La revista degana en valencià

La funció simbòlica de la immigració

Fantasmes reals

Al voltant de 30 persones esperàvem en la sala d’urgències de l’Hospital General. Després de diverses hores, la impaciència s’apodera de tots nosaltres i comencen els comentaris: «Açò passa per la quantitat d’immigrants», «Han copat els serveis que hem pagat nosaltres». «S’aprofiten de la facilitat d’accés». Cada vegada són més els indignats que hi assenteixen. Amb una certa gosadia, pregunte: «Qui de vosaltres és immigrant?». No hi havia cap immigrant en la sala, però, no obstant això, tenien una presència real, personatges absents que tenen el poder real del fantasma. La condició d’immigrant deixa de ser una qualitat per a convertir-se en un atribut que se’ls assigna des de fora, un estigma negatiu que impedeix reconéixer que el que allí estava succeint tenia a veure amb els retalls sanitaris, amb la reducció del personal, amb la limitació horària de les consultes. Exerceixen una funció simbòlica tan pròxima que hom els atribueix els mals del país, des dels desajustos en sanitat fins als fracassos educatius, des de la desocupació fins a la crisi de l’Estat de Benestar. I tan lluny que actuen sense ser visibles… En realitat, immigrant és una construcció simbòlica per a fer suportable en aquest cas l’agressió política al sistema de salut.

La doble absència

Aquests fantasmes són persones reals de carn i ossos, que viatgen amb les seues identitats i expectatives; però, succeeix que en anomenar-los immigrants en van perdre el nom per a convertir-se en una categoria abstracta: subsaharians, sirians, bolivians. S’informa en els telenotícies que han arribat quaranta subsaharians a les costes d’Espanya, que setanta sirians van morir asfixiats en un tràiler o que cinc-cents mil jóvens espanyols van emigrar a Europa; s’oculta que Samir és el pare de sis fills, o que Muhammad ha sigut condemnat a mort per les seues creences o que María i Pedro van abandonar les seues ciutats expulsats per la crisi actual; no sols en perden el nom, sinó que arriben en allaus que desborden la capacitat d’acollida de la Unió Europea. S’aconsegueix d’aquesta manera que la situació no faça mal, ja que la realitat abstracta deixa interpel·lar a aquells que van causar els processos migratoris, bé per raons econòmiques i/o polítiques, bé perquè van destruir els seus modes d’organització social que van originar els gran èxodes a Llatinoamèrica, l’Àfrica o l’Orient Mitjà. El desbordament d’Europa no ve per les persones migrants, sinó per un projecte fallat que està interessat més a ser un Mercat comú de productes i mercaderies que a convertir-se en una organització de persones i ciutadans. Europa s’ha construït com un estrat geològic format per moviments migratoris que intercanvien i comuniquen entre ells. Hi van arribar els romans, els fenicis, els celtes i els àrabs, i s’hi quedaren; van arribar els pensionistes nòrdics i es van quedar en les costes mediterrànies, i quan arriben els últims la benvinguda resulta una tasca exigent. Una de les poques lliçons de la història que pareixen tindre validesa universal, però, és que cap mur protegeix permanentment si no aconsegueix establir alguna mena de pacte amb ells. Com profetitzava un jove davant de la muralla de Melilla: «Si vosaltres alceu murs, nosaltres construirem túnels». En comptes de reconéixer davant de les poblacions que no s’està disposat a construir políticament la Unió Europea, es parla de la major crisi provocada per la immigració, que compleix la funció simbòlica de marcar el que està dins i el que està fora, els nostres i els que no ho són; necessitem aquesta crisi migratòria per a construir la identitat enfront d’un enemic comú i justificar l’aparició de nou de les fronteres i filats. Per molt que s’hi encaboten aquestes persones, sempre pertanyen a un altre lloc, viuen la doble absència, cosa que succeeix tant als que vénen de fora com als jóvens que emigren a altres països europeus: sempre pertanyen a un altre lloc. Encara que superen la prova de valenciania que exigia absurdament la llei valenciana, encara que sàpia qui és Rajoy com exigeix la llei de l’Estat, els necessitarem com a immigrants i no com a ciutadans, estaran sempre necessitats de justificar contínuament la seua existència. Aquesta funció simbòlica és més forta que les previsions de l’ONU, segons la qual Europa necessitarà uns 150 milions d’immigrants en els pròxims 25 anys per tal de garantir la seua supervivència econòmica, compensar l’envelliment de la població i la baixa natalitat.

Quan es deixa de ser immigrant?

Un dia vaig preguntar als meus alumnes en una classe de postgrau què entenien per immigrant. El més viu de la classe va contestar ràpidament: «els que vénen de fora». Per fer-los veure que no era suficient el lloc de procedència, els demaní que es posaren dempeus aquells que no vivien en el lloc on van nàixer. Va resultar que tres quartes parts no vivien on havien nascut. Concloem que tots venim d’algun lloc, els qui vénen de molt prop arriben amb bicicleta, els qui estan relativament prop es traslladen amb metro o autobús, i els qui estan lluny viatgen amb tren, i algun alumne d’un altre país es va traslladar al principi de curs en avió. Si tots venim d’algun lloc, la distància física no és suficient per a atribuir la condició d’immigrant; necessita no tindre els documents que l’Estat requereix per a concedir la ciutadania. Quan reduïm una persona a ser immigrant, és l’Estat qui pensa per nosaltres. Abans de saber si té o no la documentació és, simplement, un home o una dona, un veí o una veïna, Pep o Margarida. Pel poder que concedim a l’Estat, algú passa a ser immigrant. I aqueix poder de l’Estat és tan eficaç que, una vegada constituït algú en immigrant, ho serà a perpetuïtat, ja que sempre portarà l’estigma i mai perdrà la seua condició d’immigrant. A tot estirar aconseguirà ser anomenat «immigrant de segona o tercera generació». La qüestió no és quan s’és immigrant, sinó quan es deixa de ser-ho. Són personatges la funció dels quals és passar-se el temps donant explicacions sobre la seua conducta, la seua presència, el seu menjar, els seus costums; mai no podran ser reconeguts simples ciutadans. Els filantrops reforçaran l’estigma en exposar-los en fires de la diversitat, en concursos d’àpats, en partits de futbol entre emigrats.

La identitat del crèdit

Junt amb el poder de l’Estat, és decisiva la posició socioeconòmica. Segons les fonts oficials, s’espera enguany l’arribada de més de 50 milions de turistes. Diuen que és el millor símptoma de la recuperació econòmica; se’ls espera i tenen totes les atencions; i si no hi arriben, entrarem en recessió. Països que reben anualment entre 30 a 40 milions de turistes se senten desbordats davant de la presència de 20.000 immigrants indocumentats. Els turistes són una benedicció per al país; els immigrants, al contrari, ens invadeixen en allaus. Els dos són estrangers, vénen de fora, però uns són esperats perquè tenen recursos econòmics i els altres no han estat invitats llevat que siguen futbolistes, cantants o dirigents de la Ford. Mentre els turistes, funcionaris internacionals o personal d’alt standing poden comprar la costa del Mediterrani, els immigrants no podran llogar ni un pis. I si arriben a la City londinenca seran considerats culpables de viure i quedaran penalitzats els qui els lloguen una vivenda. Els primers responen a les nostres expectatives i a la planificació macroeconòmica; els immigrants, per contra, responen a una crisi o a un error i, en conseqüència, cal mantindre’ls sota vigilància. Mentre els turistes són dels nostres, ja que porten targeta de crèdit, els immigrants es defineixen sempre per les seues carències, quan realment el que succeeix és el terror que tenim els qui vivim bé davant de qualsevol amenaça que puga posar-nos al nivell dels qui sempre viuen malament.

La ciutat caníbal

Fa dos anys, en plena crisi econòmica, als Poblats Marítims aparegueren uns adhesius en què es llegia «Se necesita asistente domiciliaria; abstenerse inmigrante» Probablement, qui ho escrivia, a pesar d’estar necessitat d’ajuda, es considerava amb el poder suficient per a determinar el destí dels altres i, en un acte de canibalisme, era capaç de concedir i de negar l’existència, no quant a les qualitats o a les competències, sinó pel fet de ser immigrant. Amb aquest acte no sols reconeixia l’estructura social dels qui estan dalt i baix, sinó que en crear la figura de qui està fora del sistema social arriba a creure que encara hi ha algú que està pitjor; són innecessaris aquells l’aportació dels quals, per a més inri, és cabdal per a la ciutat. Se sap que la ciutat és un sistema orgànic basat en l’intercanvi i la cooperació entre els seus habitants, de manera que si un dia tots els immigrants se n’anaren les nostres ciutats no existirien, o deixarien de funcionar. L’exclusió de l’immigrant no sols ajuda a construir l’estructura social establint el dins i el fora, el dalt i el baix, sinó que ajuda a conservar-ho en atribuir els desajustaments del sistema a persones que poden ser eliminades. La desocupació ja no és el resultat d’un sistema econòmic que expulsa i mata, ni d’un sistema polític incapaç d’universalitzar els béns socials, sinó que són els nouvinguts els qui han provocat la desocupació. És probable que aquest mecanisme caníbal mai acabe de satisfer les seues ganes i prompte se superen a si mateixos escrivint «Abstenerse negros, cojos, ateos, xarnegos o maquetos».

Ximo Garcia-Roca. Doctor en Sociologia

Article publicat al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar