La revista degana en valencià

La Fúmiga: «‘Espremedors’ és la culminació d’un procés de recerca pròpia com a grup i com a persones»

03/03/2020

Si pensem en el 2019, la música valenciana ens regala el gran èxit que ens deixa el grup d’Alzira, La Fúmiga. Tot va començar amb la idea de traslladar la nostra música de xaranga als escenaris i, el resultat, ha sigut molt positiu.

Després de regalar-nos grans temacles com «Karrasketon», «Mediterrània», «Monstres i gegants» o «La ferida», ara tornen amb més força que mai amb el seu primer disc Espremedors, que en el concert de presentació va deixar escrita una gran nit inoblidable per a la història musical. Hui parlem amb ells i fem balanç del seu 2019, que estan a punt de tancar.

«’Equilibrios infinitos’ és un tema paròdic sobre una persona que vol triomfar en la música i per a això no dubta a canviar d’estil de vida, de residència i de llengua»

«Abordem les temàtiques des de la quotidianitat i la manera més senzilla i natural d’expressar-nos»

«El balanç no pot qualificar-se com a positiu, perquè es quedaria molt curt. Inimaginable!»

«El reforç positiu que trobem entre tots nosaltres és el carbó que fa anar aquest tren que, de moment, no té una destinació marcada»

 

–El passat 15 de novembre descobríem el primer disc de La Fúmiga. Què ha representat Espremedors per a vosaltres?

Espremedors és la culminació de tot un procés de recerca pròpia com a grup i com a persones. Amb Espremedors hem descobert coses de nosaltres que ni tan sols imaginàvem. Fa anys parlàvem allò del CD i pensàvem que això no anava amb nosaltres, que no en seríem capaços. Al remat, molta gent ha confiat en nosaltres molt més que nosaltres mateixos.

–Com ha sigut el procés de creació amb Mark Dasousa?

–Mark és una d’eixes persones que va veure alguna cosa en nosaltres des del principi. És un home de la música i és un home de país, perquè tot el que fa ho fa per una escena musical valenciana potent i de qualitat. Ell ens ha acompanyat en eixa fusió de la música de banda amb la música del sector alternatiu, i amb ell hem aprés gran part del que sabem.

–Primer disc amb noves col·laboracions com és El Preparat amb JazzWoman i Pupil·les: com ha sigut treballar amb elles?

–Amb Pupil·les, en especial amb Mireia, hem treballat des d’abans d’existir La Fúmiga, perquè hem compartit estudis i adolescència a la Societat Musical d’Alzira. Amb ella i amb Natàlia és molt fàcil fer coses perquè són tot voluntat i intensitat. Les coses es pensen, es fan, i ja està. Ho fan tot molt fàcil. Amb JazzWoman volíem treballar des de fa molt de temps; ens encanta el seu estil i la seua personalitat dalt d’un escenari. De fet, en aquesta gira, «Monstres i gegants» ha sonat com a outro en els nostres directes.

–En el concert de presentació vam tindre moltes sorpreses, com les actuacions d’Arnau de Zoo, Man i Dani de Vadebo, Pupil·les, JazzWoman, Flora d’El Diluvi, Eldemuro de Cactus… Com va ser preparar aquest concert?

–Som uns afortunats, sempre ho diem. Poder reunir tota aquesta gent, que a més d’amics són referents per a nosaltres, és una sort i un orgull. Hem treballat amb gent a la qual admiràvem i ara els admirem més encara com a artistes i com a persones. Són genials, de veritat.

–A banda de les actuacions amb les col·laboracions que ja teniu, per a quan amb Dani de Vadebo?

–Amb Dani ens queden moltes coses per fer. Ens uneix amb ell molt més que una relació musical. És amic, conseller i un incondicional.

–Una altra de les sorpreses de la vostra nit de presentació va ser amb Eldemuro damunt de l’escenari. Ara que ja han anunciat que, per al seu nou disc, tenen una col·laboració amb vosaltres, què?

–Cactus és un d’eixos grups de gent molt treballadora i amb molt de talent. El seu últim àlbum ho demostra. Per a nosaltres són una de les grans esperances del panorama musical valencià i volem que els vagen molt bé les coses.

–«Equilibrios infinitos» és la cançó presentació d’aquest primer disc; què ens conta?

–«Equilibrios infinitos» va nàixer al bus aquest estiu camí d’un bolo, com una d’eixes bromes que fas i que donant-li forma veus que podria tindre un poc de trellat. És un tema paròdic sobre una persona que vol triomfar en la música i per això no dubta a canviar d’estil de vida, de residència i de llengua, i per això la tornada és un conjunt de frases inconnexes en castellà.

–I l’aposta per l’estil indie, té a veure amb el missatge que ens voleu transmetre?

–La paròdia havia de tindre una banda sonora adient. A molts de nosaltres ens agrada l’indie, tot i que està lluny de les nostres sonoritats, però buscàrem la manera d’adaptar-lo a la nostra instrumentació. Nosaltres definim la nostra música com festiva, i en eixa definició també cap l’indie.

–Un videoclip en què podem veure la col·laboració de Nerea Sanfélix. Com ha sigut treballar amb ella?

–A Nerea, la veiérem entrar a saludar-nos amb un gran somriure el primer dia que anàrem a À Punt; la connexió va ser immediata. És també una d’eixes persones intenses que ho donen sempre tot en allò que fan.

–Un any intens, gaudint de concerts cada cap de setmana i, de nou, al 2020 tornareu al Viñarock. Quin balanç en faríeu?

–En el 2019 posàrem com a data d’inici simbòlic de la gira «Monstres i gegants» el Viñarock. Uns xicons d’Alzira que havíem tocat tota la vida pel carrer tingueren l’oportunitat de fer el seu espectacle davant de milers de persones de tot l’Estat. El balanç no pot qualificar-se com a positiu, perquè es quedaria molt curt. Inimaginable!

–Ara ja a punt de tancar el 2019, un bon any per a La Fúmiga. Com es presenten els pròxims concerts?

–Ara mateix ens trobem immersos en una xicoteta gira de presentació d’Espremedors. Després del Trovam a Castelló, la presentació a la Sala Moon a València i el concert a la RedStar de Valls, tocarem al Festivern la nit de Cap d’Any, i al gener serem a Madrid i Barcelona.

–«La Ferida» s’ha convertit en una de les cançons de l’estiu passat, igual com ho van ser «Mediterrània» i «Karrasketon». Com feu això?

–Abordem les temàtiques des de la quotidianitat i la manera més senzilla i natural d’expressar-nos. Musicalment, tal vegada el fet d’haver fet molts quilòmetres de carrer en la nostra carrera musical ens ha ajudat a intuir el que pot funcionar i buscar-ho. El camí està clar, però mai saps si la pròxima creació estarà a l’altura de la resta.

–Després d’uns anys marcant els temacles de les estacions del País Valencià, per què aposteu ara per traure aquest primer disc?

–La nostra aposta per fer temes propis anava condicionada al fet que mai ho havíem fet, i, per tant, necessitàvem provar-nos a nosaltres mateixos i conéixer les nostres possibilitats. Esprémer-nos per a veure quina quantitat de suc érem capaços de traure, i embotellar-lo en un àlbum. L’experiència ha sigut enriquidora i positiva, així que seguirem per la mateixa línia.

–Com naix cada una d’aquestes cançons?

–Habitualment parteixen d’una idea de tema i d’estil ja establerts. Com que no ens devem a cap tipus d’estil, explorem totes les possibilitats estilístiques que creiem que poden afegir-se a la nostra instrumentació. Al final, les melodies van eixint, i Dasousa hi posa la màgia.

–Què és el que més vos ha sorprés d’aquesta aventura de La Fúmiga?

–Moltes coses. De primeres, en el pla personal, ser capaços de fer tot el que hem fet. Però, sobretot, l’acollida de la gent i veure que la nostra música i el nostre missatge aglutina totes les generacions. Mares i pares que escolten La Fúmiga per les seues filles i fills, i viceversa. A cada vegada que estem amb gent d’instituts, col·legis i les feretes d’infantil ens tornen una estima que és la millor recompensa.

–Per què decidíreu iniciar aquest projecte musical?

–Al principi tan sols preteníem oferir un projecte alternatiu a l’oci de la nostra ciutat, Alzira. Vam unir centenars de persones en sales del nostre poble i féiem festivals autogestionats. Al final, se’ns en va anar un poc de les mans…

–Sou un grup amb una quantitat elevada d’integrants; com és la vostra coordinació?

–I cada vegada impliquem més gent en el projecte! Sempre hem treballat d’una manera un poc caòtica: les fotos finals dels concerts són un gran reflex d’aquest meravellós caos en què vivim. Però és cert que els anys ens han donat els recursos per a dividir-nos les tasques i donar-nos suport mutu. També ajuda tindre un road manager com l’Arnau, que ens du a tots molt rectes.

–Per què decidiu apostar per portar la xaranga als escenaris?

–Això ho portem des de xicotets. Quan ens apuntàrem a música amb huit anys crec que cap de nosaltres somiava a tocar en grans orquestres ni ser solistes internacionals, sinó saber tocar quatre notes per poder tocar en una xaranga i gaudir com feien altres músics més majors. Alguns de nosaltres som directors de banda, professors de conservatori o mestres de música en primària, però unir-nos per tocar al carrer sempre ha format i forma part de la nostra vida.

–Com vos veieu dins d’uns anys en La Fúmiga?

–Les expectatives mai han estat altes, ni amb el primer dels temes ni amb l’últim àlbum. Tractem d’anar partit a partit, que és el que ens ha funcionat. Sols esperem continuar gaudint d’açò molt de temps.

–No podem acabar aquesta entrevista sense saber què significa La Fúmiga per a vosaltres…

–Un projecte de vida en el qual hem implicat familiars, amics i moltíssima gent que formen aquesta família. Som molts components en el grup, però tots som amics i hem aprés a estimar-nos amb els nostres defectes. El reforç positiu que trobem entre tots nosaltres és el carbó que fa anar aquest tren que, de moment, no té una destinació marcada.

 

Entrevista publicada al número de desembre 459.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top