La imatge segrestada, la nostra imatge

Des del mateix moment que el folklore apareix, d’una forma o altra, algun dels seus elements s’omet, es transforma o modifica vers el gust o estètica imperant, prevalent unes formes sobre altres, esdevenint així una selecció, més o menys natural, del que es representa. Desafortunadament, les manipulacions han estat a casa nostra de la mà d’uns i d’altres, de rojos i blaus, de dretes i d’esquerres.

La roba, les cobles o alguns ritmes han estat deliberadament amagats, ocultats, transformats o desvirtuats gràcies al seu desconeixement i interpretació, o a la pràctica de l’espectacularització de la imatge en qüestió. El segle XX ha viscut un empobriment de la nostra música popular, de la seua interpretació musical i vocal que té en les valencianes el seu exemple més destacat, perdent-se la forma tradicional d’interpretar-les, igual que la roba que l’acompanya.

Però serà la indumentària tradicional la que fou objecte de més manipulacions des del mateix moment de la seua iconització i posterior estandardització. Aquest procés de conformació de la indumentària tradicional comença a les dècades centrals del segle XIX. Diversos models que s’havien conservat en diferents poblacions i llogarets s’arraconaven ara vers el model de la capital, model nou que gaudia ara d’una bellesa preciosista. La llauradora de l’Horta seria des d’aleshores la representant ideal de la valenciania.

Es conservaven, mistificaven i evolucionaven uns i es desestimaven i s’oblidaven altres; així, els vestits ornats amb lluentons d’influència imperi, tamisada pel gust popular, es van interpretar com a tradicionals i icònics d’altres regions, en aquest cas de Múrcia. Altres models es rebutjaren per ser similars a aquells d’arrel romàntica, característics també d’altres zones d’Espanya on la moda nacional de la segona meitat del segle XIX havia arrelat com l’única tradicional.

A casa nostra, el nou vent de l’autonomia cercava en el folklore de les acaballes dels anys setanta i principis del huitanta una aproximació més fidel als models anteriors de la Sección Femenina. Agrupacions que havien transformat, però també conservat, bona part del folklore valencià tot i supeditar l’estètica i valors a les premisses del Movimiento. Algunes poblacions oblidaren els seus repertoris tradicionals en arribar la democràcia, ja que aquests s’ancoraven en un passat que ara calia oblidar. Com també passà amb la imatge tradicional, el pentinat de caragols, proscrit des de les agrupacions folklòriques arran de la democràcia, s’identificaven ara amb l’etapa política anterior. Es cercava un model blanc, pur, immaculat, antic, correcte i alhora modern i actual, però manipulant la tradició i l’estereotip que des de les darreres dècades del segle XIX havia estat la principal icona de la dona valenciana.

A la fi de la dictadura i com un suposat rebuig als arquetips indumentaris promoguts pel franquisme, des de València s’idea un nou discurs sobre la indumentària ancorat en la valorització d’un passat afrancesat sense cap arrelament ni justificació teòrica –per no pensar en pèrfids jocs dialèctics al servici del consumidor. És ací quan, deslligada del tronc de la tradició, la indumentària avança per camins sense rompre i al final dels quals s’intueix la pèrdua del símbols identitaris propis del mode de vestir valencià.

A banda de tindre valors antropològics, arqueològics, culturals, etnològics, històrics, polítics, socials, etc., el vestit tradicional conserva elements que per se han de ser capaços d’elaborar un discurs autònom que el singularitze i deixe de ser una nota colorista en les elucubracions teòriques d’altres disciplines. En primer lloc, la indumentària té valors plàstics i estètics. No sorprendrà si esmentem l’encant de les albercanes que quallen els seus colls amb cascades de coralls, esmalts, or i argent; de la curiositat que causen les montehermosenyes quan subjecten als malucs fins a tretze saies de llana; de l’embruix de las cobijadas que s’oculten darrere un mant opac que afegix misteri al negre profund, o de la fascinació del pentinat i adreç de valenciana: amb pintes, ganxos, agulles i arracades quallades de pedres i perles. Tots aquests elements no passaren desapercebuts per als rodamons que recorregueren la península en busca d’allò original i autèntic, d’allò exòtic i diferent. Fotògrafs que amb vocació documental quedaren meravellats amb aquesta riquesa i elegància, si bé és cert que contribuïren en gran mesura a adulterar aquestes imatges en virtut d’una plàstica exuberant.

En segon lloc, la indumentària tradicional se’ns presenta iconitzada, amb un determinat nombre de peces de determinats estils i semblances que les fan recognoscibles i identificadores. Elles, abillades amb blanques mantellines, amb mocadors de seda i cotó, amb guardapeus i brials, es posen al servici d’una imatge cristal·litzada, ritualitzada i venerada –sense que açò signifique immutable– que ha de respondre amb rotunditat a les preguntes sobre el ser i el sentir-se. Poc importen els noms d’aquelles dones perquè la icona fagocita la seua humanitat. Són representants i dipositàries de la memòria col·lectiva, de la memòria d’una societat que les ha creades a la seua imatge i semblança a mode de reliquiari que guarden un patrimoni sagrat l’origen del qual es perd en les boires del temps. A València estem assistint a la paganització –quan no, mercantilització– de la indumentària, pas previ al desmantellament dels elements característics, recognoscibles, distintius, simbòlics i singulars de l’abillament tradicional.

En tercer lloc, la indumentària tradicional té significat, en sentit fort. Tal vegada aquest siga el valor més subtil i complicat de classificar, atés que les societats que els han atorgat aquests significats concrets ja han desaparegut. L’esperit dels temps –el zeigeist alemany– queda contingut i conservat en les siluetes que les comunitats creen com un alter ego. Açò, des del nostre punt de vista contemporani, dificulta la comprensió i aprehensió del fenomen indumentari. No obstant això, a través d’una metodologia estricta, d’un estudi exhaustiu i a consciència –més enllà de pobres definicions costumistes i etnològiques–, i des d’una mirada transversal que entenga la indumentària com un element cultural més, sols així serem capaços d’elaborar un discurs coherent sobre els significats darrere de les puntades. El què, el quan i el on ja han sigut acceptablement contestats; ens queda la tasca de respondre el com i el per què.

A banda de valors estètics, icònics i significants, la indumentària té un valor afegit que transcendeix tots els anteriors. La indumentària tradicional ha sigut creada i llegada per a fundar una identitat. Les societats veuen en aquestes formes cristal·litzades la condensació dels seus ideals que, una vegada sublimats, passaran de generació en generació perpetuant i enfortint la identificació i la idiosincràsia. Açò no significa que la indumentària siga un compartiment estanc, impermeable i al marge de nous plantejaments. Si així fora, perdria el seu valor dins d’una societat a la qual ja no se li permet identificar-se i que veu la indumentària com una cosa casposa, vella, del passat, sense cap utilitat en el present. Més aïna es tracta de la conservació d’unes línies mestres –la long durée front a la conjuntura, de Braudel– a les quals els temps van recobrint de nous significats, de nous matisos, de nous complements. El poble que és s’identifica amb la seua indumentària, pren consciència de la seua entitat. La indumentària tradicional és un reflex fidel dels sentiments d’un poble, dels seus anhels, de les seues inquietuds, dels seus temors, de les seues necessitats, dels seus encerts i errors, de les seues idees, de les seues creences, del seu ser i estar.

Als anys 80 del segle XX, els grups folklòrics tractaren de reinventar la imatge tradicional dels valencians amb una proposta basada en un suposat historicisme del segle XVIII, absolutament alié a tota la tradició identitària dels valencians. I ací estem davant d’un dels grans errors de reinvenció: decidir arbitràriament que la indumentària està deslligada de posicionaments ideològics, que és un simple adorn sense significat, sense valors propis a conservar. No cal ser un expert en la matèria per adonar-se que la roba representativa, pel mateix fet de ser-ho, es crea amb la intenció de conformar una identitat, i açò és un fet ideològic i polític. Tal vegada, els que han emprés aquesta tasca de blanquejament busquen deslligar-se ells mateixos de posicionaments reaccionaris, com feien els jueus quan es canviaven els cognoms.

La mercantilització de la indumentària de la festa fallera i els nous models que segueixen un suposat historicisme del segle XVIII no han vingut més que a arraconar el vell model del llaurador i la llauradora valenciana. Estem davant la fi de la indumentària tradicional, com diria Fukuyama, si buidem de significat la roba representativa, si la tractem com una disfressa entesa en el seu sentit més pejoratiu. El totum revolutum d’indumentària que es pot observar actualment en les nostres festes ens mostra el propi menyspreu que sobre una de les nostres icones tenim com a poble. Menyspreu, falta de sensibilitat i de reflexió. Sorprén com determinats altaveus combreguen amb aquest menyspreu, negant-nos als valencians un dels nostres símbols més significatius.

La imatge icònica valenciana és segrestada sempre i quan ens resistim a acceptar el seu segrest i aquest s’efectue contra la nostra voluntat. En el moment en què combreguem amb l’acaparament d’aquesta imatge per part de qualsevol ideologia, deixarem d’anomenar-ho romànticament segrest i serem còmplices de la seua utilització. No hi ha pitjor segrest que aquell que u mateix s’autoinfligeix. L’autocensura que comença pel propi menyspreu vers u mateix i la seua pròpia història.