La identitat valenciana arran del Segle d’Or

La complexitat de l’estudi de les identitats nacionals justifica la quantitat de contribucions que, al marge de centenaris i efemèrides, continuen atapeint les prestatgeries de les llibreries o els timelines privats i que, en un cogito ergo sum de manual, mantenen el debat en una forçosa actualitat. Cartesianismes a banda, s’ha insinuat que l’estudi de la identitat nacional valenciana emula el treball de Sísif, fet i desfet diàriament, condemnat a ser infructuós i repetir-se fins a l’eternitat. Però si hom revisa aquest Quadern, comprovarà que els seus col·laboradors compten amb trajectòries, sovint entrecreuades, que s’han nodrit unes de les altres per ajudar a construir el relat històric dels orígens de la identitat valenciana. Un relat necessari per a entendre els reptes contemporanis nacionals i que es remunta als primers particularismes identitaris, d’origen medieval.

Si bé se’n poden resseguir els antecedents fins a la conquesta de València, serà a partir de finals del segle xiv i, de manera més perceptible, el segle xv , quan començarem a observar indicis d’una intenció incipient de construcció nacional. Un procés que Antoni Ferrando i Agustí Rubio Vela definiren com el naixement del «particularisme valencià» en un marc d’obediència a la Corona d’Aragó i que vindria a explicar les filiacions d’un patriciat urbà cristià amb ambicions polítiques i econòmiques especialment arrelades a les grans ciutats del regne. Aquest matís és extremadament important: foren les elits cristianes les que, almenys sobre el paper, començaren a reconèixer-se com una entitat definida i diferenciada, a professar sentiments de pertinença regnícola i de diferència política envers els catalans, mallorquins o aragonesos, sempre dins de l’àmbit absolutament indiscutible de la Corona d’Aragó. Es tracta d’unes manifestacions onomàstiques que s’han rastrejat a la documentació medieval, i l’aparició de les quals es consolida a l’entrada del segle xv. Per aquest motiu, és important estudiar allò que coneixem com el Segle d’Or i que comprèn tant el segle xv com les primeres dècades del xvi per entendre què va possibilitar la consolidació d’aquella primera identitat valenciana, les traces de la qual han perdurat fins al present.

En la segona dècada del segle xv, superada la inestabilitat de l’Interregne i les bandositats, i una vegada assentada la dinastia Trastàmara, es va encetar al Regne de València un període de certa estabilitat política que va permetre a les elits desenvolupar el seu potencial polític. Gràcies a l’absència del rei Alfons el Magnànim, concentrat en afers napolitans, les xarxes d’influència i poder es centraren al voltant d’un cos d’oficials reials –el batle general, el mestre racional i el governador–, per una banda, i la lloctinència de la reina Maria de Castella, per una altra, a qui reclamaven una major complicitat amb València. Pels mateixos anys i a l’ombra d’aquest poder reial en expansió, l’estructura administrativa del regne va assolir la seua institucionalització total: les corts, els municipis i, especialment, la Generalitat Valenciana s’expandiren a mesura que les elits se n’apoderaven sota la mirada atenta del monarca. Aquest, al seu torn, va facilitar l’entrada d’adeptes per impedir el monopoli nobiliari de les faccions i afavorir-hi l’equilibri de poders. Així, la influència del rei i les aspiracions curriculars de bona part del patriciat urbà valencià quedaven assegurades, mentre aquest últim gestionava les institucions centrals del regne i se n’enriquia a compte seu. Aquesta harmonia aparent entre l’oligarquia valenciana i el rei tenia com a escenari una València que, mentre que en altres indrets es donaven indicis de recessió, protagonitzava un creixement demogràfic fins al punt de concentrar-hi bona part de la població total del regne.

Aquest contrast va portar les elits de València a consolidar el seu domini sobre la capital i, una vegada assegurat, a mirar més enllà de les fronteres estrictament locals. Javier Fajardo ha estudiat com la ciutat de València, amb l’excusa d’exercir la capitalitat del regne, parlava en nom seu en afers que superaven la seua estricta jurisdicció i podien considerar-se d’àmbit nacional. Defenien el seu dret a ser interlocutors directes del poder central de la corona i aquest, al seu torn, els reconeixia la condició representativa. I, tot i que aquesta situació resultava inacceptable per a altres grans ciutats del regne, que reclamaven constantment una presència major en els òrgans de gestió, veurien les seues reclamacions escassament satisfetes: per contra, València comptaria amb la majoria representativa als òrgans del regne. En la quotidianitat medieval, on gran part dels oficials del regne vivien a la capital, la representació de l’una equivalia a la de l’altre. La identitat regnícola quedava inevitablement i estretament lligada a la local.

Així, els interessos de l’oligarquia urbana de València es convertien en els del regne i aquests no tardaren a orientar-se cap als òrgans de poder de la corona. Amb l’arribada de la nova dinastia es buscaria aconseguir un major pes valencià en la Corona d’Aragó. L’estratègia era simple: comptar amb portaveus i aliats del regne en els llocs clau de decisió. Més enllà de casos com el dels papes Borja, requeria de l’enviament formal d’ambaixadors o missatgers i la presència garantida de naturals –persones nascudes en un territori en concret– que actuaren com a intermediaris en favor del regne en els consells i corts dels monarques i prínceps. S’assumia, per tant, la fidelitat política a la pàtria i al lloc d’origen. Però en aquest joc també entraven els interessos de la resta de territoris de la corona; el regne de València i el Principat, especialment, es disputarien el tauler dels poders centrals. I mentre la línia política catalana buscava revertir la subjugació al monarca, la valenciana s’hi mantindria lleial. L’exemple idoni el trobem amb l’esclat de la Guerra Civil Catalana (1462-1472), on els valencians no dubtaren a posicionar-se contra les institucions del Principat i a favor del rei Joan II. Al juny de 1462, la Generalitat Valenciana escrivia a la seua homònima catalana lamentant-se de l’absència de valencians al consell del príncep Carles de Viana i condemnant la revolta dels catalans, que causava «prejudici e lesió a la dita germandat e unió de tots los dits regnes e Principat, per comuns e irrevocables privilegis ordenada e per tots los antichs e per vosaltres senyors convenida, designada e observada». I els recordaven que «de la qual fe tots los vassalls de la dita Reyal Corona, senyaladament los del regne de Aragó, vosaltres, senyors, e nosaltres, entre totes les nacions del món som singularment ennoblits, contemplats e exalçats, no havent igual amb nosaltres alguna altra nació en aquella virtut». (ARV, Generalitat, s. 1946)

Però la fidelitat a la corona no implicava la submissió dels valencians als designis reials. Al contrari, el suport renovat del Regne de València era el seu millor argument en les exigències de millors condicions fiscals, marítimes o comercials que plagaren la correspondència d’aquest segle. Demanaven un premi per la lleialtat i insinuaven –molt subtilment– l’amenaça de retirar-la si no es complien les condicions. Així, la identitat valenciana no es desvinculava de la Corona d’Aragó però s’accentuaven a la força els particularismes. Lluny quedava el paper d’apèndix regnícola al Principat i Aragó fruit de la conquesta: el Regne de València pesava en la monarquia confederal.

El potencial econòmic de la ciutat va convertir inevitablement València en el port mediterrani principal de la Corona d’Aragó, i en va afavorir l’entrada i eixida de recursos, riqueses i també idees que, al seu torn, repercutiren directament en el desenvolupament de les ciutats i nuclis propers. Un centre neuràlgic comercial, econòmic i polític, sí, però també d’un altre caire. En les dècades que conformaren el 1400 va brollar l’activitat cultural i artística de la ciutat i regne, que va adquirir notorietat i prestigi internacionals. De mans valencianes com les de Joanot Martorell va eixir el Tirant lo Blanc, el màxim exponent de la novel·la de cavalleria a Europa, o els versos de Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March. Unes dècades després de la mort de l’autora, la reina Isabel la Catòlica ordenaria la impressió i publicació del Vita Christi d’Isabel de Villena, una obra que hui en dia no podem separar de la querrelle des femmes europea. Joan Roís de Corella, de qui el príncep de Viana era admirador, esdevindria l’epítom de la valenciana prosa i personificaria els valors humanistes del Renaixement. Junt al Curial e Güelfa i molts altres, es publicaren en el marge d’un segle els clàssics de les lletres valencianes medievals, que gaudiren d’una recepció i un èxit rotunds. Al remat, una eclosió literària que es va veure avivada per l’arribada de la impremta a l’avantguarda peninsular, i que tenia el català, la llengua de la cultura i l’administració, com a eix vertebral.

L’alta activitat econòmica i comercial va provocar que, paral·lelament, es formaren mestres pintors i mestres d’obres capaços de respondre a les demandes, públiques i privades, del consell de la ciutat, l’arxidiòcesi i els monarques. S’alçaren centres mercantils, emplaçaments defensius i palaus nobiliaris arreu del regne. En un frenesí monetari, es renovaren també els edificis religiosos ja existents, com la catedral de Santa Maria o el monestir de Santa Maria de la Valldigna, i se n’erigiren de nous, com el reial monestir de la Trinitat. També les seus institucionals cresqueren paral·lelament als organismes que allotjaven: el palau de la Generalitat va anar variant la fisonomia del seu conjunt amb l’adquisició i reforma de nous immobles. Amb la construcció de la Llotja dels Mercaders o de la Seda, considerada obra mestra de l’arquitectura civil gòtica, el palau dels Borja, la Casa de les Roques, l’Almoina o altres exemples d’arquitectura civil o nobiliària, les elits valencianes presumien de la prosperitat econòmica d’un regne que reafirmava la seua prominència cultural i política a la Corona d’Aragó.

El final del Segle d’Or va coincidir amb l’entrada a la modernitat. A causa dels atzars de la unió dinàstica i les seues herències, la Corona d’Aragó es va incorporar als dominis d’una Monarquia Hispànica consolidada. La valencianitat que havia protagonitzat el segle xv es va veure traslladada a la perifèria d’un imperi d’hegemonia peninsular castellana. Seguidament van caure més fitxes del dòmino: amb les Germanies (1520-1521) les elits valencianes van veure minvar notablement el seu poder i, ja més tard, al segle xvii, l’expulsió dels moriscos provocà una crisi econòmica que va afectar intensament les terres valencianes. El valencià, l’últim reducte identitari, deixaria de ser la llengua de cultura primer, i de l’administració després. Finalment, el nadir arribaria amb l’abolició del marc legislatiu i institucional foral amb els decrets de Nova Planta.

A partir d’aquest moment, es va difuminar la petjada d’allò que es va encunyar com Segle d’Or valencià, i sorgiren i es popularitzaren altres elements que hui som incapaços de dissociar de la condició valenciana. Però no desapareixeria mai del tot: gràcies a esforços erudits del xviii o, més tard, de la Renaixença valenciana, el Segle d’Or es mantindria en la memòria com a ideal d’inspiració literària i sublimitat històrica, intrínsec als discursos identitaris valencianistes moderns i contemporanis.