La revista degana en valencià

La Immaculada Constitució

09/12/2020

Fa 10 anys, els articles que signava Jiménez Losantos en Libertad Digital (sí, u té uns costums lectors una miqueta foscos) eren -segons ens deien- el producte d’un predicador solitari que no tenia cap influència sobre ningú, més enllà de quatre fills de ministres franquistes del barri madrileny de Salamanca. 10 anys després, però, els podem veure publicats paraula per paraula (sense alguna que altra expressió creativa per la qual qualsevol raper d’esquerres acabaria en la presó o l’exili), en les editorials d’El País, aquell intel·lectual orgànic que va nàixer apadrinat per Manuel Fraga quan es dia que també naixia la democràcia a Espanya i que és el paper més a l’esquerra -ubicació espacial estricta- que podem trobar en els quioscos espanyols.

Per celebrar la festa de la Constitució, per exemple, El País ens regalava un article d’opinió en tota glòria de Mario Vargas Llosa, tot un senyor premi Nobel, la plasmació ideal del que seria una tribuna prestigiosa i de prestigi en el Reino de España. No és el moment de glosar-ne les idees ací, sinó només de deixar constància que, sense entrar en els raonaments lingüístics que aquest honorable senyor aplica a les llengües que es parlen a l’Estat espanyol, si aplicàssem el que l’”escribidor” enamorat de la tia Julia ens explica sobre l’expansió de la llengua i imperi espanyols a l’Amèrica Llatina en un context alemany i parlant de genocidis, el nostre il·lustre conversador en la catedral és molt probable que acabàs en la presó. Cosa que no vull dir que em semble una eixida molt civilitzada al problema (ja que sóc massa anarquista sempre i més encara quan es tracta de la llibertat d’expressió), però que ens pot donar una idea del que representa la ideologia oficial de l’establishment espanyol respecte a la convivència lingüística.

És a dir, l’espanyol és una llengua intrínsecament superior, pels seus trets inherents i la mateixa caracterització filològica pròpia. Ja sabeu: els blancs som superiors pel nostre color de pell; l’espanyol ho és perquè té cinc vocals. Supremacisme? No, supremacisme és el nostre, el de qui pensem que això és -com a mínim- una sobirana estupidesa. El Mundo qualificava de “genocidio lingüístico” contra la llengua espanyola la nova situació que -se suposa- es donarà a Catalunya amb la nova Llei Celaá. No cal ni dir que qualsevol paregut amb la realitat és pura i dura casualitat. Som supremacistes, hispanòfobs i genocides perquè no acabem d’aplaudir a rabiar la superioritat bàsica i intrínseca de la llengua castellana i ens encabotem de tant en tant a no amagar ben tancat amb pany i forrellat a casa el nostre dialecte reaccionari i retrògrad pel culpa del qual tenim la tendència malsana a matar-nos entre tots nosaltres (Vargas Llosa dixit).

No. Ni els exabruptes de Jiménez Losantos eren cap anècdota llavors ni ho són ara les fantasies genocides d’una bona colla de militars amb ganes de deixar Pol Pot a l’alçada d’una monja de la caritat (recordem: només Cambodja supera Espanya en nombre de fosses comunes i morts sense identificar; no és cap comparació aleatòria). Així és com pensa -i desitja- una majoria del cens electoral espanyol. Explícitament o implícitament, però ho pensen. Són superiors i la resta som anomalies que més val que desapareguem, tot i que sense embrutar-se massa les mans (afortunadament, els qui sí que en tenen ganes i desig diria que -encara- no són majoria).

Ara bé, què té tot açò a veure amb la Constitució? A primer colp d’ull podria semblar que no massa, però, si ho mirem bé, podem entrellucar que, en realitat, estem parlant exactament d’això. José María Aznar López (no es podrà ponderar i calibrar mai la seua vàlua com a excels analista) ja va explicar que només hi havia tres partits constitucionalistes: PP, Ciudadanos i Vox. Ni tan sols hi incloïa el PSOE, tot i que es tracta d’una afirmació que, en el fons, aquells també comparteixen com més vegades repetisquen -en majúscules- les paraules patriotisme i patriotes en referència a qualsevol disputa política, com ara ho han sigut els Pressupostos Generals de l’Estat. Pregunteu-li, si no, a Felipe González, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono… o a José Amedo, ja posats.

Una cosa és què hi ha escrit en la lletra d’un text -més encara quan es tracta d’un text legal- i una altra cosa de molt diferent és què vol dir de veres eixe text. I en el cas de la Constitució espanyola de 1978 no podria ser més clar i diàfan: vol dir unidad de España. I punt.

Agafem, per exemple, allò del paper de les forces armades com a garants de la integritat territorial de la pàtria i tal. Es tracta d’un manament constitucional que és molt probable (no n’he fet l’estudi) que aparega en la gran majoria de textos constitucionals o legals del món, però només a Espanya s’entén que es refereix a la seua pròpia població. El que és una invocació retòrica de l’Estat-nació com a la unitat de referència en la diplomàcia internacional (la base de la qual és que un Estat no pot envair el veí, sinó que l’ha de respectar; és a dir, li ha de reconéixer la seua “integritat territorial”), a Espanya es converteix en la coartada per a una tutela militar de la democràcia.

Des d’aquest punt de vista, qui se’n pot extranyar? No seré jo, per descomptat. Tot l’establishment polític i mediàtic espanyol porta ja uns anys cridant “a por ellos” i explicant que la “unidad de la patria” està -sempre- per damunt de la democràcia. I no només és això, sinó que la “unidad de la patria” és la democràcia. És la Constitució. És la “legalidad vigente”, és el “estado de derecho”.

Jordi Cañas -recordem: ideòleg del que a Espanya passa per centre reformista liberal- explica que ell té dos avis soterrats a Catalunya i que, per tant, no permetrà mai que passen a estar sota una terra no espanyola. Amb eixos arguments -literals, no parafrasejats- Ratko Mladić i Radovan Karadžić s’ho passaven pipa a Bòsnia en l’últim genocidi (per ara) comés a Europa. Repetisc: amb arguments literals, idèntics. Les mateixes paraules exactes.

PP, PSOE, Ciudadanos i altres es manifesten pels carrers de Barcelona darrere de la mateixa pancarta de Vox. I eixes manifestacions es difonen activament des dels perfils comunicatius en xarxes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Perquè tot allò que va més enllà de la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” és paper mullat en la Constitució espanyola. A partir d’ací, l’única diferència entre els partits espanyolistes és el fervor alcorànic amb què reciten aquests versos.

La Constitució espanyola es va redactar, tal com es va dir en l’època, “de la Ley a la Ley”, en la qual la primera Ley era la franquista, ni més ni menys. És a dir, sense cap tipus de ruptura, ni tan sols com a mer exercici quasi poètic de formalitat. Si la Transició va ser una enganyifa o una estafa o no, es pot discutir, però, en realitat, no importa, perquè en 1978 et donaven a triar tot un pack: o t’empasses tot allò o continua la dictadura.

I així l’efemèride en què va quedar establerta la celebració de la Constitució espanyola es va marcar en el 6 de desembre, però, en la pràctica, aquesta festa té lloc el 8 de desembre, el dia de la Immaculada Concepció. En el millor dels casos, vares votar un pack en un moment concret i eixa decisió ja t’impedeix moure-te’n per a tota l’eternitat. Vares votar -fins i tot- al rei Felip VI. La Constitució és com la Immaculada, que només se la pot carregar Merkel.

Perquè en 2020 la Constitució no és un text en què tothom hi puga cabre, com s’encabota a dir la propaganda oficial. Si fos així, seria ridícul (més encara, que s’entenga) que Inés Arrimadas anunciàs a bombo i plateret que n’enviarà un exemplar als Ajuntaments governants pels partits independentistes a Catalunya (com si no hi estigueren obligats, a tindre’n, a propòsit). Faria molt millor d’enviar-ne a les seues Alcaldies catalanes, ben mirat, que cal estalviar paper en emergència climàtica. És a dir, la Constitució se suposa que ens fa a tots iguals en drets, però que això és una fal·làcia no cal ni tan sols que ens ho vinga a explicar l’Emèrit en fuga per Nadal. La Constitució és un motle que ens ha de fer a tots iguals, sí, però només en els aspectes que determinen una obsessió malaltissa i supremacista nacional, cultural i lingüística. Un instrument de dominació, és clar, del qual es desenvolupa també -lògicament- una dominació econòmica. Que deixe d’haver espanyols que no siguen “normals”, vaja.

Si açò fossen els anys 30 del segle XX, aquests “constitucionalistas” ens afusellarien. En nom de l’universalisme, la democràcia i el progrés, és clar. I ja hem vist que, a poc d’arribar-hi als del segle XXI, no han evolucionat massa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top