La identitat

Actualment, gairebé ens preguntem qui som realment, que és allò que ens fa ser nosaltres i ens caracteritza. Per a mi, aquesta incògnita, encara per resoldre, recau plenament en la identitat individual i col·lectiva que a poc a poc junt amb el context social, polític i econòmic, la cultura, les tradicions, la llengua, la família, els amics i els desconeguts, ens ha portat a ser qui som hui. Però, que és realment la identitat? És perdurable i estàtica o canvia i és volàtil? Sempre som els mateixos o les mateixes o ens mimetitzem i transformem amb el contacte amb altres cultures i societats?

Malgrat tot, som conscients que la identitat forma part de tot ésser humà. Alguns autors especialitzats inclòs dirien que forma part de la nostra essència, sent, per tant, indispensable per a conéixer-nos individualment. Però, al seu torn, suposa diferents problemes, és a dir: si considerem la identitat com a la nostra essència construïda a partir del nostre entorn amb el qual convivim diàriament, una interpel·lació a aquesta pot dur-nos a un conflicte, tant personal com col·lectiu.

És fàcilment observable en l’àmbit personal, quan la nostra suposada essència difereix d’allò que hem aprés, com les creences familiars, les tradicions arcaiques o les restes d’una cultura hegemònica i heteropatriarcal que ens rodegen i tenim assumides. En aquestes situacions, quan perdem el sentit de la nostra essència o dubtem de la nostra identitat, entrem en un conflicte intern personal, que ens porta a preguntar-nos qui som o si realment tenim un lloc al nostre context i a la nostra quotidianitat. Al seu torn, aquest mateix dubte es du a terme quan ens trobem amb altres cultures, religions o societats que fins al moment desconeixíem. Per exemple, quan deixem enrere la terra que ens ha vist créixer i coneguem d’altra totalment estrangera, amb altres paisatges, gent i costums. Encara que també pot passar en el contacte de dues o més cultures a un mateix context o país, on una d’aquestes predomina i no existeix una convivència sinó una coexistència.

Si ens fixem en aquest últim exemple, és quan comencen les competicions. Competicions que pretenen, en la majoria dels casos, sobreposar una cultura sobre l’altra, minimitzant així la identitat dels altres, i per tant tot allò que la compon. Aleshores, com podem construir o reforçar la nostra identitat sense rebutjar o llevar importància a la dels altres? Una proposta d’acció enfront de aquesta premissa, podria ser, des d’una humil opinió, reforçar l’educació a partir de l’ètica de la cura i el reconeixement, sense posar en dubte la diversitat de l’altre. Així com, trobar una unió entre les diferències, sense necessàriament abandonar la nostra essència individual. Acceptar les diferències amb les altres cultures, no vol dir estar d’acord amb tot o justificar, com malauradament tendim a pensar. Sinó, més bé, vol dir donar un espai a l’aprenentatge, a l’intercanvi i al reconeixement mutu. Aplegant d’aquesta manera a una igualtat un poc més propera i real, on tothom se sent partícip, respectat i valorat en qualsevol context. Portant-nos al mateix temps a reconéixer-nos a nosaltres mateixa a partir del contacte amb els altres, coneixent-nos un poc més, com a individu i com a col·lectiu.