La identitat valenciana i la preautonomia

Senyera pactada per la Comissió Constitucional, desembre 1981

Acomplits ja 40 anys des de la consecució de l’Estatut d’Autonomia, hi ha moltes generacions que han crescut en el marc d’una identitat col·lectiva institucionalitzada dins del marc jurídic estatutari. Lluny ha quedat un passat recent dels anys de la Transició, ni tan modèlica, ni tan pacifica, on els valencians es debatien entre dues formes oposades d’entendre la valencianitat, especialment arran de la proposta nacional de Joan Fuster.

Per un costat, el fusterianisme defensava un nacionalisme valencià pancatalanista. Per un altre, l’antifusterianisme o blaverisme, proclamava una forma valenciana de regionalisme. Dos blocs ideològics polaritzats i antagònics que no deixaven espai a postures intermèdies ni matisos. La ideologia de cada grup venia determinada per la postura nacional, cultural i econòmica. El catalanisme de la Transició valenciana prenia els Països Catalans com a marc de referència en l’àmbit cultural, tot i que podia derivar en entitat política; defensava la unitat de la llengua i el socialisme amb una franja de major o menor radicalitat que englobava socialdemocràcia, comunisme i, fins i tot, anarquisme. Però també inicialment el fusterianisme va influir en el centredreta democràtic. Les forces polítiques i sindicals reunides entorn del moviment antifranquista es van concentrar en aquest bloc: PSPV-PSOE, PCPV-PCE.

De l’altra banda, les forces més o menys continuistes de l’antic regim prengueren partit per un Estat espanyol amb una major o menor tendència al centralisme, la dialectalització de la llengua i el liberalisme econòmic, des de la ultradreta fins al centredreta. Aquest darrer cas fou el de la UCD-València, que si bé en principi va acceptar una part de la simbologia fusteriana, en preveure els rèdits electorals i polítics de la segona opció va preferir de renunciar-hi.

El fusterianisme va defensar el terme País Valencià per al territori, català com a nom de la llengua parlada i la senyera de les quatre barres com a trets identificatius. L’antifusterianisme es va afermar a Regne de València, valencià com a denominació distintiva que no acceptava la unitat de la llengua i la senyera coronada com a símbols de la identitat valenciana.

La qüestió simbòlica fou el camp de batalla on es van dirimir les diferències entre ambdós blocs enfrontats. Apel·lar a la simbologia fou el mètode emprat per crear consciència ideològica i sentiment de pertinença psicològica al propi grup. Però aquesta lluita pels símbols no va respondre tant a qüestions d’identitat cultural com a interessos de poder.

El nou context de la Transició va possibilitar el replantejament de l’organització política de la societat de manera completament oposada a la que hi havia en el franquisme, i al territori valencià la possibilitat d’una nova identificació nacional. Açò fa que el desenvolupament dels fets a escala valenciana no es puguen desvincular del context estatal, que fa que des dels àmbits de poder s’inicien estratègies per guanyar no només la voluntat popular, sinó finalment també la batalla política. Així les coses, la consecució d’una autonomia més regionalista que no pas sobiranista va acabar imposant-se per la força dels fets.

Els primers anys de la Transició, els socialistes van semblar identificar-se amb els principis del fusterianisme, però van abandonar-los de forma progressiva. Els centristes van experimentar un procés invers, ja que van viatjar des d’una postura clarament autonomista i d’interès en el redreçament cultural fins a l’obstaculització de tots dos impulsos. Els comunistes van acabar bandejant el corrent més clarament valencianista dins de la formació per pactar amb els partits majoritaris una solució autonòmica per al País Valencià.

En els dos partits majoritaris, PSPV-PSOE i UCD, la dialèctica que en el pla estatal desenvolupaven els dirigents respectius amb les pressions de l’exèrcit (colp d’estat del 23 de febrer de 1981) contra l’extensió del model federalista, va acabar per decantar la balança cap a una concepció sucursalista o regionalista de l’autonomia valenciana. Si aquests mateixos dirigents estatals van acabar acceptant les aspiracions autonomistes del País Valencià, fou perquè va haver-hi una primera impregnació que aquesta mentalitat havia assolit en les capes populars d’acord amb les primeres manifestacions proautonomistes. La falta de convenciment des del principi d’aquests dirigents, unida al fracàs dels partits nacionalistes valencians en les primeres eleccions, va provocar el bandejament de les bases que presentaven una major sensibilització valencianista. Aquest procés de bandejament fou ràpid i definitiu en la UCD. La unificació dels socialismes en el PSPV-PSOE, però, va demanar una primera aproximació tàctica a aquesta sensibilitat per a acabar abandonant-la.

Amb motiu de la preparació de les eleccions de març de 1979, la UCD va decidir enfrontar-se radicalment al valencianisme, no sols polític sinó també cultural, per separar la confluència que en l’esquerra s’havia produït entre obrerisme i nacionalisme. Des del poder central es va atiar el foc del blaverisme, un moviment de masses assentat en el sentimentalisme, la qual cosa va desembocar en la desestabilització del funcionament democràtic normal de la societat valenciana, a escala política i civil, en comptar amb la connivència d’unes autoritats que deixaven impunes les agressions. D’aquesta manera, la simbologia del tardofranquisme que havia estat una opció marginal passava a generalitzar-se i el PSPV-PSOE restava bandejat, pel seu origen fusterianista, de l’imaginari col·lectiu valencià. L’autonomia valenciana havia esdevingut una qüestió d’estat que el govern central estava disposat a obstaculitzar, fins i tot amb decisions de dubtosa constitucionalitat com la no-acceptació de les signatures en favor de la iniciativa en favor de la consecució de la màxima autonomia per la via 151, que hauria d’haver-se ratificat en un referèndum que no va concedir.

La UCD valenciana va preferir sacrificar no sols les significatives aspiracions autonomistes de la població, sinó també els elements distintius de la cultura pròpia, per acabar imposant la seua proposta identitària i assolir, amb açò, parcel·les de poder. En aquest marc van ser notables les condescendències dels socialistes en la negociació de l’Estatut en el tema identitari fins al punt de poder-se interpretar, en ocasions, com a negligències calculades, com en el cas de l’acceptació de les signatures dels representants ucedistes a títol personal en la rúbrica del projecte estatutari en què s’havia acordat l’articulat de síntesi (amb el nom de País Valencià per al territori, una senyera de compromís amb l’escut de Pere el Cerimoniós al bell mig de la franja blava i la denominació de valencià per a una llengua en què no es deixava clar el sistema lingüístic a què pertanyia). En els dirigents socialistes s’aprecia, però, un modus operandi similar en la pràctica política durant la Transició: en la deixadesa quant al seguiment de la resolució del quart senador per València en les generals de 1979 que, tot i pertànyer, en principi, al partit socialista va, finalment, recaure en la UCD en la figura de Manuel Broseta; en la renúncia a fer valer la regulació del funcionament del Consell després de la dimissió d’Albinyana que va donar lloc a la presidència alegal de Monsonís en un Consell copat per ucedistes; en l’abandó de la pressió perquè les signatures consistorials desembocaren en el referèndum adient per obtenir l’autonomia per la via de l’article 151; en l’obstaculització dels sectors valencianistes en la Comissió Redactora del Projecte d’Estatut; en la cerca a correcuita d’una entesa estatutària a pocs mesos de la davallada política del seu oponent segons feien augurar les enquestes electorals; en el manteniment de les subvencions a organismes secessionistes com Lo Rat Penat; en la manca de voluntat política per modificar l’Estatut en la primera legislatura autonòmica sota la presidència del socialista Joan Lerma, amb una majoria, junt amb els comunistes, de tres quintes parts; i en l’aprovació de la llei que oficialitzava l’himne regional.

Finalment, tampoc podem obviar les característiques sociològiques d’una societat com la valenciana, acrítica i apolititzada, poc acostumada a la lluita civil democràtica en defensa dels seus drets després de la dictadura i sobre la qual exercia una enorme influència el diari Las Provincias. Des de la seua línia editorial, el diari del cap i casal va atacar la visió valencianista, deixà de costat l’obligació d’informar respectant uns mínims criteris deontològics i va esdevenir portaveu de la visió estatutària que defensava el bloc de centredreta, d’una banda, donant suport a arguments pseudoacadèmics en la qüestió lingüística i, d’altra banda, justificant la violència contra les autoritats elegides democràticament.

En l’actualitat, les dues formes d’entendre la valencianitat analitzades –i passats quaranta anys des de l’aprovació de l’Estatut– s’han acabat difuminant i allunyant-se dels extrems per acabar neutralitzant les seues postures. En aquest context de pau sociològica, s’ha produït una frenada en la substitució lingüística gràcies, entre altres factors, a l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha reduït les inicials aspiracions dialectalitzants del bloc regionalista. La senyera amb franja blava coronada ha estat assumida pel pes de la institucionalització malgrat les protestes inicials de les províncies de Castelló i Alacant, així com dels sectors nacionalistes. El nom del territori, però, continua sent objecte de controvèrsia. Al 2013, les Corts Valencianes amb majoria dretana van aprovar que no fora admesa a tràmit cap iniciativa de cap partit que no s’adigués al nom estatutari del territori. Exemples més recents s’han pogut veure amb motiu de les celebracions del quaranta aniversari de l’aprovació de l’Estatut per part de polítics de l’ala dretana que protestaven per l’emblema escollit: 40 anys fent País. Els arguments al·legats recreaven vells fantasmes de la Transició, com que «País fa referència als Països Catalans» i que «ningú ens ha de dir als valencians què hem de ser». En aquest sentit, no hi ha hagut cap normalització del terme País Valencià, que es manté de forma merament anecdòtica en les denominacions dels partits polítics i sindicats d’esquerra i amb certes connotacions que dificulten la generalització del terme. Sembla que la societat valenciana ha acabat acceptant la denominació neutra de Comunitat Valenciana i que resta en l’oblit de l’imaginari col·lectiu la referència a aquell temps en què ens dèiem País.

Senyera aprovada en l’Estatut de Benicàssim, març-abril 1981

Senyera pactada per Lerma i Attard, gener 1980

Senyera proposada per Monsonís octubre 1978 i Ma Consuelo Reyna,
abril 1979.

Revista número 489. Març 2023.