La història al servei del nacionalisme

«Qui controla el present controla el passat, i qui controla el passat controlarà el futur». Aquesta citació d’Orwell sintetitza, com un aforisme, la funció que el nacionalisme espanyol –com tants d’altres– ha reservat a la història. La difusió de la idea de la nació necessita una narració del passat capaç d’integrar la diversitat real –territorial, històrica, lingüística i social– en una comunitat cohesionada, en aquest cas centrada en la creació de una unitat forjada al voltant de Castella. La Historia General de España de Modesto Lafuente, a mitjan segle XIX, va representar, des d’una perspectiva liberal, una primera visió del passat espanyol que feia de la «Reconquista» una empresa d’alliberament nacional i de progrés, seguida per la construcció del Imperi hispànic com a aportació espanyola a la història mundial. No era la única visió del passat d’Espanya. Des de la dreta catòlica i el tradicionalisme, intel·lectuals com Marcelino Menéndez Pelayo o Francisco Javier Simonet situaven el naixement de la nació en la monarquia visigoda, quan es va unificar políticament tota la Península i es va imposar el catolicisme com a única religió. La Reconquista seria la reconstrucció de la unitat política i religiosa perduda a causa de la invasió musulmana. Sota l’hegemonia de Castella, hereva de la legitimitat de la monarquia visigoda, es duria a una gran empresa que acabaria en 1492 amb la conquesta de Granada, el darrer estat musulmà de la Península. El Descobriment d’Amèrica aquell mateix any, que donaria lloc a un Imperi catòlic universal, era la prova del destí que la Providència havia reservat a la nació espanyola.

Les diferències entre la historiografia liberal i la reaccionària no poden menystenir-se, però encara menys les coincidències: Espanya havia estat feta per Castella, en un procés pràcticament predeterminat que no admetia altres possibilitats de construcció nacional en el espai ibèric. I en aquest procés la conquesta dels territoris musulmans i, posteriorment, d’Amèrica es veia per tothom com la culminació de la construcció nacional d’Espanya i de la seua emergència com a potència mundial. El franquisme, a partir d’aquests elements interpretatius, insistint en la dimensió religiosa, elaboraria i difondria la versió nacionalcatòlica de la història espanyola. Els mites i abusos del passat arribarien tan lluny que aquesta visió seria qüestionada pels nous corrents historiogràfics dels anys seixanta i setanta. Amb l’inici de la Transició, el descrèdit del franquisme arrossegaria les seues manipulacions del passat, però la crítica de la història nacionalista espanyola, elaborada pels historiadors acadèmics progressistes, no arribaria difondre’s en el conjunt de la societat. Una gran part de la població va continuar a les velles idees inculcades per l’escola i els mitjans de comunicació. A l’igual que existia un «franquisme sociològic», es perpetuava un espanyolisme històric que no era patrimoni només de la dreta o dels sectors despolititzats. La commemoració acrítica del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica en 1992, va demostrar que l’esquerra oficial continuava fent ús de una narració del passat que relegitimava la idea dominant de la nació espanyola. El problema era que també en el món acadèmic, malgrat tots els avanços de la recerca, continuava latent una interpretació de la història d’Espanya que prolongava les idees nacionalistes que es remuntaven al segle XIX.

En la darrera dècada del segle XX, coincidint amb el centenari del Desastre del 98 i l’accés al govern de l’Estat de la dreta postfranquista, el nacionalisme espanyol va començar a manifestar-se de manera més desacomplexada i desafiant. Els seus think tanks acadèmics i mediàtics esbombaren la idea que durant la Transició hi havia hagut una manipulació del passat –marxista o comunista, en deien– que havia afeblit el patriotisme i, per tant, havia afavorit políticament l’esquerra. I el pitjor era que s’havia permès que el nacionalisme –el dels altres: catalans i bascos– s’hagués inculcat en les escoles a través de l’ensenyament d’una historia antiespanyola i, per tant, falsejada. Calia tornar a les velles certeses de sempre, a la història amb continguts patriòtics, que tenia tota una galeria d’herois i de fets gloriosos, des de la conversió de Recared a la batalla de Covadonga i la conquista de Granada, recuperant la grandesa de l’Imperi i l’evangelització d’Amèrica, el progrés que va suposar el centralisme borbònic o la justificació de l’aixecament militar com una resposta necessària davant la deriva revolucionària i totalitària de la Segona República.

A l’inici, durant el primer govern de José María Aznar, la dreta es va voler presentar com una proposta liberal, distanciada de radicalismes d’un o d’altre signe, sobretot pel que feia a la historiografia de la Guerra Civil i del franquisme. Es tractava de reivindicar, de manera interessada, la «tercera Espanya», la d’una moderada burgesia liberal, que tindria al mateix Azaña com a representant. Sota l’etiqueta de «patriotisme constitucional» es promovia un nacionalisme espanyol aparentment més modern que el de la dictadura, però que insistia sobretot a impugnar com a manipulacions històriques les visions alternatives que s’havien elaborat des de la perifèria basca i catalana. Sense descartar alguns usos qüestionables del passat, en general la recerca vinculada a l’esquerra crítica i al nacionalisme basc i català oferia una interpretació més rigorosa de la història peninsular que la promoguda pel nacionalisme espanyol, fos el de sempre o el renovat. Ara bé, hi havia una base social conservadora –i no sols conservadora– que sentia amenaçada la seua identitat nacional espanyola pels canvis democràtics de l’Estat autonòmic. Aquests sectors no podien adherir-se a la tradicional història nacionalcatòlica, però buscaven en els historiadors una confirmació científica de la seua concepció de la nació espanyola, que continuava sent d’arrel castellana i refractària al pluralisme nacional. Aquesta demanda social, atiada pels mitjans de comunicació i el màrqueting editorial, explica que una obra com la Breve historia de España de Fernando García de Cortázar i José Manuel González Vesga, esdevingués un veritable best-seller.

Ara bé, el nacionalisme espanyol es va fer més agressiu en el context del segon govern d’Aznar, ja amb majoria absoluta, que va coincidir amb l’ascens dels neocons a nivell internacional i la croada contra el terrorisme islàmic arran dels atemptats de l’11 de Setembre. Qualsevol visió del passat que qüestionés la visió complaent del capitalisme –o de l’«economia de mercat»–, la les deficiències de la democràcia liberal o els estralls del colonialisme era desacreditada com a totalitària o alineada amb el terrorisme. En el cas de la història d’Espanya que fonamentava el nacionalisme espanyol, hi havia tres moments especialment significatius que es veien afectats per aquesta onada reaccionària. D’entrada, la valoració de la política reformista de la Segona República, de les causes i responsabilitats de l’esclat de la Guerra Civil i de la interpretació del franquisme. Però també d’èpoques més llunyanes com la Reconquesta medieval o la creació de l’Imperi espanyol a l’època moderna.

En el cas de la història més recent, autors com Pío Moa –un antic ultraesquerrà penedit sense cap formació acadèmica– recuperaven les visions manipulades de la historiografia franquista amb una gran audiència afavorida pel poder mediàtic espanyol. La Segona República, segons aquesta interpretació maliciosa, hauria estat una mena d’estat fallit, on els comunistes preparaven una revolució que hauria convertit Espanya en una nova versió de lʼURSS de Stalin. És més: aquests autors afirmen que la responsabilitat de la Guerra Civil va ser de l’esquerra i el catalanisme, ja que de fet hauria començat en 1934 amb la revolta d’Astúries i la proclamació de l’Estat català. L’aixecament militar de 1936 no hauria estat més que una acció de legítima defensa nacional, de caràcter preventiu, per a evitar que Espanya hagués caigut en mans del totalitarisme comunista. Els crims dels revoltats i de la posterior repressió franquista es minimitzen i la figura del mateix Franco és elevada a la categoria del gran estadista, per haver evitat l’entrada en la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, haver-se alineat amb Occident durant la Guerra Freda. El franquisme es presenta així, a partir d’aleshores, com un règim autoritari –no una dictadura– que evolucionà afavorint el progrés econòmic i preparant la seua mateixa reforma, que donaria lloc a la democràcia havent estalviat les amenaces totalitàries. Les arrels reaccionàries de la dictadura, l’aliança amb el nazifeixisme i la brutalitat de la repressió, massiva en la postguerra i més selectiva però igualment implacable durant els anys del desenvolupisme, queden negades o banalitzades. El franquisme, com va dir un ministre hereu del règim, va ser així una època de «extraordinaria placidez».

Sobre la nostàlgia de l’Imperi en el nacionalisme espanyol, només cal veure quin és el dia nacional de l’Espanya constitucional. El més lògic hauria estat el dia de la proclamació de la Constitució del 78 o, en termes més històrics, el de la Constitució de Cadis, origen del primer Estat espanyol contemporani. En mode més èpic, hi havia el 2 de Maig, inici de l’anomenada Guerra d’Independència contra la dominació napoleònica, però va quedar rebaixat a festa autonòmica de la Comunidad de Madrid. En l’Espanya constitucional la festa nacional ha continuat sent la del nacionalisme del segle XIX: la Festa de la Raça, dita ara de la Hispanitat. El 12 d’octubre, però, no és sols la data del Descobriment d’Amèrica, que assenyala el naixement de l’Imperi espanyol. És també la festa de la Verge del Pilar, advocació associada a la cristianització d’Espanya i elevada a patrona de la Guàrdia Civil i capitana general de l’Exèrcit Espanyol. D’aquesta manera, una data que condensa l’Imperi, el catolicisme i la força militar s’ha perpetuat com a festa nacional de l’autodenominat “patriotisme constitucional” espanyol. Tot i l’adhesió de l’esquerra oficial a la idea d’Hispanitat, la dreta no n’ha tingut prou. Davant les denúncies anticolonials i indigenistes, s’ha tornat a reivindicar la missió civilitzadora d’Espanya a Amèrica. Les visions crítiques serien una obsessió malaltissa d’uns mals espanyols, víctimes d’una mena de fòbia a la pròpia identitat històrica. De fet, amb el títol d’Imperiofobia y la leyenda negra, una filòloga com María Elvira Roca Barea va confegir un altre supervendes que torna a les velles certeses nacionals: els estralls de la conquista i la colonització només haurien existit en la llegenda negra difosa per les potències rivals d’Espanya. No hi ha res de què demanar perdó.

Entre els referents històrics del nacionalisme espanyol més entossudits està, sens dubte, el de «la Reconquista». És cert que durant l’edat mitjana va existir el concepte de restauració del cristianisme en la Península i que els reis castellanolleonesos pretenien justificar la seua hegemonia com a hereus de l’antiga monarquia visigoda, però la idea de la Reconquesta com una empresa d’alliberament nacional respecte a uns invasors estrangers data del segle XIX. Fou elaborada de manera calcada de la Guerra d’Independència contra els francesos, i difosa sobretot a partir de la Historia General de España de Modesto Lafuente. Recentment, arran dels discurs neoconservadors sobre el «xoc de civilitzacions», s’ha redimensionat la seua significació: la lluita contra  Islam ja no seria només l’origen de la nació espanyola sinó que tindria un abast universal, com a manifestació precoç de la defensa d’Occident respecte a l’integrisme islàmic. En aquest sentit, seria també una mostra del destí universal d’Espanya, que es confirmaria en la seua continuació: la construcció de l’Imperi hispànic. En realitat, «la Reconquista» sí que s’inseria en la història mundial, però com una de les expressions de l’expansió occidental –militar i territorial– que prefigurava el futur colonialisme europeu. Ara bé, la influència de la visió tradicional de «la Reconquista» –i la pervivència mateixa del terme en la historiografia—  continua latent, de manera més o  menys cautelosa, en els medis acadèmics. Tanmateix, en la seua dimensió islamòfoba, el mite de «la Reconquista» ha estat utilitzat obertament per l’extrema dreta espanyola i també per l’europea: «Recônquete!» és el nom del conegut partit xenòfob francès. En definitiva, el que podríem dir-ne mites fundadors de la nació espanyola, elaborats com a ideari nacional durant la segona meitat del segle XIX, continuen vigents. En part són un discurs subjacent en una part del món acadèmic i, sobretot, continuen ben actius i difonent-se, ara a través de les xarxes, en la societat espanyola que busca una legitimació de les seues creences i actituds nacionalistes.

Revista número 497. Desembre 2023.