra història digital, i això ha transformat –o hauria de transformar– la manera de comunicar-se dels líders i també dels partits.
Aquest canvi de paradigma ha fet evolucionar també el paper dels fotoperiodistes. Tradicionalment, la seua missió era documentar els fets amb rigor i objectivitat; hui, se’ls demana que siguen capaços de construir missatges a través de les imatges. Els polítics necessiten professionals que no sols immortalitzen actes i discursos, sinó que anticipen la lectura simbòlica que tindrà una fotografia davant de l’opinió pública. Per exemple, en una trobada entre dos polítics, segons el tir de càmera, pot semblar que hom lidera la conversa i l’altre escolta de forma passiva o a l’inrevés; o una fotografia d’un líder davant d’un cartell que marque l’eixida, segons el context, pot tenir diferents interpretacions, i és el fotògraf qui ha de jugar intentant emetre el missatge acordat.
Resulta interessant esmentar un fenomen que s’està donant, també gràcies a les xarxes, i és que molts fotògrafs han començat a obrir-se perfils propis per a mostrar la cara B de la política. Allò que queda fora dels focus institucionals –les esperes, les converses de corredor, les mirades de complicitat o el cansament abans d’una votació– ofereix un relat enriquit que aporta humanitat als personatges públics. El backstage esdevé un espai comunicatiu tan rellevant com el faristol, i la ciutadania pot conéixer una política més humana i menys filtrada.
Exemples recents ho demostren amb claredat. Dani Duch (www.instagram.com/duchdani/) sap capturar moments carregats de significat que van més enllà de la informació: les seues fotografies condensen tensions, emocions i estratègies en un sol gest. Un altre exemple és el d’Arnau Carbonell (www.instagram.com/arnaucvidal/), que ens ha obert una finestra privilegiada a la vida institucional catalana, mostrant de prop els presidents de la Generalitat, primer amb Pere Aragonès i ara amb Salvador Illa. El seu treball combina protocol i espontaneïtat, i ens mostra una perspectiva que, si no fora per ell, en molts casos no coneixeríem.
La fotografia política és, en definitiva, molt més que una instantània: és un relat en si mateixa. Una imatge pot reforçar un lideratge o qüestionar-lo, generar adhesió o desconfiança, humanitzar un polític o accentuar-ne la distància. En una època en què el temps per a escoltar discursos s’escurça i la paciència i l’atenció davant de textos llargs s’esgota, la fotografia es converteix en un llenguatge universal i dels més immediats de la política. Les imatges parlen soles i, a vegades, diuen més del que qualsevol polític voldria. Per això, ara més que mai, els equips de comunicació han de comprendre el poder de la imatge i integrar-lo en les seues estratègies comunicatives; perquè, com diu la dita popular, moltes vegades una imatge val més que mil paraules.
Revista Saó, Núm.52o, pàgs.42-43. Gener 2026.
