La importància de la reflexió en les aules

02/11/2021

Si jo diguera que sempre he volgut ser professora mentiria de llarg. Mai vaig ser d’eixes persones que de menudes col·locaven els ninets i els peluixos en formació i els donava classe. Res més lluny de la realitat. Era ma mare qui volia que jo fóra mestra. Jo no vaig sentir l’instint d’ensenyar els altres, vaig descobrir la vocació in itinere, fent classe, quan vaig veure que tenia una connexió especial amb els adolescents, i que això podia canviar les coses. Per això sóc professora, és en el que crec i ho exercisc cada dia. Eixa és la meua lluita. En això crec, i crec cada dia més en la reflexió en les aules. Sempre ho he fet, a voltes sacrificant continguts del “currículum” perquè veig més important ensenyar-los a pensar que a aprendre ortografia (cosa que crec bàsica, per suposat, perquè si no sabem expressar-nos o escriure no sabem pensar, com deia Ludwig Wittgenstein: “els límits del meu llenguatge són els límits del meu pensament”). Si no tenim el cap moblat mai podrem pensar, escriure i espressar-nos bé. I per això veig essencial que s’incloga al sistema educatiu  assigantures que facen pensar l’alumnat. Però, com els dic a ells, l’estructura social creada i imposada no vol persones pensants, vol productors i consumidors eficaços. Cal ser crítics. Per això gaudisc tant en l’assignatura que impartisc en quart d’ESO. Tinc la sort d’estar en un col·legi que em dóna la llibertat de poder impartir una optativa en quart que hem anomenat Projecte de Comunicació (també perquè Conselleria donà l’opció de poder configurar optatives lluires, on podem aprofundir en diferents temes, com ara la comunicació escrita i oral). Duguem el periòdic escolar, fem podcast de ràdio i, el que em sembla més important, la lliga de debat del col·legi, on participem en la Lliga de debat de secundària i batxillerat de la Universitat de València.

Aquesta assignatura ens permet fer pensar l’alumnat. Han d’enfrotar-se amb temes complicats com on estan els límits de l’humor, si cal posar fronteres entre països, si el creixement econòmic és compatible amb el manteniment del medi ambient o si cal posar límits a la ciència, temes que, en principi, els queden molt llunyans i amb què, d’entrada, es senten impotents. És tremendament enriquidor veure com creixen cada dia, com s’informen i es documenten i com són ells qui, finalment, plantegen teories per defensar la postura, tant a favor com en contra. I ahí és on més creixen, quan un alumne ha de defensar una postura formada i molt clara sobre un tema que s’oposa (o no) amb la seua forma de veure el món, perquè haver de buscar arguments en contra del que pensen fa que obriguen la seua ment. Quan comencem el curs sempre els dic: “Jo no estic ací per canviar la vostra forma de pensar, sinó per a què justifiqueu els vostres pensaments”. Em té igual el que pensen, sols vull que sàpiguen per què ho pensen. Normalment, quan comencen a invesigar, ells mateixos es plantegen el perquè. Sé que això és perillós per a la societat. No volem que la gent es plantege les seues teories. Com va dir Joan Fuster als seus Aforismes: “La paraula fou donada a l’home, no per revelar ni per ocultar els seus pensaments, sinó per jusificar-los”. Això pense jo. I ho defense cada dia.