Tens 0 productes a la teua cistella
Deia l’escriptor de Tavernes de la Valldigna, Rafael Chirbes, que no hi ha riquesa innocent, i és que els mecanismes pels quals es produeix la concentració de la riquesa són, moltes vegades, el resultat d’un joc de desequilibri d’interessos i, sobretot, de poders. La concentració de riquesa alimenta la desigualtat, construeix murs per al lliure desenvolupament de les capacitats dels col·lectius i de les persones que els conformen, i anul·len els seus drets per a la seua realització social, econòmica i ciutadana.
Aquest article pretén abordar alguns dels mecanismes que poden determinar la pobresa; n’hi ha molts i molt diversos, però ací es tractarà, principalment, de l’àmbit fiscal, és a dir, de com es reparteix la càrrega fiscal i com s’apliquen les polítiques de despesa pública pel que fa al seu efecte redistributiu; dels forats que hi ha en el sistema que permeten reduir la factura fiscal i, finalment, de l’infrafinançament.
Sistema de recaptació tributària regressiu
L’article 31.1 de la Constitució Espanyola recull que el sistema fiscal ha de ser universal, individual, igualitari, progressiu i no confiscatori. Ara bé, ací hi ha dues dimensions que cal tindre en compte: qui paga més en aquesta recaptació tributària i quina és la recaptació al País Valencià. A l’hora de pagar impostos, els ciutadans comuns i anònims són els que estan fent la major aportació a la caixa de l’Estat, ja que la major recaptació s’ha produït sobre impostos com l’IRPF o l’IVA, unes dades que posen en qüestió els principis bàsics esmentats del sistema fiscal recollits a la Constitució.
Què vol dir que posen en qüestió els principis bàsics recollits a la Constitució? L’IRPF i l’IVA són els impostos que graven la renda de les famílies i el consum, i aquests han vist augmentar el seu pes sobre la recaptació total de tributs al llarg dels últims anys. De fet, l’IRPF i l’IVA representen el 79 % del total recaptat al País Valencià (xifres de 2021 publicades per l’Agència Tributària). L’IRPF és un impost directe, és a dir, és fixat segons la capacitat econòmica de cada persona i suposa el 43 % del total recaptat al País Valencià, mentre que l’IVA (un 36 % del total) és un impost indirecte i és independent del nivell de renda. El primer respecta el principi de progressivitat recollit a la Constitució, però l’IVA és un impost regressiu: augmenta el preu dels productes siguen o no de necessitat i els paga tota persona indistintament del que guanye.
Queda una altra pota a analitzar i és la de les empreses, que són el motor econòmic d’una societat. Quina és l’aportació de les empreses? La recaptació per part de l’Impost de Societats al País Valencià representa, amb les últimes dades de 2021, només un 14 %, enfront del 79 % de l’IRPF i l’IVA. A l’Estat espanyol representa un 12 % del total recaptat, enfront del 75 % que conformen l’IRPF i l’IVA. En tots dos casos, l’evolució mostra clarament com han anat guanyant pes els impostos sobre el treball i el consum enfront del de les empreses. De fet, l’Impost de Societats ha anat perdent pes al llarg del temps sobre el total recaptat.
No obstant això, sobre la part autonòmica de l’IRPF, el Govern del Botànic ha pal·liat amb la seua última reforma fiscal aquesta deriva regressiva, per la qual cosa les rendes més baixes han vist reduir la seua contribució mentre que les més altes hi aporten més, al contrari del que està succeint a Madrid, que presenta una relació inversa. És clar que caldria fer-ne una anàlisi en profunditat per veure com s’articula tot el sistema de recaptació fiscal tant al País Valencià com a l’Estat espanyol. No obstant això, com hem apuntat a l’inici, hi ha altres elements que també contribueixen al fet que hi haja més o menys desigualtat i pobresa.
Economia submergida i frau fiscal
Segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri de Hisenda (Gestha), al 2012, l’economia submergida a l’Estat espanyol era del 24,6 % respecte del PIB i al País Valencià superava en 2 punts aquest percentatge. Per províncies, al capdavant se situava Alacant amb un 27,6 %, seguida de Castelló (26,9 %) i València amb un 25,7 %.[1]
Què impliquen aquestes dades en termes de recaptació tributària? Quant es deixa d’ingressar en territori valencià? Segons Gestha, al País Valencià suposaria al voltant d’uns 6.000 milions d’euros menys de recaptació, mentre que al conjunt de l’Estat representa al voltant dels 60.000 milions d’euros. Només per posar-ne un exemple, amb aquests diners s’hauria pogut pagar la despesa en salut al País Valencià, uns 6.500 milions en el 2016.
Cal recordar que quan parlem d’economia submergida, evasió fiscal o de capitals, d’elisió, de frau, totes aquestes paraules fan referència a un concepte molt clar: tractar d’una manera o altra de deixar de contribuir al sistema tributari i de recaptació fiscal d’un país. Els conceptes esmentats, doncs, són mots que denominen la intencionalitat, la legalitat o no en major mesura de qui vol perjudicar el sistema fiscal al qual per obligació solidària es deuen tots els ciutadans d’una comunitat.
Si bé hi ha diferències: la Fundació d’Estudis i Investigacions Econòmiques i Socials (Funcas) apunta en el seu informe sobre «Economia Submergida i Frau Fiscal»[2] que «perquè hi haja frau fiscal és necessari que s’incomplisca de manera conscient la normativa tributària que comporte un ingrés menor que l’establit, mentre que l’economia submergida apareix quan s’oculten parcialment o totalment activitats econòmiques».
En una entrevista al catedràtic de la Universitat de València en Dret Financer i Tributari, que va faltar al 2020, Carmelo Lozano, parlava d’una «lluita desigual», i demanava més voluntat política per tal d’assolir una major equitat. L’expert va assenyalar que «el sistema fiscal amb tot l’aparell de normes jurídiques és una superestructura per a imposar el poder d’una classe sobre una altra». Aquesta lluita queda palesa també si abordem el frau fiscal a nivell de remuneració de les rendes del treball i del capital. Així, Carmelo Lozano posava en relleu que «el sistema fiscal dona unes opcions (exempcions i beneficis fiscals) a les grans empreses que de cap manera dona a les rendes del treball, que, damunt, el treballador no pot deslocalitzar el que guanya i les empreses sí. Aleshores es produeix que el frau fiscal, a l’Estat espanyol, pot afectar al voltant d’un 5-6 % de les rendes del treball i vora un 50 % de les rendes del capital o rendes empresarials.[3] Aleshores és un factor de desigualtat evident i no és casualitat que haja augmentat i estiga en nivells de principis de segle XX».
Al 2015, segons un estudi de Domínguez, López i Rodrigo, el País Valencià se situava com la segona autonomia, per darrere d’Extremadura, amb un frau fiscal major sobre les activitats econòmiques, amb un 51,4 % d’acompliment.
Més complicat és parlar de l’evasió fiscal, tot i que l’impacte en desigualtat i pobresa és igualment efectiu. No hi ha dades desagregades i els estudis, en general, sobre aquesta figura són prou difícils de trobar. Amb tot, per la investigadora de la School of Economics de París, Clara Martínez-Toledano, amb dades de 2019, apuntava que «a l’Estat espanyol, l’1 % més ric concentra aproximadament el 20 % de la riquesa total. Si s’inclou la part de paradisos fiscals, eixe 20 % augmenta un 3 % o un 4 % més, i cal remarcar que quan no es declaren no hi ha prou amb dir que augmenta la desigualtat, sinó que no es recapta tant i es deixa d’invertir en polítiques que ajuden a reduir la pobresa».
Infrafinançament
Per parlar d’infrafinançament, cal constatar la bretxa en el sistema recaptatori espanyol i el que s’evidencia al territori valencià és que la capacitat pròpia en matèria d’impostos no és rellevant pel volum de recaptació que suposa. Això comporta dos factors que influeixen a nivell d’ingressos: per una banda, la baixa competència fiscal i, de l’altra, l’existència d’un desequilibri en el sistema de finançament de les autonomies. Són destacables les xifres en negatiu que presenta el País Valencià respecte d’altres autonomies. No només la diferència entre despeses i ingressos públics, que és negativa, sinó que també el nivell de renda per capita està un 12,5 % per davall de la mitjana espanyola i, malgrat ser «pobra», «contribueix a la solidaritat interterritorial finançant la major despesa pública en regions més riques», tal com assenyala l’IVIE[4] en els seus informes.
D’esdevé, per tant, un problema de manca de recursos. L’IVIE[5] es mostra contundent en aquest punt: «el tracte rebut per la Comunitat Valenciana del sistema de finançament autonòmic té conseqüències molt significatives: condiciona el seu nivell de despesa en protecció social en general». Així, en el període de crisi del 2009 al 2015, el País Valencià va gastar en serveis públics fonamentals per habitant un 4 % menys que la mitjana de les comunitats autònomes de règim general i un 27 % menys que les forals.[6] I és més: per a mantindre el nivell de despesa pública fonamental per al funcionament dels serveis públics, el País Valencià ha de recórrer al Fons de Liquidesa Autonòmica (FLA), la qual cosa explica que es produïsca una espiral de deute que, segons l’IVIE, el 75,5 % d’aquest endeutament és causat per l’infrafinançament.[7]
Inversió en mesures socials
En el seu estudi El empobrecimiento valenciano: la renta y su distribución; pobreza y exclusión social en la Comunidad Valenciana, publicat el 2017,[8] el llicenciat i doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de València, Francisco José Goerlich Gisbert, destaca que les actuacions en serveis públics (és a dir, la despesa en salut, educació, transferències socials i els impostos directes) serveixen d’ajustador de les rendes del mercat. Per exemple, els efectes sobre la desigualtat que tenen les transferències socials i els impostos directes contribueixen a reduir prop d’un 30 % la desigualtat; sobretot, tenen un gran efecte les transferències socials (com les pensions o les rendes d’inclusió social). Així també, tota partida destinada a salut i educació suposa una reducció de la desigualtat d’un 19 %.
Podem comprovar, doncs, que la despesa pública té una gran repercussió en la reducció de la desigualtat i, per això, resulta imprescindible dotar de recursos suficients i elaborar polítiques efectives encaminades a una redistribució equitativa de les rendes. Aquesta inversió en mesures socials és una eina per la qual el pacte social roman estable. És a dir, l’Estat proveeix els serveis als ciutadans mitjançant els quals es garanteix un determinat benestar social, el qual permet la satisfacció de les necessitats de la persona. Però allò que es proveeix apostant per un model de benestar equitatiu amb garanties fiscals, socials i econòmiques engloba, al cap i a la fi, tot el conjunt de la societat i potencia la seua cohesió.
[1] «La economía sumergida pasa factura. El avance del fraude en España durante la crisis. Jordi Sardà i Gestha». Novembre 2014.
[2] «La economía sumergida y fraude fiscal en España. ¿Qué sabemos? ¿Qué podemos hacer?». Santiago Lago Peñas. Funcas 2018.
[3] Dades de 2006 a 2016. Font: elaboració pròpia a partir de dades de Carmelo Lozano.
[4] «Saldos fiscals i finançament autonòmic». IVIE. Papers de Finançament Autonòmic, maig 2018.
[5] «Les asimetries en el finançament accentuen les diferències de despesa en protecció social de les comunitats autònomes». IVIE. Papers de Finançament Autonòmic, març 2018.
[6] «Insuficiència de recursos per a serveis públics fonamentals». IVIE. Papers de Finançament Autonòmic, novembre 2017.
[7] «La Comunidad Valenciana no podrá financiarse en los mercados con la actual deuda autonómica» Web IVIE [rescatat el 20/03/2023].
[8] El empobrecimiento valenciano: la renta y su distribución; pobreza y exclusión social en la Comunidad Valenciana, Institució Alfons el Magnànim, 2017.
Revista número 489. Març 2023.
