La Generalitat Valenciana en la seua història

09/02/2021

Peu d’imatge: Els sis diputats (en el centre) i altres oficials de la Generalitat. Sala Nova o de Corts del Palau de la Generalitat (1591-1592)

La Generalitat, la institució que durant l’època foral acabaria ostentant la més alta representació política del Regne de València i el nom de la qual, recuperat el 1982 en l’Estatut d’Autonomia, designa avui al conjunt de les institucions de l’autogovern valencià, compta amb una llarga història de més de sis-cents anys. El 22 de març de 1418, en la darrera sessió de les corts celebrades aquell any, reunides en el convent de Predicadors de la ciutat de València, es van aprovar els furs que regulaven les funcions, la composició i la forma d’elecció dels membres de la nova institució. De la importància que se li va voler donar a aquesta, ja des del principi, en són una bona mostra els noms dels seus primers diputats: el bisbe de València, Hug de Llupià; el mestre de l’orde de Montesa, Romeu de Corbera; el duc de Gandia, Alfons d’Aragó; el cavaller Lluís Carbonell; el ciutadà de València Bernat Joan, i el veí d’Alzira Bernat Costejà. És a dir, els personatges políticament més rellevants en el Regne de València en les primeres dècades del segle XV. Els sis diputats, dos per cada estament –l’eclesiàstic, el nobiliari i el reial o de les ciutats–, exercirien el seu mandat durant tres anys, al terme dels quals serien substituïts per altres tres. Als càrrecs polítics s’afegirien d’altres de caràcter tècnic i administratiu que acabarien de configurar l’organigrama de la nova institució, la qual erigiria unes dècades més tard, al cor mateix de la ciutat de València, l’esplèndid edifici del Palau de la Generalitat, el símbol més emblemàtic del poder polític valencià, recuperat avui com a seu de la Presidència del Consell.

En realitat, i com les seues homòlogues catalana i aragonesa, la Generalitat valenciana havia nascut molt abans, com a comissió o diputació permanent de les Corts, però sense estructura formal reconeguda ni caràcter estable. Ja des de la primera meitat del segle XIV, es van crear comissions delegades que prosseguien i finalitzaven els treballs de les Corts una vegada dissoltes aquestes, generalment la recaptació dels donatius o subsidis aprovats en les sessions parlamentàries. Però el naixement de la Generalitat –o, millor, de la Diputació del General, terme aquest últim que designava la comunitat política del regne i que apareix documentat per primera vegada el 1330– no respon només a una necessitat administrativa o financera, sinó també a una gran potencialitat política. Enfront del rei, hi havia el regne, i aquest estava representat políticament per les Corts, és a dir, pels representants dels tres braços o estaments en què es dividia la societat medieval. Però les Corts no es reunien quan volien, sinó quan les convocava el monarca, i aquest només les convocava quan no tenia més remei: quan necessitava diners, generalment per a fer front a una campanya militar. Sabia que la contrapartida serien concessions polítiques, en especial un major control de l’acció de govern, ja que els síndics de les Corts denunciarien els greuges i contrafurs comesos pels oficials reials i també aprofitarien per guanyar una major participació política. El context decisiu va ser la llarga Guerra amb Castella, que ocupa pràcticament tot el tercer quart del segle XIV. El rei, Pere el Cerimoniós, que s’havia mostrat autoritari durant la primera fase del seu regnat, desesperat per trobar finançament per a fer front a la invasió castellana, que per dues vegades arribà davant les portes de la ciutat de València, acceptà que els impostos votats per a reunir la suma del subsidi fossen recaptats i administrats per les mateixes Corts, a través d’una comissió delegada o diputació permanent, i no pels oficials reials.

S’obre així un important capítol en la història no sols fiscal i financera, sinó sobretot política del Regne de València i, en general, de la Corona d’Aragó, que els acosta més a la via del parlamentarisme i el constitucionalisme pròpia d’Anglaterra, Borgonya i els Països Baixos i altres regions europees, que no a la més monàrquica i autoritària, que abocaria en l’absolutisme, seguida per França i Castella. I així, mentre a aquests dos països seria el monarca i la hisenda reial, és a dir, el poder central, qui s’encarregaria de la recaptació i la gestió dels impostos, amb tot el que això representa –i bé que ho sabem els valencians del segle XXI–, en el Regne de València, com en la resta de la Corona d’Aragó, qui se n’encarregava era la Generalitat i la hisenda del regne.

La Generalitat, doncs, començà els seus primers passos als anys seixanta del Tres-cents (corts generals de 1362-63), quan es va fer necessari un important esforç econòmic per a fer front a l’enorme volum de la despesa militar. Però no va ser fins al 1418, amb Alfons el Magnànim, quan la nova institució es va consolidar plenament i començà a funcionar amb regularitat. La Generalitat, anomenada inicialment Diputació del General, era, efectivament, una diputació, una comissió permanent de les Corts, que representava el conjunt –el «General»– dels habitants del Regne de València. Aquesta funció de representació política del regne queda molt ben expressada en una declaració de 1409 en què es diu: «E, com lo ofici de la Diputació representàs tot lo regne». Per oligàrquiques que fossen –i això no ho hem de perdre de vista: es tracta d’una societat feudal, estamental, no d’una societat moderna i democràtica–, les Corts i en particular la seua diputació permanent, la Generalitat, representaven la societat política del regne, i n’eren ben conscients. Eren la veu del regne, la veu que vehiculava les queixes i les demandes dels valencians davant el monarca.

En els temps moderns, la Generalitat hagué de compartir la representació del regne amb una altra institució, els Estaments. I és que la Generalitat havia estat progressivament neutralitzada i desactivada per la monarquia, que mediatitzava l’elecció dels síndics de les ciutats i exercia també un fort control sobre els altres, de manera que els braços o estaments de les Corts decidiren elegir els seus propis representants directes per tal de deslliurar-se de la tutela reial i defensar millor els seus interessos i els del regne. Per la seua part, el monarca atiava la competència entre ambdues institucions per tal de debilitar la representació política dels valencians i, sobretot, la seua contestació a les polítiques reials, com es posaria en relleu amb mesures tan lesives per als interessos valencians com l’expulsió dels moriscos el 1609, que comportà l’expulsió de la tercera part de la població del país o, abans, la introducció de la Inquisició, durament contestada per les institucions regnícoles, i que tingué efectes devastadors sobre la societat i la cultura valencianes.

La Generalitat, com la resta de les institucions del Regne de València, va ser abolida en 1707, després de la derrota valenciana en la Guerra de Successió, pel decret de Nova Planta, que substituïa l’antic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes, amb una visió més centralista i absolutista de l’Estat i del poder de la monarquia. Quan dic derrota valenciana i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser col·lectiva –«Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança»–, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren a la presó. Amb tot, la Generalitat no desaparegué del tot de l’imaginari dels valencians, que, d’altra banda, tenien en el magnífic edifici del palau de la plaça de Manises un testimoni permanent de la seua antiga esplendor. En els segles XIX i XX, les institucions forals, junt amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer, d’evocació nostàlgica per part dels poetes i erudits del Romanticisme i la Renaixença, de Vicent Boix a Teodor Llorente, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme. De la Declaració Valencianista de 1918 a la Segona República, les aspiracions valencianistes anaren concretant-se en l’assoliment d’un Estatut d’Autonomia, en l’estela del que havien obtingut ja Catalunya, Euskadi i Galícia, i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, durant la transició democràtica, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques «Llibertat i Amnistia» la de «i Estatut d’Autonomia». Això i les grans mobilitzacions populars que hi donaren suport, com la manifestació massiva del 9 d’Octubre de 1977, conduiren finalment a l’Estatut de 1982, que recuperava, amb continguts polítics moderns i democràtics, més que no l’antiga institució foral, el seu nom i caràcter simbòlic, amb el qual es designa des d’aleshores el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià.