La importància del número quatre (V). Ezequiel i el Tetramorf

 

En altres ocasions hem abordat la importància del número quatre i de les tètrades, components culturals d’un imaginari col·lectiu que ocasionalment convé recordar, tant per a reconéixer-lo com a referent cultural del món occidental com per a reactivar-ne el coneixement de manera similar com es fa amb les vacunes.

Les tètrades d’arrels bíbliques han generat diverses ramificacions i penetracions en l’imaginari cultural cristià. En particular en les tètrades de personatges o símbols, com ara:

1. Els quatres profetes majors, de l’Antic Testament: Isaïes (festivitat el 22 de maig), Jeremies (1 de maig), Ezequiel (10 d’abril) i Daniel (21 de juliol).
2. Els evangelistes (Mateu, Marc, Lluc, Joan).
3. Els quatre grans Pares i Doctors de l’Església occidental o llatina, sants: Ambròs, el seu deixeble Agustí d’Hipona, Jeroni Estridó i Gregori el Gran.
4. Els quatre grans Pares i Doctors de l’Església oriental, també sants: Atanasi d’Alexandria, Basili el Gran, Gregori Naciancé i Joan Crisòstom.

Aquest article el dedicarem a Ezequiel i al llibre homònim que representa en la Bíblia tant al profeta com a l’escola profètica que se li associa.

Ezequiel (‘Déu és la meua fortalesa’) és el profeta de les visions o imatges més enlluernadores de l’omnipotència divina i el poder salvífic de la Divinitat. El seu llibre està enriquit amb tot un mostrari d’al·legories, imatges i accions simbòliques, fins al punt que el traductor dels escrits bíblics al llatí, sant Jeroni, el designava poèticament com «l’oceà de la Paraula de Déu» o «el laberint dels secrets de Déu».

Ezequiel va nàixer l’any 622 aC a Jerusalem, la capital del regne de Judà, on va formar part de la casta sacerdotal durant la reforma religiosa impulsada pel rei Josies que seria la base del monoteisme centrat en Jahvé. Quan l’any 586 aC el regne va caure en mans del rei caldeu Nabucodonosor II, aquest va destruir el Temple i va enviar les elits socials a Babilònia, la capital de l’imperi. Cinquanta anys va durar l’exili o captiveri, abans que el rei persa Cir, en haver conquerit Babilònia, els deixà retornar a Judà.

Ezequiel, com bona part de les classes altes israelianes, va ser deportat a Babilònia. Durant la seua estada a la capital caldea, va tindre les visions profètiques que el van impel·lir a començar els escrits que configuren el llibre que du el seu nom. Això sí, bona part dels especialistes pensen que la major part del llibre és realment obra de seguidors del seu pensament i estil profètic.

El TETRAMORF

Una de les seues visions va tindre una transcendència històrica que ha arribat als nostres dies: la dels quatre vivents o tetramorfs que són descrits en els primers versets del llibre, quan el profeta al·ludeix a la visió del Tron de la Glòria de Déu, envoltat de llamps, foc ardent i esclats de llum:

[1,5-6] «Al centre hi havia la figura de quatre vivents d’aparença humana. Cada un tenia quatre cares i quatre ales».

[1,10-11] «Les seues cares tenien, la del davant, aspecte d’home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de bou, i la del darrere, aspecte d’àguila. Així eren les seues cares. Les ales estaven esteses cap a dalt: dues es tocaven l’una amb l’altra, i dues els cobrien el cos».

Eixes quatre representacions reben el nom de tetramorf. En la visió d’Ezequiel s’assemblen molt als karubim o figures alades que guardaven les portes dels temples de Babilònia; representacions que seran anomenades querubins en l’angelologia judeocristiana.

Ja en el segle II dC, sant Ireneu de Lió va identificar els quatre vivents amb els querubins alats portadors de les figures del lleó-bou-àguila-home, i els va relacionar amb els evangelistes, associats de la següent manera: l’home amb Mateu, el lleó amb Marc, el brau amb Lluc i l’àguila amb Joan. La interpretació d’Ireneu es va consolidar en el món cristià, ha perdurat fins a l’actualitat i es pot veure en pintures, escultures, petxines de les esglésies i en moltes altres mostres de l’art cristià.

Revista número 504. Juliol 2024.