Tens 0 productes a la teua cistella
La identitat teològica del protestantisme te la seva arrel en la identitat teològica del cristianisme. És cert que la Reforma de Luter va marcar un tret diferencial sobretot en la capacitat de transmissió fent-lo senzill i pedagògic, tenint com a única guia la Bíblia. No és fàcil resumir una identitat teològica en un article, però intentaré ser el més pedagògica i succinta possible com a bona pastora protestant. Espero fer entenedora la lectura.
La base: la Paraula, la Bíblia
Si hi ha un detall que ha distingit el poble protestant/evangèlic és, precisament, la Bíblia. La Bíblia és el llibre en què Déu s’ha revelat a l’home; per això, continua sent el text bàsic dels cristians i, en especial, dels protestants, ja que és la Paraula de Déu feta accessible a l’home, com a guia i base. Per a la vida és l’única norma de fe i conducta.
Cal comprendre que no es tracta d’un llibre caigut del cel, sinó d’una col·lecció autoritzada de llibres que han estat escrits al llarg de mil anys de diferència per persones diverses, en contextos distints i estils diferents. Precisament, la paraula Bíblia, que ve del grec, significa ‘els llibres’, i la seva formació ha estat lenta.
Els protestants/evangèlics creiem que la Bíblia és Paraula inspirada per Déu que obra en l’ésser humà a través de l’Esperit. Dins de les diferents denominacions protestants/evangèliques hi ha matisos diferents a l’hora d’entendre la inspiració de la Bíblia. Podem divergir en el significat de la inspiració, si Déu va inspirar els autors o directament les paraules, però allò que és fonamental per a totes les denominacions és el fet de relacionar tots els aspectes de la fe amb el testimoni bíblic. Justament, el concepte que va imprimir Luter és el que ens continua unint a tots els protestants: Sola Scriptura, la Paraula i només la Paraula és la que ens fa conèixer, entendre i executar el propòsit de Déu per a la nostra vida. És per això que una de les pràctiques transversals en qualsevol de les esglésies protestants és i continuarà sent l’estudi de la Paraula.
La convicció: la fe en Déu. El Déu en qui creiem. Quan diem que creiem en alguna cosa estem dient, en realitat, que creiem que aquella cosa existeix. No intentem explicar-ne l’existència. Senzillament en parlem, des de la convicció que hi és, i això és la fe.
Precisament per això, la Bíblia no intenta en cap moment explicar l’existència de Déu, la dóna per suposada. Perquè alguna cosa existeixi s’ha de poder anomenar, encara que no la vegis, com el vent o l’aire, però si els sents, els experimentes. Així és el Déu en què creiem: no el podem representar, ni definir, perquè és infinit, però sí que el sentim i l’experimentem i l’anomenem. Els noms de Déu utilitzats a la Bíblia són derivats d’accions, de la manera com Déu es manifesta, però hi ha una expressió: «Jo sóc el qui sóc» (Ex 3:14), ja sigui en present, futur o passat, que dóna el nom de Déu, Jehovà. Això és el que significa aquesta paraula jueva, ‘Jo sóc el qui sóc’, l’únic nom que no és derivat d’una acció, sinó de l’essència de Déu.
El Déu tres en U. Es fa imprescindible començar afirmant que el Déu personal en qui creiem és Pare, Fill i Esperit Sant. Aquí topem amb una de les veritats més desconcertants i difícils d’entendre del cristianisme: el concepte de la Trinitat.
El Déu Pare: quan parlem del Pare, pensem en el Totpoderós creador del cel i de la terra i, de fet, així mateix està escrit en el Credo dels Apòstols. Què significa, exactament, aquest concepte de Pare Totpoderós i creador? És evident que és la primera persona de la Trinitat la que ha creat el món i tot l’univers i cadascun de nosaltres, però el concepte de Pare no va relacionat amb la creació com un concepte universal, sinó que va relacionat amb el Fill Unigènit i amb aquells que volen ser fills seus. En el Nou Testament es repeteix molt el fet que el Pare estima el Fill, i a través de la gràcia estima els homes. Aquest concepte de relació Pare-Fill, Pare-fills, és el que marca la gran diferència de la imatge de Déu, ja que el Déu Pare és el Déu que ha decidit estimar i relacionar-se amb si mateix però també amb les persones que ell ha creat.
El Déu Fill: quan anomenem Jesús, que literalment significa ‘Déu salva’, estem anomenant la segona persona de la Trinitat que és la que ha fet possible la salvació de l’home, la salvació del seu pecat i, per tant, la possibilitat de restablir la relació amb Déu. El Fill és el que fa personal i possible la relació entre Déu i els homes, relació que s’havia trencat després mateix de la creació.
El Déu Esperit Sant: l’Esperit Sant és la tercera persona de la Trinitat i, possiblement, la menys visible però la més sentida. Ha estat present des de la creació del món, i el mateix Jesús va dir abans d’anar-se’n que no ens deixaria sols, sinó que ens enviaria el Defensor, el Consolador. Quan una persona es penedeix dels seus pecats davant del Déu Pare i accepta l’obra del Crist en la Creu, és l’Esperit Sant qui ve a fer part de la seva vida i el guia. És la presència activa de Déu en la vida dels homes.
El motor: la gràcia de Déu capaç de transformar la vida de les persones
Curiosament, el concepte de la gràcia de Déu és el que distingeix el cristianisme de tota altra religió, ja que ningú mai no s’ha atrevit a dir una cosa tan contrasentit. I és que la gràcia de Déu ve a dir: «no hi ha res que puguis fer perquè Déu t’estimi i accepti com ets, però és que no hi ha res que puguis fer o hagis fet perquè Déu deixi d’estimar-te» (Rm 5:20-21). En definitiva, per la gràcia Déu estima cada persona, perquè així ho vol, no té res a veure amb el comportament de la persona, tots som mereixedors de la gràcia de Déu, siguis qui siguis, i només cal acceptar-la. No és el que l’home pot fer, sinó el que Déu ha fet!
Aquest concepte de la gràcia és el que va colpir Luter fa 500 anys i és el que continua colpint cada persona que es confessa seguidor de Jesús, acceptant la seva obra salvífica en la creu. Aquest és el primer gran contrasentit de la gràcia de Déu, Jehovà, el que era, és i serà, l’Etern, ha decidit crear la humanitat lliure i independent, i mantenir-hi una relació paternofilial, això sí, amb aquells que voluntàriament l’accepten.
Déu crea l’home, crea el gènere humà i el més important és que cada individu té la capacitat per relacionar-se amb si mateix, amb els altres, amb l’entorn i amb Déu. És realment interessant que en el nostre món només l’home és capaç de viure aquestes relacions, a imatge de Déu, i també és capaç de trencar-les amb molta facilitat. Això és la conseqüència del pecat.
La paraula pecat (hamartia) significa literalment ‘errada, no aconseguir un objectiu’. L’home que havia estat creat per relacionar-se amb Déu, decideix no aconseguir aquest objectiu i dóna l’esquena a Déu. L’home és lliure per escollir com vol viure la seva vida, com vol relacionar-se amb si mateix, amb els altres, el seu entorn i amb Déu.
Quan parlem de pecat no estem parlant de diferents formes de fer o actuar, sinó d’una actitud, d’errar, de fallar en l’objectiu per al qual estàs designat, i això es produeix ja sigui en relació a un mateix, amb els altres i, especialment, amb Déu (Rm 3:23). Aquesta realitat del pecat és la que fa que Déu posi en marxa el seu pla més difícil d’entendre humanament: la gràcia.
Déu decideix voluntàriament donar una alternativa a aquells homes i dones que volen restablir la seva relació amb Ell. I ho fa d’una manera que, per al raonament humà, és pura bogeria: la salvació i la justificació. Déu diu que l’única manera de restablir aquesta relació trencada és reconeixent el nostre pecat, aquesta condició d’haver errat en relació al propòsit per al qual hem estat creats, i acceptar de forma gratuïta la salvació que en ofereix la mort de Jesús en una creu. Només així podrem ser realment justificats.
Perquè la gràcia es pugui fer efectiva només cal que l’home accepti la seva condició de pecador i se’n penedeixi (Mc 1:14-15). Així doncs, tots aquells que accepten que són injustos i que necessiten ser salvats i fets justos per Jesús, esdevenen automàticament fills de Déu i seguidors de Jesús i entren a formar part de l’església universal. La paraula ekklessia significa literalment ‘assemblea’. Podríem dir que l’església universal és el Poble de Déu, que es reconeix seguidor de Jesucrist, sent ell l’únic Senyor de l’església, on totes les persones són iguals i fan part del mateix cos, guiats per l’obra de l’Esperit Sant, per portar endavant l’obra missionera d’expandir el Regne de Déu. Aquesta església universal es fa visible arreu del món en l’església local, on com en el Nou Testament es mostra de formes molt plurals, en organització, contextualització teològica i metodologies, però sempre dins d’aquest concepte d’unitat.
Un dels pilars més renovadors de la reforma i que mantenim avui totes les esglésies protestants/evangèliques és, precisament, el concepte de sacerdoci, ja que Luter va arribar a redescobrir el concepte de sacerdoci universal en la seva dimensió pràctica per a la constitució de l’església. Literalment, un sacerdot és un «administrador, transmissor del que és sagrat», però és cert que aquest concepte en la majoria de les religions ha anat evolucionant com algú que fa d’intermediari entre Déu i els homes. Però el NT deixa molt clar que només hi ha hagut un únic summe sacerdot entre Déu i l’home: Jesucrist (He 4:10). Per una altra banda, cada creient, cadascú que ha acceptat l’obra del Crist, esdevé per la fe sacerdot, un transmissor de la fe (1 Pe 2:5-9). Aquesta universalitat del sacerdoci dins del si de l’Església protestant és el que ha fet que denominacions com els Metodistes o Baptistes o l’Exèrcit de Salvació reconeguin plenament en tots els seus ministeris, inclòs el de la pastoral, dones i homes.
Unes paraules breus per finalitzar
La teologia massa vegades és dura i difícil, però el que creiem és senzill. Tant que, com deia Jesús, fins i tot els nens ho poden entendre. Les biblioteques estan plenes de tractats teològics, però com a pastora protestant no puc fer altra cosa sinó animar a llegir la Bíblia i arribar cadascú a les seves pròpies conclusions, per un mateix. Bona lectura!
