La fragilitat dels mitjans en valencià

Que els valencians no hem tingut molta fortuna amb els mitjans de comunicació, és un fet indiscutible si miràvem l’evolució històrica des de la gran revolució de la impremta.

Érem un poble sobirà, amb les condicions i limitacions senyorials pròpies de l’època, quan va aparèixer la impremta i fórem avançats dels temps i s’imprimien ací els primers llibres de la península Ibèrica. Ben a prop del Portal de la Valldigna de València, encara s’hi pot veure la placa commemorativa que ho certifica. Foren anys d’esplendor de les nostres lletres, el darrer terç del segle XV, quan es publicaren les obres cabdals de Joanot Martorell, Roís de Corella o Jaume Roig.

Érem un poble vençut quan aparegué el Diario de Valencia, el primer diari de la ciutat i diari degà de l’Estat espanyol, el 1790. Tot i redactar-se en castellà, el Diario de Valencia va promoure l’edició de diversos estudis històrics de València escrits en llengua pròpia que despertaren molt d’interès entre els lectors, com la col·lecció Adagis valencians, les Trobes de mossèn Jaume Febrer o les composicions poètiques de Joan Baptista Escorigüela. Aquesta etapa inicial de caràcter valencianista ha fet pensar en l’existència d’un ambient precursor de la Renaixença valenciana. Vuit dècades d’assimilació a les lleis de Castella, després de la desfeta d’Almansa, la castellanització de topònims i noms propis, la prohibició de l’ensenyament del valencià a les escoles de primeres lletres, la imposició de la gramàtica de la Real Academia Española a totes les escoles, la imposició del castellà als jutjats i a les esglésies, l’obligació de portar els llibres de comptabilitat en castellà i tantes i tantes altres agressions més, van anar reduint el valencià a l’espai domèstic i, eventualment, a la poesia jocfloralesca. Els darrers anys del segle XIX i principis del XX –anys de mobilització popular, republicans, anticlericals i contra les guerres de Cuba i el Rif– seran els anys del gran èxit de la premsa satírica en valencià destinada a la chent de tro. La Traca serà el principal exponent d’aquest període i arribarà a vendre més que qualsevol altre diari de la ciutat amb catorze mil exemplars i un almanac de trenta mil exemplars. Una prova ben contundent de la vitalitat de l’idioma.

Els anys republicans i l’aparició de la ràdio, que no demana un públic alfabetitzat, foren noves oportunitats per al valencià i per a una mirada valencianista de la realitat pròxima i del món. Enric Valor, l’any 1933, des de Ràdio Alacant, presentava el programa en valencià Parla ara. A Ràdio València s’emetien obres de teatre i un programa sobre autors valencians en valencià. El setmanari El Camí reunia el bo i millor dels valencianistes de l’època. Des de les seues pàgines, Carles Salvador reivindicava un ensenyament en valencià des de l’escola primària fins a la universitat. L’ambient era favorable a una expansió del valencià als mitjans de comunicació.

Les possibilitats de recuperació del valencià com a llengua dels mitjans de comunicació s’enfonsaren amb el colp d’estat feixista. Novament érem un poble vençut i esclafat. El desenvolupament de la ràdio es va produir sota el franquisme i això vol dir que el valencià fou prohibit a les ones, igual com estava prohibit usar-lo en públic i fer-ne qualsevol difusió o reivindicació, i a les escoles castigaven els xiquets i xiquetes a qui se’ls escapava alguna paraula. La capacitat de control i càstig del franquisme, tot i la seua incompetència, era molt superior a la dels períodes anteriors. Assassinades o exiliades la majoria de les persones valencianistes, igual com ho foren el conjunt de les esquerres, les dues primeres dècades del feixisme espanyol foren terriblement fosques en tots els sentits. L’aparició i desenvolupament de la televisió als anys 60 fou una extensió del model implantat a la ràdio: control rígid de la informació, censura dels continguts d’entreteniment, orientació nacionalcatòlica i prohibició de les altres llengües de l’Estat. En constituir-se la televisió en el principal entreteniment de les classes populars, tot desplaçant les pràctiques culturals tradicionals i reduint les relacions veïnals, alhora que es generalitza l’alfabetització per l’escolarització obligatòria, el valencià es redueix a llengua familiar i entre coneguts. El castellà esdevé lingua franca i els qui tenen aspiracions de mobilitat social ascendent parlen als fills en castellà.

En aquest context de genocidi cultural, comença a moure’s alguna cosa. Un nou valencianisme emergeix entre els joves que no han conegut la guerra i no pateixen el terror dels seus pares. Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés esdevenen referents culturals de recuperació de la dignitat malmesa. Llibres, revistes, conferències, aplecs, la Nova Cançó, omplen el País Valencià d’ànsies de llibertat. La lluita pel redreçament cultural i lingüístic va estretament lligada a les reivindicacions democràtiques. Defensar l’ús del valencià, usar-lo en els espais públics, escriure’l, reivindicar-lo, esdevé un símbol de la lluita antifranquista. El valencià es posa de moda i s’associa amb la llibertat que s’hi reclama, molts joves de ciutat recuperen la llengua que els seus pares, tan ben intencionadament, els havien negat. S’obrien magnífiques oportunitats de canvi social, polític i cultural en les quals el valencià tindria un paper important. A la ràdio pública, RNE, un programa diari en valencià, De dalt a baix, posava una fita quant al que podria ser l’avenir. Un programa de qualitat, amb la música del País, que s’escoltava a tot arreu i que esdevenia revolucionari pel simple fet de ser en valencià i parlar de tot com a llengua de cultura. La Universitat reivindicava la unitat del català. Tot el món de la cultura hi donava suport. ¿Podríem, per fi, en liquidar el franquisme, recuperar la nostra llengua per a tots els usos socials, públics i institucionals, i tenir mitjans de comunicació en la nostra llengua? Una nova amenaça es va gestar contra els drets culturals i lingüístics dels valencians. La dreta i l’extrema dreta atiaren un conflicte de símbols i noms, finançat amb diners de les clavegueres de l’Estat, per entrebancar i malmetre el canvi social i polític en allò que, ben erròniament, van anomenar la Batalla de València.

Des del punt de vista comunicatiu, convé recordar l’herència del franquisme en els mitjans de comunicació, convé tenir present que el valencianisme i l’esquerra, en aquella batalla no van tenir recursos equivalents a aquells que se li oposaven, la qual cosa és ben notòria pel que fa als mitjans de comunicació, els quals tingueren un paper ben actiu en la mobilització contra el nacionalisme progressista emergent que havia impregnat totes les forces de l’esquerra. En aquest sentit, el diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit. La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics i especialment les males pràctiques informatives.

La història ja sabem com va continuar. Prou pitjor del que podíem imaginar. Ocultaren el nom de la llengua, renunciaren a la senyera de tots els valencians, pactaren un Estatut de segona categoria, un himne de submissió regional i un nom ridícul per al nostre País. I ho feren amb el consentiment, amb l’acceptació dels socialistes. És cert que es veia venir, però fa quaranta anys no podíem imaginar el mal que ens cauria al damunt; aquella llarga travessia del valencianisme davant un partit socialista hegemònic que el menyspreava des de la seua supèrbia, un anticatalanisme d’usar a conveniència, el triomf posterior de la dreta més reaccionària i lladre que podíem esperar, la situació de la llengua encara subordinada, minoritzada, uns mitjans de comunicació tòxics i un espanyolisme desenfrenat. No, no era fàcil d’imaginar tanta i tan llarga destrossa.

Calia posar el context per entendre la situació del valencià als mitjans de comunicació. La història de RTVV ja és més recent i molts haurien de recordar-la per no repetir-la. El PSOE, de la mà d’Amadeu Fabregat, la va degradar amb una programació castellanitzada i una informació al servei de l’amo. Després, el PP només va haver de continuar la senda que els hi havien marcat; una mica més de desficaci, més castellà, més propaganda i un gran robatori de més de mil milions d’euros pels quals no ha pagat ningú. I el tancament, per tercera vegada, de les emissions de TV3 al País Valencià, i també la supressió de la recepció de Catalunya Ràdio. Cal fer menció i retre honors als esforços que s’han succeït en el temps per recuperar el valencià als mitjans de comunicació. L’experiència de Gorg encara sota el franquisme, i posteriorment El Periòdic de l’Horta, El Punt Diari, L’Avanç, el diari Jornada, les ràdios lliures, les televisions i ràdios locals, les revistes culturals, la resistència de Saó des del 1976 i El Temps, des del 1984, són una bona mostra de com de difícil és liquidar los fills de la morta viva com deia Constantí Llombart.

Quasi cinc anys sense radiotelevisió pública feren retrocedir el sistema comunicatiu valencià a una situació semblant a la dels anys 80 del segle passat. Amb una diferència importantíssima: ara el castellà disposava d’una gran oferta de cadenes de televisió i de ràdio, mentre que el valencià, el nostre català, havia desaparegut de l’espai comunicatiu valencià. Molts havíem lluitat i defensat un programa de política cultural en un sentit ampli, és a dir, de política lingüística i comunicativa, la qual també és política industrial i econòmica si atenem la importància estratègica del sector audiovisual, de la producció d’informació, ficció i entreteniment, de la rellevància del sector públic com a atractor i impulsor d’aquestes polítiques.

I arribaren els nostres i han passat set anys. Continuem tenint una premsa provincial i en castellà que només escriu en valencià si rep subvencions, una ràdio colonial dominada per les grans cadenes estatals privades. Les possibilitats d’una cadena privada valenciana d’emissores de ràdio fou estrangulada pels socialistes fa quaranta anys a favor de les grans cadenes espanyoles. Les concessions territorials de televisió digital terrestre a càrrec de la Generalitat incompleixen cada dia les condicions de la concessió, tant pel que fa a l’ús del valencià com a la informació de proximitat i la producció pròpia. El cas més cridaner és el de les dues TDT d’abast autonòmic, concedides en temps del PP a la COPE i Las Provincias. La primera, que ara és diu La Ocho, incompleix les condicions de la concessió sense cap conseqüència. La segona, la de Las Provincias, va estar anys emetent una teletenda i després va vendre la concessió a una multinacional. Aquesta darrera operació fou autoritzada per la Generalitat del Botànic. Per completar el panorama, la Generalitat de Ximo Puig –és l’únic que decideix en assumptes de comunicació– ha comprat l’antiga Escola de Magisteri de la Universitat de València per a RTVE, com ja havia fet Lerma quan es va instal·lar al Parc Tecnològic de Paterna. Benidormfest i la gala dels Premis Goya han sigut altres joies de la política cultural i comunicativa del nostre president a compte del pressupost públic.

I què podem dir d’À Punt? Amb un pressupost ridícul, el més baix de totes les televisions amb llengua pròpia comparativament, no ha aconseguit reeixir en un espai mediàtic competitiu que requeria un esforç econòmic molt superior, una estratègia ben dirigida des del primer moment amb la complicitat de tots els actors polítics i un compromís ferm amb la informació de qualitat i al servei de la ciutadania. La trista realitat és que la mateixa Generalitat ha esdevingut un obstacle fonamental per al seu desenvolupament, no només pel pressupost esquifit, sinó també pel tractament burocràtic com si fora una conselleria més. Ara, a més, ja té en antena dues sèries en castellà i ha tornat a ser la tele de L’Alqueria Blanca i poca cosa més. Tristíssim, companyes i companys, tristíssim.

Al meu parer, sembla clar que ni els mitjans de comunicació privats, ni els públics –tal com són gestionats actualment–, faran res a favor d’un espai comunicatiu al servei de la ciutadania, de la democràcia i en valencià. Ens calen mitjans propis i l’única manera de tenir-los és pagant-los i controlant-los directament. Per això, a més dels clàssics de paper –Saó i El Temps– que es mereixen tot el suport, hem de treballar per enfortir els mitjans digitals en valencià que tenim a hores d’ara. Són l’opció més clara de futur. Posar els nostres diners en La Veu del País Valencià, en Vilaweb, en Octuvre.cat, i en els que hi puguen aparèixer, és la millor manera de donar suport a les potencialitats d’un espai comunicatiu autònom i en català. Les polítiques de subvenció als mitjans en castellà perquè facen peces i trossos en valencià s’han revelat clarament com una operació ruïnosa d’alimentar a qui vol el nostre extermini o, si més no, li importa un moc el futur de la nostra llengua. Ja n’hi ha prou de badar!