La gran rellevància del turisme

El turisme com a activitat econòmica i fenomen social, anomenada indústria de la felicitat, té en la destinació un territori multifuncional, que presenta un major o menor grau d’especialització turística i és objecte de transformació. Això m’obri la porta a aquesta col·laboració, que pretén abordar la gran rellevància recent del turisme en el territori valencià, tant des de la perspectiva socioeconòmica com espacial en conformar-se en un sector estratègic, amb una aportació que supera el 15 % del total del PIB regional en 2019 i 2022.

Tot i la funcionalitat turística que ha adquirit part del territori valencià, no podem oblidar que, des dels inicis del turisme massiu als anys seixanta del segle passat, el desenvolupament del turisme valencià ha estat orfe d’un instrument efectiu de planificació turística des d’un vessant territorial, és a dir, imbricat en l’ordenació del territori, prevalent així el component econòmic sobre el social o ambiental. Això entronca en la idiosincràsia valenciana de l’economia, on el model de sol i platja preval i s’ha vist tradicionalment afavorit, com ha succeït al llarg del període expansiu de 1997-2008, per una intensa programació de sòl, majoritàriament sobre l’espai litoral i prelitoral, destinat més al component residencial que no a generar dinàmiques de producte turístic, emparades en la sostenibilitat, implicant el seu desenvolupament una excessiva pressió en els recursos turístics. També, per la creació de singulars equipaments per a l’oci i la recreació, aprofitant sovint la ciutat de València i el seu entorn, o destinacions consolidades del litoral on es generen estructures urbanes diverses; i la implantació d’infraestructures per a acostar els mercats a l’espai receptor intensificant la mobilitat. A més, el període de crisi (2009-2015) creiem que va ser una oportunitat no aprofitada per a repensar, entre totes les parts interessades, el futur del model turístic valencià. Per aquest motiu, l’expressió espacial del turisme valencià ha estat subjecta a les determinacions emanades del planejament urbà.

Cal esperar a l’elaboració del Llibre Blanc de Turisme de la Comunitat Valenciana (Agència Valenciana del Turisme, 2017), que respon a un pas ferm de marcar l’estratègia turística valenciana fins al 2030. Fou una eina del tot necessària, ja que hem de retrocedir fins a 1990 per a trobar el seu antecessor, amb un caràcter participatiu i integrador.

Al Llibre Blanc li va donar cobertura l’actual Llei 15/2018, de 7 de juny, de Turisme, Oci i Hospitalitat de la Comunitat Valenciana, que fixa, entre els compromisos de l’actual política turística valenciana, la sostenibilitat, l’hospitalitat, la seguretat i garantia, la vertebració territorial, el respecte entre els drets de turistes i residents, la igualtat o l’accessibilitat universal a través del turisme, entre altres.

En alguns d’ells s’ha avançat, com és el compromís de l’hospitalitat a través del Codi Ètic del Turisme Valencià, que proposa que tots els agents turístics i institucionals i de la societat civil fomenten un model turístic sostenible i responsable, basat en la corresponsabilitat. També en la transició cap a un turisme sostenible, responsable i intel·ligent. En aquest sentit, l’estratègia turística valenciana ha sigut pionera a través de l’Invat.tur a desenvolupar des de 2014 el projecte Destinacions Turístiques Intel·ligents de la Comunitat Valenciana (DTI-CV), articulat sobre els eixos de la governança, la tecnologia, la innovació, la sostenibilitat i l’accessibilitat. Representa, sens dubte, un avanç en una planificació i gestió més eficients de la destinació, però representa un repte tecnològic, econòmic i de recursos humans, sobretot en les destinacions turístiques situades en l’espai rural, on caldria desenvolupar estructures més supramunicipals.

D’altra banda, l’actual Llei de Turisme reprèn amb encert la planificació territorial de l’activitat turística a través del Pla d’Espais Turístics, malgrat que encara no ha estat elaborat. Aquest instrument hauria de tenir la qualificació de Pla d’Acció Territorial de caràcter sectorial, per la importància de l’activitat turística en la idiosincràsia valenciana i per la seua expressió espacial en el territori, i coordinar-se amb el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral de la Comunitat Valenciana (PATIVEL), aprovat en 2018, però declarat nul en 2021 per sentència del TSJCV per ser contrari a dret, però anul·lada en 2022 pel Tribunal Suprem. És un instrument de gran transcendència ja que reconfigura el model turístic valencià arrelat en l’espai litoral i vinculat al residencialisme, atès que persegueix la conservació activa de l’espai litoral. Cal matisar la seua disposició transitòria, que suposa que caduquen aquells Programes d’Actuació Integrada (PAI) aprovats pels ajuntaments, però que en els darrers cinc anys no han iniciat les obres d’urbanització. Això es traduiria en la desclassificació de 5,4 milions de metres quadrats de sòl urbanitzable que passen a no urbanitzable protegit, des de Torreblanca fins a Oriola. El detall que acabem d’expressar es justifica en el fet que ens trobem en un moment de transició en múltiples aspectes, i els espais creats pel turisme han de focalitzar l’esforç a cohesionar les estructures urbanes heretades, més que a comprometre nou sòl, per a generar un escenari diferenciat, sostenible, resilient i segur. Per això, l’oportunitat que representaria tot plegat per al sistema turístic valencià la imbricació d’aquests instruments de planificació territorial i turística.

Des de la pròpia destinació, a escala local, l’actual normativa possibilita, amb encert, que les destinacions valencianes puguen elaborar un pla d’ordenació dels recursos turístics. També plans d’intervenció en àmbits turístics per a delimitar zones saturades en les quals es podrien limitar les noves places i redistribuir la pressió turística, sobretot en destinacions urbanes i destinacions consolidades del litoral. No obstant això, es desconeix la seua aplicació efectiva sobre el territori. Però, sens dubte, l’eina de més repercussió s’enquadra en el municipi turístic. És un avanç, en comparació amb la llei de 1998, d’aquesta figura, regulada a través de l’estatut del municipi turístic, en què s’integren els compromisos en matèria de planificació, de protecció dels recursos turístics, sostenibilitat, governança, intel·ligència i qualitat en la prestació de serveis.

Amb tot això, no hi ha dubte que en aquests darrers anys s’ha anat endavant en el desenvolupament d’una política turística més d’acord amb la vocació del territori, amb el suport de les parts implicades. Tot plegat, s’ha enfortit el cos normatiu i instrumental en poc temps i que, de fet, obliga el territori a assimilar-lo, però amb uns recursos humans limitats, sobretot en els espais rurals, a diferència del litoral o l’espai urbà.

No només s’ha anat endavant en la part normativa, sinó també en la imbricació de les parts interessades a través d’iniciatives com el programa Creaturisme, que impulsa la diferenciació de l’oferta turística valenciana i el desenvolupament de productes turístics capaços de generar experiències. No obstant això, és més preocupant la situació del turisme en els espais naturals protegits, i de manera particular en matèria de gestió d’aquesta activitat, perquè cap parc natural es troba adherit a la Carta Europea del Turisme Sostenible; i del producte de turisme de salut en balnearis, un producte pioner de l’activitat turística en l’espai rural valencià i amb capacitat dinamitzadora pel seu caràcter desestacionalitzador, pel tancament d’establiments emblemàtics com el balneari de Xulilla als Serrans o el de Benassal a l’Alt Maestrat.

Creiem que la base del turisme valencià és ferma, i per a això s’ha treballat de manera àrdua, amb visió territorial i amb un gran esforç des de la part pública i privada. Cal aprofitar-ho per a seguir endavant en la integració del territori en l’activitat turística, d’acord amb els actuals valors i estils de vida de la nostra societat. En aquest sentit, el visitant tendeix cada cop més a co-crear en la destinació i co-participar de la destinació, la qual cosa ha de revertir a generar un retorn econòmic i social en el territori que ha utilitzat, i no a vehicular-lo cap al component estrictament econòmic que genera en el sector privat. En definitiva, l’activitat turística pot contribuir en la destinació i donar continuïtat a la funcionalitat adquirida.