La immaculada monarquia espanyola

29/01/2021

Sembla que, en créixer les persones i anar assumint una configuració d’ideologia personal i social, hi ha ítems que es repeteixen en totes les individualitats que són de… Exemple: les persones que es consideren de dretes, si són valencianes, accepten l’autoritat de l’Església catòlica, estan en contra de lleis com l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, posem per cas. Sé que aquesta regla no és universal, a Déu gràcies, però en són molts els qui pensen així. Si portem a anàlisi la monarquia espanyola i el seu paper des de la mort de Franco, són milions les persones de dretes i del PSOE que es creuen que el paper del rei Joan Carles I va ser fonamental per a arribar a la democràcia.

Cert és també que una cosa és dir que jo pense açò o allò, però quan la realitat toca a la teua porta, en moltes ocasions s’han buscat camins per a eludir la prohibició del que es defensa. Posem el cas de l’avortament: la dreta sociològica espanyola sempre ha estat en contra d’aquesta llei, però després les clíniques d’Anglaterra estaven plenes de dones i filles d’eixa dreta sociològica espanyola, que viatjaven per poder avortar amb seguretat. És hipocresia? Cadascú que conteste.

La monarquia, Joan Carles I, han estat –la institució i la persona– els garants de la Transició espanyola, o això diuen milions i milions de persones de la dreta sociològica. I el PSOE. Algun dia se sabrà tota la veritat i el paper que va jugar aquest garant en el colp d’estat de Tejero? Deixem això per als historiadors i historiadores del futur…

I la pregunta definitiva per a les persones que mai no hem cregut en la monarquia en general i encara menys en l’espanyola, és pensar què hauria de passar, que hauria de saber-se perquè eixos milions i milions de monàrquics espanyols acceptaren, reconegueren que –precisament– el monarca que va substituir Francisco Franco no ha estat un «dechado de virtudes», precisament. Què més s’ha de descobrir d’aquest senyor i de tota la seua família perquè canvien la seua visió sobre la monarquia en general i sobre Joan Carles I en particular?

Sorprén, i molt, continuar escoltant el gran paper que ha jugat –quin verb més perillós en parlar del rei– Joan Carles I en la Transició política, entre altres coses perquè, valorant aquest senyor, estem menyspreant fins a l’infinit el paper de la societat en general. Posem-ne alguns exemples: la societat civil en conjunt, els sindicats, un sector de l’Església catòlica, els milers de persones que eixíem al carrer a demanar, a exigir llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, que corríem davant dels grisos i dels marrons…, tots junts no van fer res per aconseguir un procés cap a la democràcia? Feia més un senyor que estava al Palau de la Zarzuela o en molts altres llocs com ara, millor que mai, sabem?

No m’atreviré en dir que l’esquerra sociològica sempre ha estat més coherent, més crítica, més analítica, menys dogmàtica… que no la dreta. Ho deixe a la seua consideració. Però el que sí que tinc clar és que no em crec que les persones que defensen obertament el paper del rei, quan siguen a casa, en la seua intimitat, continuen pensant el mateix. Em resulta impossible de creure que el senyor X o la senyora Z no tinguen clar que el rei d’Espanya ha viscut –mai millor dit– com un rei però sense límits legals ni morals.

Si ens creiem la monarquia i la immaculada Constitució espanyola, sabem que el monarca és la primera autoritat del país d’Espanya. Açò no ho posa en dubte ningú. D’acord. Però també sabem que l’exemple d’honradesa i de comportament ètic obliga més a la primera autoritat, siga al nivell que siga. Si Ximo Puig, president de la Generalitat, aprovara unes lleis o unes normatives i ell fera exactament el contrari, com ens havíem de creure el seu paper i el seu poder? L’exemple personal és fonamental per a dirigir un país, una comunitat autònoma, un municipi, una família, una escola, una classe d’un institut… Puc afirmar que Joan Carles I no ha estat un model a seguir? I d’on li ve la devoció que li tenen, pel dret diví del càrrec?

Els lectors de novel·les negres sempre diuen que la realitat supera la ficció. A dia d’avui, sabem algunes de les coses que ha fet el senyor rei «el campechano», però estic convençut que la realitat supera la ficció i, per molt que puguem imaginar, mai no sabrem tot el que ha estat capaç de fer.

Un altre fet que em preocupa molt és com és possible que la primera autoritat de l’Estat no haja tingut cap problema legal. Immunitat, crec que se’n diu. Però com és possible al segle XXI? Si obertament i amb mitjans de comunicació com a notaris, uns empresaris li regalaven un gran vaixell, que ara dorm el somni dels justos a les aigües del port de Dénia, què no li hauran fet? Com és possible que un rei regale molts milions d’euros o de dòlars a una senyora? D’on? Qui li’ls ha donat? Com és possible que els tinguera? D’on havien eixit, del seu salari marcat als Pressuposts Generals de l’Estat? Com és possible que aquest senyor se’n vaja d’Espanya a un país molt particular i ací no passe res? Qui paga la seua estada, el seu ritme de vida? Qui paga la seua seguretat personal, la Policia Nacional, nosaltres? Com aconsegueix pagar, així com aquell dels torrons, per Nadal, 678.393 euros a Hisenda? En quin banc tenia aquesta quantitat?

Pregunta que també em faig: de totes les persones que formarien l’exèrcit de fidels treballadors i treballadores de la Zarzuela, dels seus assessors, dels seus directors, dels seus amics, ningú va estar valent per a dir-li les barbaritats que feia? Ningú va ser valent per a denunciar aquesta barra lliure del rei, emèrit ara? Ningú? I em preocupa també, i molt, que el rei actual, el seu fill, no haja dit ni pruna i calle, o estiga tancat en quarantena. Aquest és l’exemple que torna a donar la primera autoritat d’Espanya? El silenci?

Però la dreta sociològica espanyola, i el PSOE, continuaran defensant el gran paper, l’immens paper que va jugar el rei en la Transició espanyola. Jo continuaré pensant que és un atac a la intel·ligència de milions de persones que volem saber, entendre i comprendre.