La Hispanitat ací, enllà i enlloc

Un any més estem davant del 12 d’octubre, que se celebra a Espanya, com el Dia de la Hispanidad. Anys enrere fou el Dia de la Raça (res a veure amb la capra hispanica, que és una raça de cabra). A Espanya també caben altres celebracions: a Colon, a la madre patria, a Isabel la catòlica, a la Guàrdia Civil, a la Virgen de Guadalupe, que és la Reina de la Hispanidad i patrona d’Extremadura. Una altra Mare de Déu, la del Pilar, també té a veure amb el dia 12-O, perquè és la Patrona de la Hispanitat i patrona d’Aragó. Tenir dues mares de Déu amb les mateixes responsabilitats territorials, encara que amb distintes denominacions, no ha estat mai motiu de confrontació i les dues han tingut una expansió similar; potser que la de Guadalupe major, perquè aviat es convertí en patrona de Mèxic; la Pilarica ha estat més discreta. Entre uns motius i altres el 12-0 és un dia assenyalat al calendari.

Per a disgust dels hispanòfils, la major part de les excolònies espanyoles han convertit la commemoració de la Hispanitat en tot just el contrari del que pretenen, perquè a Amèrica és el dia de la reivindicació dels pobles indígenes, i els noms que han posat a la data són inequívocs: Dia de las Naciones Pluriculturales; de los Pueblos Originarios; de la Resistencia Indígena, Negra y Popular; Pan-American Day; de la Desconolización; de la Diversidad Étnica y Cultural; fins i tot a Cuba celebren la declaració de la Guerra de independència contra España. Com a dia de la Hispanidad a seques, a més d’Espanya, sols se celebra a Guatemala i Panamà. I un altre detall, de Colon sols se’n recorden als Estats Units, on celebren el Columbus Day, amb la gran desfilada de disfresses per la 5a avinguda de Nova York i a Chicago aprofiten el dia continuant la disputa entre hispanòfils i italianòfils per la nacionalitat de l’Almirall (que també és possible que fos mallorquí i xueta, cosa que dissimulava per por a la Inquisició). Com a dia festiu i no laboral sols es contempla, a més d’Espanya, a tres repúbliques sud-americanes, la més important Colòmbia, i a altres tres de Centreamèrica. O siga que, tant de bombo i platerets, res de res.

Pel que fa a la festa espanyola hi ha diverses activitats oficials: una desfilada militar, que presideix el rei i tota la família, amb grans capitans i generals de totes les graduacions amb faixes, passamaneria, medalles, premis i bufes de pato; moltes misses per tot arreu, amb guàrdies civils de tricorns; piscolabis i banquets, amb invitats de gorra. Els únics que ho fan bé, sense grans despeses, són els aragonesos, perquè és la festa de la seua Patrona i li ballen joticas a Saragossa i a la major part dels pobles, però jo crec que la seua festa hauria d’anar a banda i no s’hauria de polititzar i aquesta reflexió la faig en nom de la meua família materna (Racó d’Ademús), molt devots de la Pilarica.

Tothom no estem d’acord en celebrar l’arribada de Colon a Amèrica; ni en la conquesta d’aquell enorme continent a càrrec d’alguns estats europeus, entre els quals Castella, que sols cercaven l’or i convertir-se en imperis; ni en l’explotació i el genocidi dels indígenes, la destrucció de llurs cultures, llengües i religions i el sotmetiment als conqueridors, que eren els nous amos. Com Amèrica passà de ser un món de nacions independents, a un nou món de colònies dominades pels europeus, és natural que enllà tampoc estiga tothom d’acord amb fer festa. I també és natural que els qui no estem d’acord amb l’actuació europea en Amèrica, tampoc ho estem amb la repetició colonialista en Àfrica, Àsia i Oceania, inspirada en la mateixa ambició territorial i econòmica, que, per cert, ara compta amb un altre imperi parant el cabàs, la Xina.

Pel que respecta als qui no érem súbdits de Castella, sinó de la confederació catalanoaragonesa, cal dir que fórem exclosos de participar en les conquestes americanes, que es reservà Isabel la catòlica per a engrandir la seua Corona, malgrat que el primer viatge de Colon no el pagaren els castellans sinó un jueu valencià, Lluís de Santàngel. El comportament exclusivista i separatista de la reina de Castella comptava amb el consentiment del seu marit, el sinagües Ferran, també catòlic. Lògicament, també fórem exclosos de l’explotació dels indígenes vençuts i millor així, perquè tampoc teníem el costum de rapinyar-li res a ningú, ni fer canviar de llengua, ni de religió a la força, cosa que sabem els qui sabem història i no ens hem deixat enganyar mai pels fantasmaes d’una imaginària unión d’España, ni d’un imperio espanyol, que sempre han estat somnis feixistes i fracassats. Tot al contrari, la nostra història és una prova fefaent de respecte als indígenes i als diferents, com feu Jaume I amb els musulmans i jueus del regne de València, que quedaren sota la seua empara. També era propi de la nostra visió política, la confederació entre els pobles. Malgrat tot, també tenim coses vergonyoses a porgar, concretament el negoci d’alguns importants «patricis» de Barcelona i València, que es dedicaren a transportar els negres que esclavistes despietats raptaven de l’interior d’Àfrica i duien a la costa, des d’on els nostres «comerciants» els duien als mercats d’esclaus d’Amèrica. Amb aquest criminal comerç, els nostres operadors nàutics feren fortunes, amb les quals encara el dia d’avui, formen part de les elits de les altes societats, catalana i valenciana.

Respecte de la nostra visió confederal o manera de governar-se els nostres països (Catalunya, Aragó, València, Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i Neopàtria…), hem de recordar la història del pacte entre el rei d’Aragó Ramir II i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l’any 1137. Aquell pacte fou una ocasió perfecta perquè els catalans hagueren actuat com era habitual en l’època, anorreant el més fort al més feble i Aragó aleshores era més feble. El rei aragonés deixava en mans del comte català el govern d’Aragó i el català, d’acord amb les condicions pactades, governà Aragó respectant els seus furs i la llengua com a protector de la filla del rei, Peronella, amb la qual es casà i tingué descendència, lliurant-se Aragó de les intencions castellanes d’apoderar-se’n. Encara més, perquè en el pacte s’estipulava que si moria la princesa abans de casar-se, el comte podria fer-ho amb altra dona, heretant el regne el fill que tingueren, o siga que l’aragonès signà un xec en blanc a favor dels catalans, tanta era la por que tenien als castellans i la confiança amb els catalans. El comte respectà escrupolosament el pacte, que devem considerar el primer pacte confederal del món, segons el qual cada nació conservava la seua independència, amb els seus furs i llengua i sols quedaven units per la figura del monarca. A partir d’allò Jaume I i els seus successors formaren i mantingueren diversos regnes per tot el Mediterrani, de forma confederada. I aquest sistema és el que funcionà els segles següents entre la confederació catalanoaragonesa i la corona de Castella, encara que aquests no l’entengueren mai i intentaren subvertir-lo, fins que ho aconseguiren recolzant els francesos en la guerra de Successió (segle XVIII). Els Borbons entronitzats suspengueren les nostres independències, «por el justo derecho de conquista» (Felip V). Ignore si el senyor Lamban sap res de tot açò.

Tornant a Amèrica, ¿a què es dedicaren els conquistadors i la monarquia castellana que en tragué els beneficis? Repetim-ho: a endur-se tot l’or que els fou possible rapinyar, carregant els vaixells, defensant-los dels atacs pirates anglesos i fent arribar els botins al port de Sevilla. També ensenyaren a la força els indis sotmesos a resar al nou Déu, a parlar castellà, tapar-se les vergonyes i sotmetre’s a la nova administració, tot a costa de perdre els seus déus, les seues llengües, la seua cultura i costums i les seues administracions i governs. Amb tot plegat, n’hi hagué per a tots i tothom feu fortuna, a destacar la dels reis de Castella, la dels nous grans capitans castellans, la del nou alt clero i la dels conquistadors, que per això anaren tan lluny i s’hi jugaren la vida. Els perjudicats van ser els indígenes, que perderen la independència i retrocediren tot el que havien fet i avançat al llarg de la història; i entre els natius s’estengueren malalties europees, encara desconegudes en el nou món (tuberculosi, venèries, etc.), que provocaren un gran nombre de mortaldats. Entre unes coses i les altres, molts indígenes supervivents s’arruïnaren i els més llepaculs, foren premiats. I així anà la història al llarg dels anys colonials. En l’avenir del temps, Castella formà el seu imperi d’exòtiques colònies, que en el segle XIX es rebel·laren i guanyaren les respectives grans batalles d’independència, mentre Castella s’arruïnà greument, malversant l’or americà. Malgrat tot, ells entossudits, encara creuen que són la madre pàtria, a la qual cosa els indígenes no corresponen amb el mateix fervor. Bé, ara diuen que aquelles repúbliques són germanes. De tota manera, filles, germanes o cosines, la pregunta que ens podem fer és si al Ministeri d’Exteriors espanyol tenen idea del que estem dient.

Jo sempre he pensat que al Ministeri desconeixen el que pensen en aquelles repúbliques sobre tot açò, o ho saben i dissimulen. ¿Saben també el que diuen els historiadors americans, que és exactament el contrari del que expliquen els espanyols? Al Ministeri pot ser que tampoc coneguen les lletres dels himnes nacionals de cadascuna d’aquelles repúbliques, perquè molts d’ells proclamen la llibertat i reneguen d’Espanya amb paraules i amenaces inequívoques. ¿O sí que ho saben i també dissimulen? Per exemple, al Perú canten:

«Nuestros brazos, hasta hoy desarmados,
estén siempre cebando el cañón,
que algún día las playas de Iberia
sentirán de su estruendo el terror»

La pregunta que hem de fer-nos és si els xiquets i xiquetes, i els adults, si els iberoamericans en general senten el suposat amor filial a l’Espanya que els arruïnà, com els expliquen els mestres. S’entén que no i per això allí el 12 d’octubre no és cap festa grossa i sols és una festa administrativa en uns pocs països que no desperta gaire interés en la població, o encara és més significatiu que en lloc de fer festa pel descubrimiento, la facen pels indígenes i la transformen en un dia reivindicatiu. Una aguda jove equatoriana m’ha suggerit que l’administració espanyola podria, en lloc de presumir de madre pàtria, fer més fàcil als immigrants iberoamericans l’obtenció dels papers administratius, quan decideixen venir-se’n cap ací i diu que «si els ho haguérem posat tan difícil als espanyols quan vingueren a estafar-nos, se n’haurien tornat amb les mans buides o encara estarien fent cua».

En història, generalment tots els relats van a favor dels guanyadors. Vae victis ‘ai, dels vençuts’, digué el cap gal Brennus, que havia assetjat i vençut Roma l’any 390 aC. La frase s’utilitza encara per a fer notar la impotència del vençut davant del vencedor, en les negociacions. Per això es deia que la història l’escriuen els vencedors. Ara, però, la cosa ha canviat i ja hi ha historiadors indígenes o indigenistes, ensenyant, investigant i publicant en aquelles universitats, de manera que han invertit el clixè. Passa el mateix amb la premsa i les televisions que informen segons els interessos dels governs o dels partits als quals serveixen, i informen i publiquen articles a favor dels conquistats i en contra dels conquistadors. El que hem de fer els lectors de llibres d’història o de premsa, o espectadors de televisió, és assegurar-nos amb quin bàndol està compromés cada mitjà i cada autor…