Tens 0 productes a la teua cistella
31/10/2019
El Llibre de memòries de la ciutat de València, redactat des de la corporació municipal i que inclou notícies des del segle xiv fins al xvii, amb una funció clarament recordatòria, tot i que sovint les notícies que hi podem trobar no són aquelles que esperaríem ara nosaltres, és una de les fonts coetànies a la Germania que ens ha conservat dades sobre aquell període en què una part del poble valencià es va revoltar contra les poders establerts –contra una part, almenys– amb l’esperança utòpica d’establir un sistema de govern més representatiu i inspirat en bona mesura per les doctrines que cent anys abans havia plasmat sobre el paper el franciscà gironí Francesc Eiximenis i que el mateix Consell municipal s’havia encarregat de fer copiar i conservar en un llibre –El regiment de la cosa pública– que era d’accés públic a la casa de la ciutat, en forma de liber incatenatus i va ser imprés a finals del xv.
Aquelles idees –i una conjuntura idònia enmig d’una crisi i un canvi dinàstic– van propiciar, a la fi, el que es coneix com Guerra de les Germanies, que s’emmarcaria clarament en allò que podríem denominar els enfrontaments entre els diferents estaments socials, a les acaballes de l’Edat Mitjana i començaments de l’Edat Moderna, i tot just quan la Corona d’Aragó es submergia de ple en una situació sociopolítica totalment nova: passava a formar part de la monarquia hispànica –ara, ja, amb un sol monarca que ocupava el tron de Castella, el d’Aragó i el de Navarra– i, a més, quan aquell mateix rei seria coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1520), amb tot el que això comportava. D’altra banda, el monarca hispànic Carles I –l’emperador Carles V– afegia a aquells dominis tota l’herència paterna (Flandes, la Borgonya i molts més senyorius…), sense oblidar els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, que eren de la Corona d’Aragó. I a tot allò calia sumar les noves terres de les Índies Occidentals, que eren immenses i, en bona part, desconegudes. Al si d’aquell imperi universal que es configurava en aquelles dècades i que era quasi inabastable, els valencians s’engrescaven en una guerra civil de coloració social –la burgesia emergent reclamava més poder, davant la noblesa caduca– i, de tant en tant, amb implicacions de caire religiós, perquè els agermanats batejaren els musulmans que ajudaven els senyors territorials i acabaren creant el problema dels moriscos, que no es resoldria fins al 1609…
L’episodi bèl·lic implicà l’aixecament d’una part de la burgesia i dels menestrals de la ciutat de València i d’altres nuclis urbans contra la noblesa. Tant els uns com els altres, però, no anaven contra el sistema monàrquic ni contra el rei, sinó que, en realitat, cercaven solucions polítiques diferents. Cap al final de la revolta, el clima apocalíptic del període propicià l’aparició del Rei Encobert, un personatge que, en teoria, venia a alliberar els agermanats i el món sencer. El líder es feia passar per un net del rei Ferran el Catòlic, i va ser qui va prendre el relleu de la direcció de la Germania, quan Peris fou ajusticiat el 1522. Però el conflicte, des d’aquell moment, començà l’inici de la seua fi: va ser reprimit pel poder de l’emperador, el qual acabà enviant la seua àvia política, Germana de Foix –viuda de Ferran el Catòlic i, per tant, reina de la Corona d’Aragó– per aplicar la justícia imperial en les terres valencianes. I aquella senyora ho va fer amb duresa i tenaçment.
Francesc Joan, membre de l’oligarquia ciutadana valenciana i un dels autors del Llibre de memòries ja esmentat, fou un dels cronistes que ens ha deixat el relat d’aquells anys. Va ser representant, en diverses ocasions, del braç militar, i precisament en aquell període bèl·lic, de manera que el seu relat és de primera mà i clarament antiagermanat, com ho són, d’altra banda, tots els testimonis escrits que ens han arribat: des de Rafael Martí de Viciana fins a Jeroni Sòria. Francesc Joan (possiblement natural de Xàtiva i oncle d’Honorat Joan, que esdevindria bisbe d’Osma i preceptor de Felip I de València, II de Castella) comença el seu relat amb l’avalot de la Seu contra un home acusat de sodomia i, tot i no ser massa extens, presenta l’interés de donar la llista dels cavallers que participaren en la guerra.
Més enllà del fet de la seua posició ideològica, la bona veritat és que l’episodi de la revolta de la Seu és la part més sucosa, i també els dos primers anys de la guerra, de la qual ens va informant Francesc Joan, tot i que la seua dedicació a la recol·lecció de notícies relacionades amb la revolta sembla decaure a partir del 1522. Ara bé, si hagués continuat el to del començament del relat, segurament estaríem parlant d’una gran crònica sobre el període agermanat, com es pot veure en el següent fragment:
«[En lo mes] de juliol, dit any, començà a haver-hi [morts en la present] ciutat, per la qual rahó los cavallers y mercaders y molt poble se n’anà de la ciutat, per causa de la pestilencia (…) E seguí’s que un dia, predicant en la Seu –pense que era diumenge– mestre Castanyolí, frare de prehicadors, y dix que per los pecats dels hòmens nostre senyor Déu ynvia pestilències, guerres y fam, y que a ses orelles era arribat un pecat molt infandíssim, y que ell havia dat avís als officials, y vehya que no u castigaven, per hon Déu se tenia per molt offés, perquè ell sabia que certes persones usaven lo pecat de sodomia; y essent avisats los officials, no·ls castigaven. Per hon lo poble se posà a murmurar y lo justícia criminal, qui era Geroni Ferragut, o son regent, se informà del dit frare, y pres-ne tres o quatre persones y otorgaren-li ésser veritat y cremaren-los. Y en lo forn de l’Estudi General, que està en lo carrer de la Nau, estava un forner, que·s deya […], tenint-se per culpable, posà’s en poder de l’official de la esgleya per a què·l jutgàs. E lo que regia de official, per absència de miser Soler, official de l’archabisbe, viu que de sa voluntat se era posat y era vingut a la esgleya, dix sa sentència, que pagàs alguna cosa als còfrens del senyor archabisbe y fes certes devocions, y absolgué’l, vist que no tenia qui l’acusàs. Lo dumenge aprés de ser dada la sentència, sermonant en la Seu, no sé si era lo mateix mestre Castanyolí o altre predicador, dix que, ¡com no havia de estar yrat Déu contra esta ciutat, que a un home tan públic peccador no haguesen dat mort y cremat! Y pense que encara estava en la presó del bisbe, per no haver pagat la pena o composició, per hon lo poble s’avalotà, dient: «Cremeu l’ome!» y «Dau-1o’ns!» Y avalotaren-se los chichs, que diguesen lo mateix. Y trobant-se en la Seu mosén Thomàs Vives de Canemàs, jurat en lo any present, ixqué defora ab mosén Guillem Ramon Cathalà y asosegaren lo poble y·l reposaren; y tothom ana a dinar-se. Y lo mateix dia, aprés de haver dinat, vingueren multitud de chichs ab una bandera blanca, dient: «Dau-nos lo puto, que·l volem cremar! Si no, darem foch al palau del Bisbe!» Lo official, vent lo gran avalot, per lo pont que pasa del palau a la Seu, feu pasar lo dit flaquer a la sagrestia o al campanar. E, avisats los chichs, volent entrar en la Seu, los capellans tancaren les portes de la Seu. Llavors los chichs anaren per bigues y volgueren bursar les portes, y durant dit avalot s’i mesclaren alguns vellacos y gent barbuda, per hon lo avalot anà creixent. Y al dit avalot fon forzat venir lo subrrogat de governador, que era lo comanador Gallach, y jurats; y fon forçat aprés de ser exit lo Corpus de Sen Thomàs y Sent Esteve –y pens que ixqué Sent Salvador cridant «Misericòrdia!»; que no combatessen la Seu, que Déu se’n tendria per molt offés y yrat, del gran peccat com era lo combatiment de la Seu. Vist que de cada hora la gent crexia, de la Horta, y la nit venia y los officials no eren part per a desfer dit avalot, tingueren per menys mal dar-los lo dit flaquer y aquell cremasen. Y de fet, lo pres lo poble y lo portaren al cremador, ab una espasa davant, y en lo Tozal li donaren un crucifici y vingueren dos frares de Sent Francés y anaren ab ell fins fon offegat y mort. Per rahó del qual avalot, mosén Lluís Cabanyelles, governador de la present ciutat y regne, fon forzat venir a la ciutat per pendre informacions del cas, com era pasat. (…) Llavors lo poble, vist que lo governador se posava a pendre informacions del cas, recelant que fossen castigats per lo combatiment de la Seu, tenint sos ànimos mals y ab pijors pensaments, ab motiu que la ciutat estava en gran perill, per ésser fora los cavallers y la gent honrrada, que los moros del regne, ab los de la mar no·s llegassen y no fesen en la ciutat algun gran mal, llavors los peraires, los velluters y texidors, que són los tres majors officis de la ciutat, ajustaren-se y adhehenaren-se y de allí vingué que los peraires, lo dia de sent Miquel, y los velluters lo endemà, dia de sent Geroni, feren alarde per la ciutat, ab ses banderes de guerra y atambors y pífanos; y aprés los sabaters, dia de sent Francés, que és a quatre de octubre. Y de allí avant tots los officis feren capitans y alfèriz y atambors, y tots feren mostra ab motiu que es feya en servey del rey y per guardar la ciutat y per fortificar la justícia contra cavallers. Y ells no volien veure tampoch justícia, com lo diable lloch sagrat. (…) Llavors inventaren los Tretze, que fosen los conservadors de la Germania…»
D’aquesta profusió de dades i amb tants detalls, Francesc Joan passà a finir el daltabaix amb una nota ben lacònica: «En lo mes de giner de l’any 1525 la senyora reyna dona Germana, loctinent general en la present ciutat y regne de València, feu pendre molts que foren enculpats per la Germania, y feu fer sentència de alguns y altres soltà. Y entre els altres, feu esquarterar tres o quatre notaris».
Les Germanies varen generar unes quantes cròniques i commogueren la ciutat de València i el regne sencer. Un dels autors del Llibre de memòries de la ciutat, Francesc Joan, ens en deixà un testimoni interessantíssim que cal recordar.
Article publicat al quadern del número de setembre 451.
