La histèria de segon de batxillerat i la selectivitat

17/07/2019

Fa anys –m’ho han contat–, a la universitat arribaven aquells fills i filles de les famílies que podien pagar els estudis i les despeses necessàries per a cursar aquests estudis superiors. És clar que arribar a estudiar medicina, advocacia o qualsevol altra carrera no estava limitat a una nota mitjana del teu batxillerat i la prova de la selectivitat (o com es denomine ara, EBAU). Avui en dia, afortunadament, les limitacions econòmiques d’una família no són definitives perquè el fill o la filla puga arribar a la universitat, però tampoc no ens enganyem: ho tenen molt més fàcil les famílies amb recursos econòmics per a poder pagar les despeses i que no treballe –o que ho intente– mentre cursa els estudis superiors.

UNA MICA D’HISTÒRIA
Qualsevol estudiant, després d’arribar als instituts, inicia l’ESO. Aconsegueix el graduat si aprova quart. I fins ací sembla que tot va bé. Sempre es produeix una selecció natural de l’alumnat: algunes persones abandonen, es perden pel camí i no arriben a quart. Ara, alguns poden passar a la formació professional bàsica o, directament, intentar aprovar la prova d’accés per poder optar a la formació professional de grau mitjà. Fins a quart d’ESO, la vida sembla relativament tranquil·la.

El pas al batxillerat és un grau superior: l’ensenyament és no obligatori, l’has escollit, i està dividit  el primer i el segon. Com a alumna de batxillerat, recorde perfectament que el canvi entre primer i segon va ser com una mena de terratrèmol d’intensitat màxima. El primer dia que t’asseus a la cadira de segon de batxillerat, s’inicia la presentació del professorat i tots i totes et repeteixen la mateixa cançoneta: esteu en segon de batxillerat i al final teniu la prova d’accés que marcarà el vostre camí acadèmic, el vostre futur. Per tant, ja t’avisen serà un any molt difícil i exigent. Però aquest mateix professorat sembla que no sap que hi ha altres assignatures, que la seua no és la més important del món, que són bastant incapaços de coordinar-se entre ells i elles, que semblen més professors universitaris –no sé si una mica frustrats per no ser-ho–… Fins i tot és habitual que dominen molt l’assignatura, però no tenen massa coneixements de pedagogia, de com ensenyar-la. Fins ací la radiografia. Ara, les preguntes.

A mena de resum, no seria massa estrany recordar que el segon de batxillerat ha estat el curs més complicat, personalment i acadèmica, de moltes de les persones que han acabat la carrera. La quantitat de tensió amb què obliguen a viure l’alumnat; la major o menor habilitat del conjunt del professorat de demanar, i demanar sempre, amb l’excusa perfecta que ens espera la selectivitat; l’edat habitual de l’alumnat de segon de batxiller (17-18 anys), amb un còctel personal inversemblant propi d’eixa edat; les pròpies histèries de l’alumnat que vol estudiar la carrera de…, i li fan falta no sé quants punts de mitjana. Sembla tot com una carrera de fons, una ultramarató de nou mesos que obliga més d’una persona a tirar la tovallola.

Una de les preguntes que ens hem fet totes les persones que hem passat per aquests «segons de batxillerat» és si realment el conjunt del professorat no podria orientar la seua tasca d’una altra manera. Cert és que sempre hi ha professorat més sensible o menys, però sembla com si els agradara impartir classes en segon i així estar tot el dia amb l’espasa de Dàmocles assenyalant la més mínima errada o falta de treball per a descarregar sobre la consciència de l’alumnat la seua irresponsabilitat. Sembla com si la prova de la selectivitat atorgara una mena de carta blanca per a fer treballar i treballar, per a exigir i exigir més i més, en una carrera boja cap a l’abisme de la saturació dels joves estudiants. I el nivell d’exigència entre els dos cursos de batxiller és tan gran!!! I molt més encara si es compara amb tercer i quart de l’ESO…

Les famílies són l’altra part patidora d’aquesta situació una mica inhumana. Veure un fill o una filla com perd pes, com està cada vegada més histèric, més alterat, més esgotat…, resulta molt difícil d’assimilar a les famílies. Sempre hi ha una pregunta que es repeteix: per què ara tanta exigència, per què ara tot, i abans… Si preguntàrem a les famílies també recolliríem una gran collita d’incomprensions, perquè no entenen per què el seu fill o filla ha de viure aquest segon de batxillerat tan convuls.

PERÒ, FA FALTA…?
Perquè, clar, quan tu ja has aprovat totes les assignatures de segon, se t’obri un nou repte que no és altre sinó superar la prova de la selectivitat, perquè el teu futur –o allò que tu creus i vols que siga el teu futur– depén de la mitjana entre les notes de l’institut i la prova de selectivitat. És que jo vull estudiar, m’agradaria estudiar…, i per a entrar a València fa falta un 14. I torna a retroalimentar-se la histèria del camí cap a la prova final que em permetrà, o no, cursar els estudis que jo desitge.

La primera pregunta que em faig és si és just el procés per a permetre l’accés o fer fora un estudiant de la universitat i facultat elegida. Si és just i si, realment, permet que la selecció siga la correcta. ¿No saber dos problemes de matemàtiques, o no tindre sort en un examen determinat de castellà, és un element suficient per a negar-te estudiar el que tu vols?

Cal també preguntar-se si és just que una família amb pocs recursos econòmics i amb les idees clares sobre el valor dels ensenyaments superiors, ha d’acceptar que el seu fill o filla no puga estudiar allò que vol perquè com que no ha entrat a València, posem per cas, no té els diners necessaris perquè el seu fill puga estudiar en una altra capital, en una altra universitat. I el tall són, poden ser, unes dècimes que determinen els estudis –o no– d’una personeta il·lusionada a ser… I si tens diners ja saps que a la universitat privada sols s’exigeix aprovar 2n de batxillerat i l’EBAU, però ni es considera la nota. Amb diners, torrons.

INSTITUTS PÚBLICS, CONCERTATS I PRIVATS
Jo vaig estudiar el meu batxillerat en un institut públic. I ho tornaria a fer. Però la pregunta que sempre m’he fet és si en un centre concertat o privat el nivell d’exigència i de pressió és el mateix. I, més encara, fins a quin punt les notes de les assignatures poden estar, o no, una miqueta unflades, sempre en tendència natural cap al 10. Perquè, en definitiva, per a fer la mitjana, un institut públic, un concertat i un privat, el que fa és traure la mitjana. ¿No és una forma, també, d’assegurar que l’alumnat podrà cursar la carrera elegida? Al final, la prova de la selectivitat, si s’aprova, aporta un percentatge molt important (43 % expedient i 57 % de la prova) de la nota definitiva. Podem, per tant, obrir el debat i analitzar les dades dels centres públics i els altres. De segur que ens sorprendrien les capacitats d’alguns.

UNA MATEIXA PROVA DE SELECTIVITAT…
Clar, si jo vull estudiar medicina, posem per cas, ¿tindré les mateixes oportunitats si he fet el batxillerat a Pamplona, Segovia o València? Perquè la prova de selectivitat és diferent segons les comunitats autònomes. Eixe examen de matemàtiques que és molt difícil, el de València, no és el mateix que el de Conca. Per tant, a mi no em permet arribar a entrar a la facultat i igual sí a un alumne de Conca. ¿Cal, per tant, unificar una prova única de selectivitat per a tot l’Estat?

FUTUR
A parer meu, el primer que cal és dissenyar, redissenyar el model de batxillerat: no podem continuar amb eixe estrés, amb eixa tensió permanent. No podem condemnar milers de persones a la histèria permanent al llarg de nou mesos: no aporta més que nervis i fallides. No podem permetre que més generacions recorden el seu curs de segon de batxillerat com el més horribilis de tota la seua formació, inclosa tota la carrera.

A més, hem d’analitzar si el procés actual serveix per a permetre l’accés als diferents estudis a les persones més idònies, tot i tindre una nota súper elevada, la més elevada de totes. ¿Això ens garanteix que val per a estudiar medicina?

Sé que tots els canvis són difícils, no sé si més traumàtics, però cal fer alguna cosa. No podem continuar posant barreres numèriques a les il·lusions dels joves de 17 i 18 anys. I caldrà també reflexionar sobre el paper que té el conjunt del professorat que imparteix segon de batxillerat, perquè, el que sí que tinc molt clar, és que així no anem per bon camí. El millor de tot que és gaudir aprenent, el repte, la superació, s’ha perdut un poc en el procés… Cal tornar a jugar i gaudir.

 

Article publicat al número de juny 449